Hi ha altres Maricármenes que han tingut més sort. Persones grans que han pogut quedar-se a casa seva perquè algú, a l'altre costat d'un contracte, va entendre que recuperar un habitatge no justificava qualsevol decisió. També existeix aquest «altre» immobiliari: propietaris i professionals que treballen, busquen una rendibilitat i saben que tenen una responsabilitat amb les persones. Les seves històries rares vegades arriben als titulars. Jo en vaig viure una.
Fa uns anys em va tocar anar al desnonament d'un habitatge la societat propietària del qual representava com a apoderat. No sabia molt bé què em trobaria. L'advocat que portava el procediment em va rebre satisfet: havia aconseguit que el jutge dictés a favor del desnonament d'un senyor de més de vuitanta anys. La meva resposta va ser immediata: “ni parlar-ne”. Allò no encaixava en la meva manera d'entendre la vida ni en la meva manera d'exercir la professió.
Llavors vaig conèixer un detall fonamental. L'inquilí amb prou feines era a casa perquè treballava de nou del matí a nou del vespre en un quiosc del carrer Diputació de Barcelona. La seva absència havia portat el jutge a deduir que ja no vivia en aquell habitatge. Però aquell home continuava tenint-hi la seva llar.
La setmana següent vaig anar a veure'l. Volia disculpar-me pel mal tràngol que li havíem fet passar i dir-li que estigués tranquil: el seu arrendament continuava vigent i podia continuar a casa seva.
No va ser una decisió que necessités meditar. La hi vaig comunicar al meu soci i, per a mi, va ser el normal. Tampoc explico aquesta història per atribuir-me cap mèrit. L'explico perquè els qui treballem en el sector immobiliari prenem decisions que afecten la vida d'altres persones. I aquesta responsabilitat no acaba on acaba una obligació contractual.
Fins on estem disposats a arribar per recuperar un habitatge?
Mari Carmen ha mort. Aquest fet fa encara més dolorosa la pregunta que el seu cas ens planteja: fins on estem disposats a arribar per recuperar un habitatge? Fins i tot quan existeix una via legal per fer-ho, hem de valorar quines conseqüències tindrà sobre una persona gran, vulnerable i sense una alternativa real. Al meu parer, una actuació pot tenir cobertura legal i ser, al mateix temps, moralment indecent.
La moral té menys instruments per fer-se complir que la llei, però no per això importa menys. El problema apareix quan només la invoquem segons ens convé: per jutjar l'adversari, defensar els nostres interessos o alimentar una polèmica.
Mentrestant, hi ha moltes altres persones que viuen amb la por de perdre la seva llar. I joves que no poden emancipar-se, famílies que amb prou feines arriben a pagar el lloguer i treballadors a qui els preus han expulsat dels barris on transcorre la seva vida. Les seves dificultats exigeixen alguna cosa més que indignació pública.
Una actuació pot tenir cobertura legal i ser, al mateix temps, moralment indecent.
També exigeixen que polítics, mitjans i professionals deixem d'utilitzar cada cas com a munició. L'exageració i la polarització poden donar rèdits immediats, però fan més difícil assolir acords sobre un assumpte essencial: com aconseguir que hi hagi més habitatges disponibles a preus que la població pugui pagar.
Crec que una part fonamental de la resposta passa per la cooperació entre les administracions i el sector privat. Necessitem impulsar habitatge social i protegit, mobilitzar sòl i facilitar concursos de sòl públic que permetin a promotors privats participar en la seva construcció amb condicions clares i garanties d'accés assequible.
També hem de parlar amb realisme dels costos. Si volem que es construeixi habitatge protegit a les zones on més falta fa, els seus preus màxims han de permetre projectes viables. Revisar els mòduls allà on el sòl i la construcció resulten més cars pot contribuir a això, sempre preservant la finalitat social d'aquests habitatges.
Les administracions tenen una responsabilitat insubstituïble, però la magnitud del problema requereix sumar capacitats. Els promotors i els propietaris poden ser aliats. Demonitzar tot el sector privat dificulta aquesta col·laboració. I el mateix sector ha d'entendre que la confiança es guanya amb fets, també quan toca renunciar a una decisió econòmicament convenient per les seves conseqüències humanes.
Demonitzar tot el sector privat dificulta aquesta col·laboració.
En aquesta mateixa direcció, considero necessari incentivar fiscalment els propietaris, tant particulars com empreses, perquè destinin els seus habitatges al lloguer residencial estable. I millorar el transport públic, especialment a Catalunya: ampliar les possibilitats de viure fora dels centres més cars requereix connexions fiables amb la feina, els estudis i els serveis.
Res d'això resoldrà demà les dificultats dels qui avui no poden pagar un lloguer. Per això també calen mesures urgents que alleugin la situació, protegeixin les persones vulnerables i permetin guanyar temps mentre arriben solucions duradores. Cal allargar la mà als menys afavorits i que, amb tota la raó, estan sublevats i de protesta. Caldrà valorar cada mesura pels seus resultats i corregir-la quan sigui necessari. La urgència mereix respostes, i les respostes necessiten que totes les parts posin de la seva part, a més de continuïtat.
Cal allargar la mà als menys afavorits i que, amb tota la raó, estan sublevats i de protesta.
Aquell home del carrer Diputació va poder quedar-se a casa seva. Mari Carmen no va tenir aquesta sort. Entre ambdues històries hi ha decisions concretes, preses per persones concretes, sobre les quals el sector també ha de reflexionar. Les altres Maricármenes existeixen, i l'«altre» immobiliari també. La nostra responsabilitat és aconseguir que conservar una llar deixi de ser una qüestió de sort.