Lisboa té misteri. El millor és contemplar-la immòbil, un diumenge...
Els esdeveniments per festejar el bicentenari s'allargaran des de la...
Els efectes derivats de la llei Bosman sumats a l’increment...
L'operador ferroviari organitza una ruta per conèixer l'últim episodi de...
El Reial Monestir de Pedralbes acull fins al 14 d'abril...
L'entresòl de la Casa Milà s'obre per primera vegada al...
La ruta d'establiments emblemàtics de Barcelona, comerços amb ànima i...
Una exposició de l’Arxiu Fotogràfic reuneix desenes d’imatges de l’evolució...
El fons suís Propreal Capital Partners ha invertit 40 milions...
Ioga entre vinyes, segway, tastos i visites exclusives són algunes...
Aquests dies prenadalencs el carrer de Portal de l’Àngel es...
Una acció sorpresa el 30 de desembre donarà el tret...
En la mostra, que acull el Palau Martorell, artistes catalans...
La DO Cava ven 149 milions d'ampolles fins al setembre,...
El Nadal ha esdevingut una època turística d’èxit també a...
El centre municipal del Port Olímpic ha format desenes de...
Experts i responsables de Diversitat en grans empreses coincideixen en...
El municipi de La Fatarella acull aquest 13 de desembre...
El grup cerveser es convertirà al gener en el fabricant...
Entrevistem a Paula Ciria, participant del programa de lideratge i...
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.