Alfons Foriscot: Quan el rock & roll compassa la teva vida

El matí esgota els seus darrers compassos abans de donar pas al migdia, moment en què l’Alfons Foriscot entra al Bar amb el seu aspecte tranquil, ulls d’un blau pur que s’han tancat suaument, o obert com a fars, al ritme de tones de sons trepidants. Cabell estirat cap enrere, texans arromangats i eloqüent samarreta dels Stray Cats.

“Soc un ciutadà barceloní apassionat pel rock & roll. Bon pare de família i amb treballs diversos que van des de xofer, fins a figurant de sèries i publicitat. He viscut a Eivissa, Canàries i Londres, i he viatjat dos cops al sud dels Estats Units per conèixer d’on ve la música que estimo”, explica abans d’acomodar-se a la barra i demanar un cafè.

— També ets músic.

— Sí, tinc dos grups, The Wall-O-Matics i The Tacoma Kids.

Els Wall-O-Matics practiquen un rock & roll clàssic i accelerat, mentre que els Tacoma Kids són una novíssima banda homenatge a The Sonics, amb uns concerts de debut programats per a aquestes dates que es van anul·lar “per la maleïda Covid”. L’Alfons clava la seva mirada a la tassa de què xarrupa el cafè, abans de tornar-la a aixecar i, amb un mig somriure, proferir: “Espero que vingueu tots a veure’ns!”.

El rock & roll que va vibrar a Gràcia

Abans de pujar als escenaris amb el seu contrabaix o amb el seu baix elèctric, l’Alfons va ser el propietari del Café 1954, un recordat bar instal·lat al cor del barri de Gràcia on anar a escoltar sons clàssics dels 50 i els seus derivats, des del Clyde MacPhatter fins a l’Elvis, passant per la Wanda Jackson, el Brian Setzer Orchestra o la Ruth Brown, i on fins i tot alguns DJ, com ara el mític i enyorat Pepe 7 Wheels, van alegrar a la concurrència amb les seves seleccions.

“Pel bar vam tenir a visitants il·lustres, com el Glen Matlock dels Sex Pistols, a més de molts músics de l’escena del 50s provinents de tot el món i que estaven de pas per la ciutat”, explica Alfons qui rememora que, en aquells dies, fa ara uns quinze anys, també va promoure alguns concerts.

— I com et va anar?

— En tots vaig perdre pasta—, riu, coneixedor de les acanades econòmiques que tots els que treballen en l’underground musical d’aquesta ciutat són susceptibles de suportar.

Barcelona d’anada i tornada

“M’encanta Barcelona, però necessito escapar-me quan puc, sobretot a Tossa de Mar. Visc entre el Born i el Port Olímpic, així que quan hi ha molts turistes és bastant aclaparador”, explica el músic que, malgrat aquests arravataments d’escapisme, no deixa mai de tornar a l’urbs que el va veure néixer.

“El turisme massiu ha canviat la ciutat cap a pitjor —lamenta—. Enyoro l’època de finals dels anys 80, l’edat preolímpica, sense creuers ni Ryanair. Hi havia menys visitants, però eren millors i més educats”. Reflexiona, i després d’un silenci afegeix: “Tot i això, Barna mola molt!”.

L’hora de dinar s’aveïna inexorablement, així que l’Alfons Foriscot demana mirar la carta, anticipant que demanarà un menú “amb els seus dos plats, postres, beguda i cafè, com correspon a un senyor de 52 anys”.

A la ràdio sona nou material del Mario Cobo, que el parroquià sembla estar gaudint en silenci, home de poques paraules com és ell.

— Deixo la ràdio posada? Hi ha quelcom específic que vulguis escoltar?

— Si pots, posa La Competència, de RAC1, que no em perdo mai. És la meva manera d’informar-me de l’actualitat, ja que evito veure, escoltar o llegir les notícies.

— I això per què?

— Ens enganyen com a xinos!