A vegades no recordem un restaurant pel que serveix, ni per la tècnica, ni tan sols pel relat que l’envolta. Hi ha llocs que es queden en una altra part, més difícil d’assenyalar. Sense adonar-te’n, alguna cosa s’ha mogut per dins. En sortir, les receptes ja no són les protagonistes. Ho és tot allò que costa més de dir: les decisions que no prenem, allò que deixem enrere, el pes secret d’algunes paraules.
Una cosa així passa a Kimchi Mama. El local coreà s’amaga en un carreró d’Hostafrancs, petit i discret. A dins, hi ha dibuixos fets a mà a les parets, pots de kimchi alineats amb una paciència domèstica, taps de suro per contenir l’eco i fotografies de visitants que s’han atrevit a fermentar amb l’equip. En un racó, la frase d’una samarreta penjada recorda que cal viure amb intenció.
El que atrapa no és només l’espai familiar, ni aquesta atmosfera que sembla reviure el Busan de fa una dècada. El que realment enganxa és la conversa amb Jinho Shin i Kyoung-ae Kwo, la parella darrere del projecte, i la seva manera subtil de portar el restaurant cap a un altre lloc, més a prop del llenguatge que de la cuina. Aquesta intuïció es confirma ja a l’entrada, amb una entrevista de Shin penjada a la paret. Quan pregunto per què, la resposta arriba breu, directa, com un vers lliure: “Perquè soc poeta”.
“Per casualitat o no, alguns plats del menú de Virens miren cap a Corea”
La nit anterior havia vist una cosa semblant des d’un altre angle. A Virens, Jimmy Millán i Gio Esteve compartien barra i treball en una proposta on receptes, memòria i matèria semblaven parlar un mateix idioma. L’artista i el xef han començat a organitzar sopars mensuals en què la cuina interpreta la trajectòria artística de Millán, que també signa la vaixella. Per casualitat o no, alguns plats del menú miren cap a Corea, com el fantàstic guisat de cigrons amb anguila fumada, fosc i profund.
La conversa amb aquest tàndem creatiu deriva amb facilitat cap a la creació i la necessitat de donar sentit al que fem. Millán parla d’un punt vermell que apareix una vegada i una altra en les seves obres. Per a ell, assenyala l’instant en què s’acaba el dia i, alhora, la possibilitat de començar de nou. Després arriben la IA, la vigilància constant, aquest clima estrany, tan Black Mirror, que sembla embolcallar-ho tot. I, tanmateix, al final, gairebé en veu baixa, Millán deixa anar una frase que queda suspesa a l’aire: “No et preocupis. Hi ha refugis”.
“Li pregunto a Shin pels seus poemes, però em diu que fa anys que no escriu, tot i que té cinc llibres i un best-seller a Corea”
L’endemà, a Kimchi Mama, aquesta mateixa idea torna. Li pregunto a Shin pels seus poemes, però em diu que fa anys que no escriu, tot i que té cinc llibres i un best-seller a Corea. “Per què ho vas deixar?”, li pregunto mentre remeno el bibimbap amb certa torpesa. “Només puc escriure si estic trist”, diu amb un somriure inquietant. “Ara tinc un restaurant i soc feliç. Ja no necessito fer poesia”.
Això em desperta encara més curiositat pels seus llibres, però em diu que mai no els ha traduït perquè es perdria massa pel camí. Després s’aixeca, busca un paper a la paret i em fa un gest perquè m’hi acosti. “Això és un poema meu, en coreà. Mira aquí: hi ha la traducció del títol de la meva obra més famosa”. M’avanço imaginant alguna cosa sobre cirerers en flor o vent de la muntanya. Però llegeixo una altra cosa: “Quan se’n va al lavabo un amic”
No acabo d’entendre-ho. Potser no cal. Hi ha frases que no estan fetes per resoldre’s, sinó per quedar-se una estona amb tu i després desaparèixer. No sé quin és l’amic ni quin és el lavabo, però alguna cosa en aquesta combinació (una combinació que cap IA podria delirar) obre un espai mínim on res no necessita encaixar del tot. I allà, en aquest marge, passa alguna cosa.
Surto amb un pot de kimchi a la mà, probablement el millor kimchi de Barcelona, i amb la sensació d’haver estat en un lloc que no es deixa explicar del tot. Penso en el Jimmy i en Gio, en aquest punt vermell que marca finals i començaments, i me’ls imagino sopant amb en Jinho, el poeta coreà que va deixar d’escriure perquè era feliç. Potser no calen grans certeses. A vegades n’hi ha prou de saber que encara hi ha espais on quedar-se una estona. Llocs petits, discrets. Refugis.
