“Soc a prop de complir els seixanta-cinc i tinc una profunda sensació de plenitud vital, en part perquè sento que encara em queda molt per aprendre i fer”. Albert Villanueva ha arribat al Bar al capvespre, a temps per demanar una cervesa vespertina mentre Kayleigh, de Marillion, compassa les xerrades del paisanatge a peu de barra. “Si alguna cosa tinc clara sobre qui soc –prossegueix– és que soc algú que posa tones de passió a tot el que fa. A la feina, a la meva família, a l'escriptura”. Aquesta passió és la que impulsa la seva propensió a ficar-se en un munt d'embolics literaris, musicals i laborals, això sí, “sense mai estressar-me”, puntualitza abans del primer glop de cervesa.
Va créixer en un barri de l'extraradi de Gavà, amb els carrers encara per asfaltar i una casa on no hi havia gaires llibres. Així i tot, recorda perfectament el dia en què es va convertir en ostatge vitalici de l'amor per la lectura. “Era un dissabte a la tarda, quan els xavals del barri baixàvem al carrer a jugar, després de veure la pel·lícula de l'oest que feien a la tele. Aquell dia vaig dir que no sortia, que em quedava a casa, perquè no podia deixar anar Els deu negrets d'Agatha Christie”. Albert tenia dotze anys i va ser el principi d'una addicció.
Els llibres i, poc més endavant, la música, es van convertir en la seva droga. En l'elusiu aliment d'un esperit perennement famolenc. “Poc després és quan ja vaig començar a escriure relats i contes, la majoria me'ls quedava per a mi”. I va continuar així durant anys. “Anava per periodista i al final, en una virada d'última hora, em vaig decidir per estudiar Magisteri. No me'n penedeixo en absolut”.
Va entrar a treballar a l'institut Sagrada Família de Viladecans com a professor de llengua, però, sempre inquiet, es va ficar de seguida en temes d'informàtica. “Vaig aprendre i he acabat ocupant-me també de l'àrea TIC”. En paral·lel, mai va deixar de dedicar temps i (per descomptat) passió a l'escriptura. Contes, relats, petites històries i, per aquí al mig, l'esquelet de la que acabaria sent la seva novel·la de debut.
Memòria històrica d'extraradi
Fa deu anys, Albert Villanueva es va posar a escriure unes reflexions sobre el sistema educatiu, que van llegir alguns companys de professió. “Em van animar a donar-li forma i d’aquí va sortir el llibre Jo no vull anar a aquesta escola, una crítica raonada del sistema educatiu espanyol”. Aquell va ser el desencadenant. “Vaig decidir reprendre una novel·la que havia deixat a mitges”. Poc després, veia la llum Per fer a la teva mort companyia, un relat històric que aprofundia en aquell American Lake de Gavà, un parc d’oci que va durar entre 1920 i la Guerra Civil, fundat per un abjecte personatge anomenat Artur Costa.
“Des del principi vaig tenir clar que, en els meus llibres, Gavà seria escenari i alhora personatge de les narracions, que aquestes servirien per a explicar episodis històrics de la ciutat”. Una constant que caracteritza els seus tres títols posteriors, Pactes, Rancors i Mai, que componen la trilogia protagonitzada per l’inspector Pruna –“homenatge a un amic meu mosso anomenat Prunera”– i on surten a la llum episodis com la riuada que el novembre de 1962 va devastar Gavà, o la primera vaga de la fàbrica Roca, el 1976.
I, després de publicar la breu i distòpica Protocol carmesí, ja es troba totalment enfrascat en el seu següent projecte, que fa anys que li ronda. “És una història sobre la guerra i l’exili basada en Alejandro, un germà de la meva àvia paterna que va ser ferit al front, va sortir d’Espanya el 1939, i no se’n va tornar a saber res fins al 1976. Jo tenia catorze anys quan ell i la meva àvia es van retrobar i ha estat el més intens que he vist en la meva vida. Va ser l’única vegada que vaig veure el meu pare plorar”. L’oncle avi va morir en la dècada dels 80, però l’escriptor està reconstruint la seva història, “que es titularà Alejandros, en plural, perquè com ell n’hi va haver milers”. Memòria històrica recorreguda amb absoluta passió.
Cartografia sonora i literària
En la seva joventut, la relació del parroquià amb Barcelona era la d’un noi d’extraradi que, malgrat viure a quinze quilòmetres, veia l’urbs com una cosa llunyana. “Recordo la sensació de baixar del tren a Passeig de Gràcia i anar baixant cap al carrer Tallers per a comprar discos o a llibreries del centre, quan aquest encara no estava pres per un turisme que ha acabat fent fora els barcelonins”.
Tot això va conformar al seu cap un mapa de carrers basat en la música i la literatura. “Més que els carrers, la meva cartografia urbana es compon de sales de concerts, llibreries, biblioteques, botigues de discos…”. I continua visitant-les, “malgrat la dificultat d’accedir a la ciutat, sobretot quan venim de nit per a algun concert i no podem dependre del transport públic”. I no hi ha temps a arrufar les celles, perquè de seguida arrenca, de fons, el Teacher de Jethro Tull i –com a president del club de fans espanyol de la banda– Albert Villanueva no pot evitar somriure.
–Potser, a més de musical i literària t’interessa completar la teva cartografia personal de Barcelona amb la pota gastronòmica. Tenim racions, carta, entrepans…
Sense perdre el somriure, l’escriptor es decanta per unes tapes. “I molt important –afegeix–, que hi hagi unes bones postres… que el meu amb el dolç també és una història de passió”.