Baiona, on Europa va descobrir el Nou Món

[dropcap letter=”L'”]

aroma de mar que impregna Baiona s’ha mantingut inalterable des dels temps del descobriment. Els matins estiuencs s’aixequen sovint bromosos sobre la badia però, amb el pas de les hores, l’imponent perfil de les illes Cíes es va dibuixant en l’horitzó. Encara que és en aquest paradís natural protegit on el diari britànic The Guardian va trobar la millor platja del món –Praia das Rodas– no és necessari sortir del nucli urbà per gaudir d’un bon areny. Baiona compta amb quatre quilòmetres de platja de sis idiosincràsies diferents: A Concheira i Os Frades són cales d’aigües fresques i batudes que miren a l’Atlàntic; Barbeira i A Ribeira, a l’empara de la península del mont Boi, són el revers de les anteriors; Santa Marta és una platja tranquil·la i familiar de tradició marisquera, i Ladeira, la més llarga del municipi, ofereix dunes i aigües manses protegides per la badia dels corrents i dels vents.

Els estius a Baiona són temperats i tenen gust de sal. Els seus paisatges canvien diverses vegades al dia gràcies a la màgia de les marees. Aquí, els bots de pesca es desperten flotant sobre un espill d’aigua per encallar-se a la terra humida a mig matí i tornar a navegar a l’hora del te sense ni tan sols haver-se mogut del lloc. És un autèntic luxe recórrer a peu o amb bicicleta els sis quilòmetres de passeig marítim des de Monterreal fins a La Foz a qualsevol hora del dia: vora mar, sobre les maresmes, és fàcil notar com el vent es compassa amb les pujades i baixades de l’aigua i veure com canvia la llum en funció dels reflexos del mar.

ÀNIMA DE MAR, COS DE PEDRA

El nucli antic de Baiona és un petit laberint de pedra i granit. Els seus edificis de poca alçada componen carrers estrets, sovint amb porxos, capaços de canviar de caràcter en funció de la meteorologia. Són brillants sota la pluja, frescos i ombrívols sota els rajos del sol, silenciosos i arrecerats en els dies de temporal i vent i animats i sorollosos durant les càlides nits d’estiu. A la façana portuària, els finestrals de les antigues cases marineres atalaien l’horitzó mentre, als baixos, la vida comercial no s’atura fins que acaba l’estiu.

Al migdia o cap al tard, els baionesos es reuneixen a les terrasses de la Rúa do Reloxo per gaudir d’un aperitiu abans de dinar o sopar. La gastronomia és un esport que es practica (i molt) entre les parets de pedra del nucli antic, però també en locals amagats a la muntanya o abocats al mar. La Galería, Porto dos Barcos, Fonte de Zeta o Casa Rita són només alguns exemples d’estils i pressupostos variats que comparteixen un denominador comú: la qualitat de peixos i mariscos. Aquí no cal recórrer a receptes complicades per gaudir d’una cuina excel·lent. Una ració d’empanada de xoubas, un pop a feira, unes zamburiñas variades a la planxa o un coruxo al forn poden ser, en la seva simplicitat, memorables. Quant a les postres, la gelateria artesana Bico de Xeado (petó de gelat, encara que pronunciat soni a “petó desitjat”) és el pelegrinatge estiuenc ineludible després de qualsevol bon àpat.

LA MUNTANYA I EL MAR, CARA A CARA

Els turons verds de pi i eucaliptus són el marc permanent d’aquesta postal marinera. Sobre el mar mateix, ocupant la península homònima, emergeix el mont Boi: un bescoll de quaranta metres d’alçada que ja van ocupar celtes, fenicis i romans. Al cim es retalla el perfil de la fortalesa medieval de Monterreal –antiga residència del comte de Gondomar i actual Parador Nacional–, i al voltant discorre un agradable passeig que ofereix impressionants vistes sobre el mar i el poble.

Ja a la ribera, la terra s’alça fins als cent metres cisellant el mont Sansón, tron de la Verge de la Roca. Encara que aquesta estàtua de granit de quinze metres d’alçada sosté a la mà un mirador en forma de vaixell, cap vista no és comparable a la que ofereix el mirador natural d’O Cortelliño (648 metres), dalt de la muntanya d’A Groba. Enfilar-se al punt més elevat del municipi permet percebre a simple vista el perfil de les Rías Baixas i gaudir de la frondositat d’uns boscos en els quals no és estrany trobar-se una família de cavalls salvatges pasturant en un pendent.

ON EUROPA VA DESCOBRIR AMÈRICA
Fons de muntanya verda, carrers de granit i una plàcida badia esquitxada de bots de pesca de colors: aquesta va ser la primera imatge de terra ferma que van divisar els mariners de La Pinta després de mesos travessant serralades d’aigua a l’Atlàntic. Una tempesta els va separar de la resta de la flotilla colombina però la perícia del seu capità, Martín Alonso Pinzón, els va permetre arribar a terra ferma quatre dies abans que Cristòfor Colom assolís Lisboa. Era l’1 de març del 1493 i els increïbles relats sobre el Nou Món es van propagar pels estrets carrers d’aquesta vila marinera abans fins i tot que els Reis Catòlics rebessin la notícia. Avui, Baiona viatja en el temps cada primer de març per rememorar l’efemèride i celebrar que aquesta petita localitat marinera va ser el primer lloc del món on Europa va conèixer Amèrica.