L'operador ferroviari proposa per a aquest estiu una vintena de...
El 8 de desembre s’il·luminarà l’estrella de la Torre de...
L'exposició Ptolomeu, faraó d'Egipte. La descoberta del seu temple presenta...
Després del seu èxit radiofònic i televisiu, l’univers de Crims...
Des dels seus inicis a Catalunya ara fa noranta-cinc anys,...
Ses Majestats estrenaran noves cançons, coreografies i carrosses renovades, acompanyats...
La truiteria Flash Flash del carrer Granada del Penedès acaba...
El tardeo ha aterrat a Barcelona en forma d'iniciativa empresarial...
L'edifici, reformat per Puig i Cadafalch, bufa espelmes reivindicant-se com...
El museu de geologia reobre como a centre d’exposicions i...
Els lloguers a estrangers es disparen i copen sis de...
La nova eina, que també incorpora intel·ligència artificial, permet descobrir...
Us recordeu de Bernardo Cortés? Sí home, aquell senyor esprimatxat,...
Entrevistem a Marc Perea, participant del programa de lideratge i...
El Ballet de l'Opéra national du Capitole cautiva con espectáculos...
La firma joiera creix un 9,4% el 2024 i arriba...
La companyia de creuers inaugurarà a l'abril la seva nova...
El congrés reunirà, des del dimecres 26 fins al divendres...
El grup editorial posa en marxa un nou magatzem amb...
Amb ema de matinar, de ment, de mèrit, de mètode,...
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.