Aquest 2026, Any Gaudí, és una oportunitat única per redescobrir la figura d’un dels arquitectes més universals, alhora que enigmàtics, de la història. Més enllà de la Sagrada Família o la Casa Batlló, Gaudí va deixar un llegat ric i divers, ple de detalls que només es perceben amb una mirada atenta i profunda. Per aquest motiu, des del The New Barcelona Post us proposem un recorregut per les 12 obres imprescindibles del geni modernista, aprofitant els 12 mesos d'aquest any que, coincidint amb el centenari de la seva mort, ens convida a explorar el geni modernista en totes les seves facetes, des de la científica fins a l’artística. Aquest itinerari no només ens convida a admirar l’arquitectura, sinó també a descobrir els detalls que fan única cada obra: textures, formes, jocs de llum i color, elements que revelen la mirada original de Gaudí sobre la natura, la religiositat i la ciutat. Un viatge pausat resseguint el llegat arquitectònic de l'arquitecte: des dels espais més emblemàtics, però imprescindibles, fins als racons més amagats, aquells que sovint passen desapercebuts en postals turístiques i fotografies. Amb aquest recorregut, Gaudí esdevé una experiència per tot l’any: un descobriment constant que recorda per què la seva figura i obra continuen captivant mirades d’arreu del món.
1. Un bosc de pedra a la Sagrada Família
144 anys. És el temps que, de moment, porta en construcció el Temple Expiatori de la Sagrada Família, la seva obra més exuberant i monumental. Gaudí s’hi va involucrar el 1883, quan va agafar el projecte iniciat per Francisco de Paula del Villar, el primer arquitecte del temple, que el va abandonar poc després per discrepàncies amb els promotors. A partir de 1914, Gaudí es dedica a aquest projecte de manera exclusiva, deixant tot el seu esperit i ànima, fins a la seva mort el 1926, a conseqüència d’un fatal atropellament per un tramvia.
Tot i que 144 anys poden semblar una eternitat ---i la seva finalització, segurament, la incògnita més repetida entre els turistes que visiten la ciutat--- no és ni molt menys un rècord històric. El Duomo de Milà, per exemple, va trigar més de cinc segles a construir-se, i moltes de les grans catedrals europees van necessitar generacions senceres per veure la seva finalització. Tanmateix, aquests 144 anys de construcció han permès que el temple s’ompli d’una riquesa de detalls, simbologies i missatges ocults que fan de la Sagrada Família un univers en si mateix. Més enllà de la simbologia religiosa, els colors i la llum, un dels elements que captiva tot visitant són les seves columnes. Aquest element és, potser, una de les aportacions més revolucionàries de Gaudí al món de l’arquitectura: columnes úniques tant per la seva forma —superant els estils tradicionals de dòric, jònic i corinti amb una columna de doble gir helicoidal inspirat en l’eucaliptus— com per la seva estructura, capaç d’absorbir i repartir les càrregues del temple. Amb elles, Gaudí construeix un veritable bosc de pedra dins l’interior de la Sagrada Família, un espai que convida al recolliment i a la reflexió. Un bosc on val la pena perdre’s en la pròxima visita a la Sagrada Família, deixant que la mirada s’enfili pels troncs de pedra i sentir la grandesa de l'univers que Gaudí va projectar en aquest espai.
2. L’organisme viu de la Casa Batlló
Si la Sagrada Família és un bosc frondós i profund, la Casa Batlló, conjunt que Gaudí reforma entre 1904 i 1906 per Josep Batlló i Casanovas, respira com un organisme marí viu. En aquest icònic edifici, cada corba i cada superfície sembla bategar amb vida pròpia: al vestíbul, la barana de fusta recorda l’espina dorsal d’una criatura submarina, mentre que a les golfes, els arcs catenaris fan sentir dins el ventre d’una balena.
Aquest ambient aquàtic es reforça amb el blau intens del celobert, que dona la sensació al visitant de submergir-se en un mar cristal·lí ple de tresors amagats. Entre les parets, hi ha qui reconeix la closca d'una tortuga en els lluernaris verds de l'interior, mentre que altres discuteixen si els balcons imiten les màscares venecianes o unes imponents calaveres. Tot un univers marí, coronat per un gran drac que custodia l'espai, que ens convida a submergir-nos-hi durant tot l'any. Tot és moviment, tot és respiració, tot és natura transformada en arquitectura.
3. Parc Güell: l’ergonomia com a art
Aquest amor de Gaudí per la natura i les formes orgàniques es prolonga al Parc Güell, la gran urbanització que va començar a construir per a Eusebi Güell l'any 1900 a la finca coneguda com la Muntanya Pelada. L’encàrrec inicial era crear un parc privat amb xalets per a la burgesia de Barcelona. Un dels elements més emblemàtics del parc ---sense treure protagonisme a la sargantana creada amb trencadís--- són els bancs sinuosos, de 110 metres de llarg, formats per mòduls convexos i còncavs amb un disseny ergonòmic que s’adapta al cos humà. La decoració segueix el llenguatge visual del parc, amb la tècnica del trencadís com a protagonista. Però no només els colors criden l’atenció: la seva ergonomia és una veritable lliçó de Gaudí sobre la postura i el confort. Es diu, de fet, que va demanar a un obrer que s’hi assegués per a crear la forma perquè el banc s'adaptés perfectament al cos.
4. Cels rasos a La Pedrera
Quan s’entra a la Pedrera ---residència de Pere Milà, on Gaudí treballa entre 1906 i 1912--- és gairebé impossible no alçar la vista cap al cel: no només pel celobert central del pati interior, sinó també per la sorpresa que guarda la terrassa, amb les seves torres de ventilació i xemeneies tan singulars. Tanmateix, dins de l’edifici, pocs visitants s’aturen a mirar el sostre. Fer-ho, però, revela un dels secrets més fascinants de l'edifici residencial projectat per Gaudí: els cels rasos, molts desapareguts amb els usos posteriors dels habitatges, però alguns encara visibles, mostren la genialitat de l’arquitecte.
A diferència dels sostres plans habituals, aquests cels rasos s’escapen del pla horitzontal per convertir-se en superfícies amb relleu que segueixen la sinuositat de tot l’edifici. Gaudí hi dibuixava formes com espirals, voltes i circumferències, que després es reproduïen en guix, creant relleus suggeridors. Les corbes ondulades recorden línies aquàtiques, i el joc de llums i ombres que generen és gairebé hipnòtic.
5. El clavell de moro de la Casa Vicens: policromia i influències orientals en el seu primer gran encàrrec
Tot i que menys coneguda, la Casa Vicens ---on l'arquitecte modernista hi treballa entre 1883 i 1885--- és el primer gran encàrrec d’Antoni Gaudí i marca el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior. Fins aleshores, Gaudí només havia desenvolupat projectes menors, sobretot urbanístics, mentre completava els seus estudis d’arquitectura, però amb la Casa Vicens s’estrena com a creador d’un univers propi, on art, natura i tècnica es fonen en una obra única.
En aquest espai, l'arquitecte s'inspira en l'arquitectura oriental, islàmica i mudèjar, combinant ferro, ceràmica, maó i fusta amb un resultat acolorit i exuberant. Tanmateix, els veritables protagonistes de la casa, com també de l'obra posterior de Gaudí, són els motius florals que es troben arreu. Entre ells, destaca especialment el clavell moro, la flor groga del solar, convertida en símbol identitari de la casa, sobretot en la façana, on alterna rajoles verdes i blanques amb altres decorades amb aquesta flor. Però no és l’únic element natural: també hi conviuen passiflores, oliveres, roses o margarides, creant un univers vegetal que anticipa el llenguatge decoratiu que Gaudí desenvoluparà en les seves obres posteriors
6. La pedra de Montjuïc a la Casa Calvet
Considerada la seva obra més conservadora i barroca, la Casa Calvet ---construïda entre 1898 i 1900 per encàrrec del fabricant tèxtil Pere Màrtir Calvet--- demostra, malgrat, el profund coneixement que l'artista tenia de les tècniques arquitectòniques i del seu entorn. Tant és així que decideix construir l'habitatge utilitzant la pedra de Montjuïc, que confereix solidesa i un caràcter local a l’obra. A més, tot i el seu aire barroc i sobri, la Casa Calvet anticipa alguns trets del llenguatge de Gaudí: amb les línies corbes de la façana i dels balcons, així com el ferro forjat que sembla créixer com una planta que abraça finestres i balcons.
7. Palau Güell: Un orgue i múltiples animals
El cor de l'edifici del Palau Güell, construït per Eusebi Güell entre 1886 i 1890, és el seu saló central, de tres plantes d’alçada i cobert amb una cúpula parabòlica de reminiscències celestials. Aquest espai, concebut com una gran sala de concerts, té un protagonista indiscutible: un orgue de grans dimensions amb prop de 900 tubs, un element excepcional en una residència particular. Gaudí concep l'edifici pensant en la seva musicalitat i acústica: i la cúpula delPalau actua com un altaveu natural, potenciant la seva sonoritat. L'orgue, però, no és l'únic protagonista de la casa, habitada per animals arreu: des de l'au fènix que simbolitza el renaixement, el cigne que travessa la mirada com en un somni wagnerià, oe l faisà i els gossos que habiten les cavallerisses, sense oblidar-se del drac que vigila el visitant per tota la casa.
8. Les petxines filipines de la Colònia Güell
A la Cripta de la Colònia Güell, que es va començar a construir l'any 1980 a Santa Coloma de Cervelló per a l'empresari Eusebi Güell, Gaudí desplega la seva mestria arquitectònica combinant innovació tècnica i sensibilitat poètica. Tot i ser una obra inacabada, mostra algunes de les seves grans innovacions, com els arcs de catenària, presents a tot el temple, que defineixen l’estructura i permeten que les càrregues de pes es distribueixin elegantment. Tanmateix, un dels sorprenents elements ocults són les piles d'aigua beneïda, concebudes com a grans petxines de Tridacna Gigas, procedents de les Filipines i cedides a Gaudí pel Marquès de Comillas, sogre d'Eusebi Güell i propietari de la cia. Translàntica. Sostingudes per ferro forjat, material imprescindible per a Gaudí, aquestes petxines evoquen la natura però també el món marí que tant fascinava l'arquitecte modernista.
9. Una gran onada com a avantsala a la Finca Miralles
La gran corba que precedeix la Finca Miralles ---avui desapareguda---, més coneguda com a Portal Miralles, és un dels elements menys coneguts del llegat urbà de Gaudí, però un exemple perfecte de la seva capacitat per transformar elements quotidians en escultures arquitectòniques plenes de dinamisme i modernistat. Construïda l'any 1901 per encàrrec del seu amic Hermenegild Miralles, la portalada donava accés a la finca privada i es concebia com una mena de preludi visual abans d’arribar a la residència. Una corba sinuosa, que recorda una gran onada marina, que sembla que es mogui i bategui amb la força de la natura.
10. Quatre evangelistes entre rius i natura als Jardins Artigas
Tanmateix, el llegat de Gaudí no es limita a Barcelona; es pot resseguir arreu de Catalunya i fins i tot més enllà, amb obres a Comillas, Mallorca i Lleó. No gaire lluny de la capital catalana, al municipi de La Pobla de Lillet, es troben els Jardins Artigas, un espai on natura i arquitectura es fonen com dos rius que es troben al bell mig de la muntanya. Gaudí va arribar a casa dels Artigas per allotjar-se mentre construïa el Xalet del Catllaràs, habitatge destinat als treballadors i enginyers de les mines, per encàrrec d’Eusebi Güell, fundador de la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya.
Com a mostra d’agraïment per l’hospitalitat rebuda, Gaudí va dissenyar els jardins com un ecosistema en què els elements naturals i arquitectònics s’integren harmònicament, reproduint a petita escala conceptes que estava desenovolupant en aquell moment al Parc Güell. Durant el recorregut, els visitants es troben amb els Quatre Evangelistes representats en forma de quatre escultures —l’àliga, el lleó, el bou i l’àngel— que, tal com passa a la Sagrada Família, acomanyen i guien l’espai.
11. Els tretze arcs de la Nau Gaudí
Una nau destinada al blanqueig de cotó. Tot i que, sorprenent, aquest va ser el primer edifici que es conserva construït pel geni modernista. I no el va alçar a la seva terra natal —Reus o Riudoms—, ni tampoc a Barcelona, la ciutat que el va veure consolidar-se i projectar-se, sinó a Mataró. Aquesta geografia neix d’una amistat: la seva relació amb Salvador Pagès, industrial tèxtil i un dels líders més destacats dels líders més destacats del moviment cooperatiu de finals del segle XIX a Catalunya, que va fundar la Cooperativa la Obrera Mataronense. Gaudí va començar a treballar en el projecte l’any 1878, just després de finalitzar els seus estudis a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, però del conjunt ideat només es va materialitzar dos habitatges (avui desapareguts), uns sanitaris i la nau destinada al blanqueig de cotó, dos elements que s’han conservat fins avui.
En aquesta nau, lluny de l’ornamentació i els elements naturals que caracteritzarien l’obra posterior de Gaudí, el jove arquitecte va optar aquí per una solució funcional, alhora que moderna, amb els tretze arcs parabòlics esvelts i resistents com a protagonistes —no només estructurals, sinó també decoratius—- del conjunt, potenciant la bellesa de la nuesa constructiva. A pocs metres d’aquesta nau, s’hi troba el reduït edifici dels serveis sanitaris, on Gaudí ja utilitza algunes de les solucions constructives, com la volta enlairada en la coberta que permet la renovació de l’aire, o decoratives, amb rajoles de ceràmica vidriada, que es convertirien en claus estètiques posteriors.
12. L’escut de Catalunya en mosaic policromat, en una gruta de Montserrat
A Montserrat, dins una gruta amagada, Gaudí col·loca un escut de Catalunya en mosaic policromat, contribuint al Rosari Monumental de Montserrat i creant un petit univers de pedra i vidre que s’obre sobre la muntanya. Entre les pedres i la roca, l'escultura de Crist s’enlaira, mentre les tres dones es queden paralitzades davant la buidor de la tomba.