Caminar per Barcelona, un esport de risc

«Camina, fill meu, que t’aprimaràs». És un consell clàssic dels curanderos casolans, tothom en té algun a l’abast, ja sigui la mare que et fa prendre aigua amb llimona i mel quan et sent estossegar o el padrí que sap curar d’espatllat. Durant una època m’ho vaig mig creure, i anava a peu a la feina (una hora d’anada i una hora de tornada, que es diu aviat), però la bàscula ni es va immutar. Això sí, vaig conèixer racons i raconets de la ciutat que ni sabia que existien. Sigui amb finalitats mèdiques, ocioses o de pura necessitat, caminar és un dels pocs plaers gratuïts que ens queden, però el segle XXI ens ho està posant cada vegada més complicat.

A Barcelona la passejada era una institució, si no diària, com a mínim dominical: Rambla amunt i Rambla avall, Passeig de Gràcia amunt i Passeig de Gràcia avall, i el tortellet en acabat. Teníem un verb, «ramblejar», especial pel vagareig ramblaire, i fins i tot existia la cultura del mirar els passejants, amb aquella estesa de cadires metàl·liques que s’amuntegava al capdamunt de Canaletes, i que per quatre duros et permetien asseure’t a veure’ls passar: goita aquella, mira aquell altre, el safareig de tota la vida sense haver-nos d’amagar. Però tot això ha canviat, i avui la riuada turística impedeix el dolce fare niente a bona part de la capital. Ens queda, és clar, l’altra Barcelona, els centenars de carrers i places que no surten a les guies, però aquestes parts transitables s’han omplert de dues espècies invasores arribades els últims anys.

La primera plaga té mil cares i denominacions, que podríem agrupar en la denominació ORNIs (Objectes Rodants No Identificats). Són aquests aparellets d’última generació que van a tota hòstia per les voreres, transportant des de jovenalla fins a executius amb trajo i casc. Aquí hi entrarien –i agafeu aire perquè l’enumeració és llarga– els clàssics mitjans de tracció humana (és a dir, que funcionen amb el nostre esforç animal) com són les bicicletes, els patinets de la canalla o els skateboards dels galiassos, ferralla del segle XX, però també tota la corrua dels nous vehicles elèctrics, digitals i amb bluetooth, des dels Segways (contigo empezó todo) als Walkers, Hoverboards, Boogie Drifts, motoretes, patinets deluxe amb seient, Runs & Rolls (en català en diem Atropella & Fuig), escúters elèctrics i giroscopis més o menys hormonats.

Combinats, aquests aparells formen un combo encara més perillós: el grup turístic motoritzat. Sí, tots els hem patit, són els avis nòrdics intentant aguantar-se dalt d’un Segway (sort que, a partir d’una edat, la dentadura ja és postissa). El problema és detectar-los, perquè tots aquests sistemes de locomoció són silenciosos a traïdoria. Un cop els veus, pren-t’ho amb calma i gaudeix del paisatge, perquè si els creues pel mig t’arrisques a una mort gaudiniana. Les maletes amb rodetes també són una murga, però encara no es coneixen casos d’atropellaments mortals per envestida de trolley.  

L’altre cargol poma pels caminants del segle XXI és menys veloç però igual de perillós: l’addicte al mòbil. Tots ho hem fet alguna vegada: va, li contestaré el missatge mentre vaig cap al metro, que no vindrà d’aquí, que jo controlo. Fins que el babau contestawhatsapps no veu que ve directe i estem a punt de xocar. Absorbit pel mòbil, el més despert es torna zombi, i tant podem creuar en vermell com fotre’ns de peus a un parterre. En notar que trepitgem geranis, aixecarem la vista un segon, no sigui que algun conegut ens hagi vist, però de seguida tornarem a abaixar la vista per acaronar el vidre de la felicitat.