Maquetes, pots de pintura i pinzells, eines, fang i altres materials... grans taules on van apareixent obres d’art, idees que prenen forma determinada o no, amb un sentit definit o no, però ben obert a la interpretació. “El meu objectiu és produir subjectivitat, amb tècniques d’arts visuals. No és una subjectivitat que apareix de forma espontània, sinó que es produeix per despertar opinió”. Així, les interpretacions del món que es materialitzen artesanalment en objectes visibles en mans de l’artista no queden emmarcades en la interpretació del creador, sinó que són una invitació al criteri propi.
Som a la nau d’una antiga fàbrica entre el barri de la Marina del Port i el port de Barcelona, en un espai de creació artística de 1400 m2 on l’any 2020 tres artistes: el mallorquí Nil Safont, Cayetano Truyols, de Berga i Joan Pallé, de Lleida, varen trobar el lloc idoni per a desenvolupar la seva creativitat artística i compartir l’atmosfera d’aquest refugi d’inspiració amb altres artistes. Per a materialitzar-ho bé, van crear l’associació cultural Malpaís, que pren el nom de “la reserva on conviu una població al marge de la distopia hipertecnològica, de la novel·la Un món feliç d’Aldous Huxley”. I és així com donen a conèixer l’espai expositiu i de producció artística independent fundat pels tres amics que té com a pal de paller un programa anual que inclou tallers, exposicions, i altres activitats culturals. Des d’aquest racó de Barcelona, s’impulsa i es dona suport a artistes joves, i s’estableixen vincles i sinergies entre el context cultural espanyol i internacional.
En aquest espai fabril de la Zona Franca, al primer pis de l’antiga factoria, trobem Pallé amb les mans a l’obra. Està acabant d’enllestir algunes de les peces que exposarà en la mostra Fantastic Planet. El Planeta Salvatge, a la galeria ADN del carrer Mallorca 205 de Barcelona. S’inaugura dijous 17 de setembre, a les sis de la tarda, i es podrà visitar fins al 7 de novembre.
No es tracta tant de produir imatges noves com de remoure les que ja tenim:
En la presentació d’aquesta exposició, s’albira ja l’artista que evoca l’ofici d’artista: “La mostra, de caràcter heterogeni, es presenta com un “tot” no hermètic que emfatitza la dimensió processual de les obres d'art (...) No es tracta tant de produir imatges noves com de remoure les que ja tenim: extreure-les del seu lloc, editar-les, traduir-les, «samplejar-les» i comprovar què passa quan entren en contacte amb una altra cosa”. Cal anar-hi, doncs, i veure què passa.
Tornant al taller, conversem amb l’artífex de tota aquesta revolució de l’ordre de les coses que es defineix a si mateix “com un calaix de sastre, com un DJ que agafa música de diferents autors i estils. “Agafo prestat un edifici que surt en una pel·lícula”, i el reprodueix en una maqueta que és part de l’exposició que inaugurarà la pròxima setmana a Barcelona.
Aquest creador va néixer a Lleida, la ciutat on va viure fins als vint-i-quatre anys. Després va venir a Barcelona a estudiar art. Enrere deixava carrers i places que el varen veure créixer i travessar una adolescència que “va ser un absolut desastre”, confessa. “No vaig poder fer batxillerat artístic perquè em van expulsar. Abans d’anar a la universitat, vaig fer un cicle de grau mitjà d'electricista, i un de grau superior d'escultura, a l’escola d’art Ondara de Tàrrega”. Dins del caos, però -diu- “i més enllà d’un període de conflicte per a mi i de xoc amb totes les estructures establertes, també era un moment de cerca. I d'alguna manera vaig trobar molt refugi en el món dels còmics, en el món de la literatura. Buscava també refugi en expressions contraculturals”. De fet, afirma que va ser en aquella adolescència difícil on va descobrir que en l'art, concretament, hi havia un refugi. En l’art va veure una certa manera d'entendre, practicar, experimentar el món, un espai on es pot pensar, on hi ha un espai per a la individualitat, tot i saber que l’art és una pràctica extremadament social, perquè l'art al final succeeix quan es comparteix”.
Aixopluc d’artistes
Des d’aquest extrem de Barcelona, a la Zona Franca, Pallé i els seus dos socis artistes, que es van conèixer mentre estudiaven junts Belles Arts, treballen aquesta connexió amb el públic, i comparteixen també espai de treball en la nau de Malpaís amb altres creadors de diverses disciplines. “Coneixíem molt bé el panorama artístic de Barcelona, les fàbriques de creació que depenen de l’Ajuntament de Barcelona, però Barcelona és una ciutat amb molts artistes, dissenyadors, es fan rodatges i molta pràctica artística i creativa. Nosaltres mai hem tingut un espai buit. Sempre falten espais de treball”, comenta Pallé.
Conviden artistes de la ciutat a exposar i ofereixen un tracte el més professional possible. “És una manera de donar més visibilitat a gent que comença, el perfil que es pot beneficiar més del nostre projecte. Els oferim un pressupost de producció i honoraris com a artista. Complim el Codi de Bones Pràctiques Professionals a les Arts Visuals de la PAAC i mai fem d’intermediaris, perquè no som una galeria d’art”, explica. Per als artistes que els lloguen els espais de treball, però, no hi ha límit d’edat.
Escultura, pintura, dibuix, instal·lacions i performances són les formes que pren l’art que es cou al refugi de Malpaís. Parlant dels motius i materials de la seva obra, Pallé s’explica: “Jo intento sempre utilitzar uns codis accessibles a tothom, uso imatges apropiades a la cultura popular i dels mitjans de comunicació i recursos de l’escultura figurativa, que és una cosa que té poca representació en el context català i que es veu com poc sofisticada, però que a mi m'interessa molt perquè és accessible a tothom”.
El passat mes de maig, l’espai La Panera de Lleida, va acollir-li la mostra Els joves infeliços, en la qual Pallé dedicava la seva expressió artística a la incomprensió on té origen la sensació de desemparament dels adolescents.
Pallé treballa sovint per projectes. Depenent del que fa, el seu interès pot canviar molt d’estil, però sobretot treballa amb un tipus de dibuix que dialoga molt amb els aspectes tècnics, amb el llenguatge de la infografia, amb el llenguatge del pòster, i el disseny. En l’àmbit de la metodologia, comenta que “hi ha sempre una voluntat de reflexió, de construir discurs crític, de pensar una mica quin és el món de les imatges, com ens afecta, com ens constitueix, quins són els aspectes polítics que hi ha al darrere, de com les imatges són constituïdes i circulen”. I, en moltes ocasions -puntualitza- “no penso a produir imatges, sinó en agafar imatges que circulen i intentar construir sentit a partir d'elles. Hi ha també un aspecte important del que es fa a mà, que pot ser també d'una manera contestatària, del context en què he sortit aquí a Barcelona, que hi ha molta obsessió pel conceptual”.