A finals del segle XIX, l'olor de xocolata era intensa a la cantonada on el Passeig de Gràcia es converteix en Gran de Gràcia. Allí hi havia la fàbrica d'Oleguer Juncosa. Tenia 500 treballadors, una màquina de vapor de 25 cavalls i era capaç de produir cinc milions de tauletes anuals sota la marca La Chocolatera. Mariano Fuster va posar l'ull en aquesta ubicació i va fer una oferta a la família Juncosa el 1905. L'aroma a productes de cacau i els murs de la fàbrica van desaparèixer de la zona el 1907. Uns mesos més tard es van instal·lar les bastides del que avui és Casa Fuster, protagonista del 19è capítol d'Hoteles con Historia e Historias de Hoteles, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post.
L'arquitecte de l'edifici encarregat per l'advocat mallorquí Mariano Fuster i Fuster va ser ni més ni menys que Lluís Domènech i Montaner. El lletrat va voler impressionar la seva esposa (i la seva família) dedicant-li l'edifici com a regal de noces. No va posar límits pressupostaris, la qual cosa és un somni per a un arquitecte, amb la qual cosa es va convertir en la casa més cara que s'havia aixecat mai a la ciutat. No per la seva mida, que tampoc era petita, amb 1.697 metres quadrats repartits en soterrani, planta baixa, quatre pisos i un saló-teatre, sinó pels materials utilitzats per aixecar-la.
La façana era de marbre blanc, la primera d'aquestes característiques a Barcelona. La pedra venia de Montjuïc. S'hi afegeixen els vitralls i la forja artística: tot va ser triat amb la comoditat de posar un xec en blanc sobre la taula. Fuster va voler que la casa que regalaria a la seva dona fos la més bella de la ciutat.
El lector habitual d'aquesta sèrie reconeixerà de seguida el cognom de la dona de Mariano: Consol Fabra i Puig. Filla del primer marquès d'Alella, Camil Fabra i Fontanills, i de la família que donaria nom als Fabra i Coats, l'imperi tèxtil barceloní que va construir, entre altres coses, la gran fàbrica de Sant Andreu. Els Fabra eren, a principis del segle XX, una de les famílies més poderoses de Catalunya. Casar-se amb Consol Fabra no era, doncs, un acte neutre. Era una aliança i calia estar a l'altura.
L'arquitecte i l'últim encàrrec
Domènech i Montaner tenia a les seves esquenes, en aquell moment, el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obres que la UNESCO reconeixeria dècades després com a Patrimoni de la Humanitat. La Casa Fuster no és la seva obra més exuberant, sinó tot el contrari: s'inspira en els palazzi venecians, amb elements neogòtics i florals, tot i que amb una ornamentació més continguda que en treballs anteriors.
Les obres van acabar el 1911, el mateix any en què Gaudí finalitzava la Casa Milà, La Pedrera, tres illes més avall del mateix passeig. Dos monuments del Modernisme barceloní acabats el mateix any, a pocs centenars de metres de distància. La família Fuster-Fabra es va instal·lar a la planta noble. La resta dels pisos es van llogar a famílies benestants i a comerços exclusius, entre ells el Salón de la Moda de Anita Monrós. Però el cost de manteniment era astronòmic. El 1922, onze anys després de mudar-se, i nou anys després de la mort prematura de Consol Fabra, que només va poder gaudir-la breument, la família va vendre l'immoble i va marxar.
Fins aquí, una història d'amor i arquitectura. Tot i que ara comença l'altra història.
Un consolat nazi, el POUM i Salvador Espriu
Durant les dècades següents, la Casa Fuster va ser, per torns i sovint simultàniament, totes les coses que Barcelona va ser en aquells anys convulsos. En els anys trenta, el consolat de l'Alemanya nazi va ocupar una de les plantes. L'Institut Italià de l'època de Mussolini va tenir també allà la seva seu. A la planta baixa, el que avui és el Cafè Vienès s'havia convertit en punt de trobada intel·lectual, i el 1922 havia estrenat el seu nom austríac amb aquest cert aroma de melancolia centreeuropea que tant agradava a la Barcelona burgesa d'entreguerres.
L’any 1936 ho va canviar tot. En esclatar la Guerra Civil, el POUM o Partit Obrer d’Unificació Marxista va incautar l’edifici i el va convertir en seu revolucionària. El maig de 1937, quan Barcelona va viure els episodis que Ken Loach reconstruiria dècades després a la pel·lícula Terra i Llibertat, el comitè de defensa de la revolució es va reunir allà amb la participació de la CNT, la FAI, les Joventuts Llibertàries i la Joventut Comunista Ibèrica. S’ha escrit que entre els assistents hi havia un jove militant socialista alemany: Herbert Ernst Karl Frahm. Es feia dir Willy Brandt i anys després va arribar a ser canceller de la República Federal Alemanya i Premi Nobel de la Pau. Barcelona, com sempre, era un mocador.
El 1939 va arribar la Falange, que va ocupar l’edifici per als seus serveis socials. Casa Fuster té una altra sorpresa: durant trenta anys, un dels seus pisos va ser la llar del poeta Salvador Espriu. L’autor de La pell de brau es va negar durant dècades a abandonar l’edifici. Diuen que no va marxar fins que una greu lesió en una cama li va fer impossible pujar les escales, ja que l’edifici, amb tota la seva magnificència de marbre i forja, no tenia ascensor. El veïnat és la raó per la qual els Jardinets es diuen oficialment de Salvador Espriu.
L’amenaça d’ENHER i la victòria ciutadana
El 1962 va arribar la pitjor amenaça per a Casa Fuster. L’estatal ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana) va comprar l’immoble per onze milions de pessetes. La intenció era clara: enderrocar l’edifici i construir un gratacel d’oficines que s’hauria anomenat Torre Barcelona. Van publicar un anunci a La Vanguardia del 12 de juny d’aquell mateix any convocant tots els arquitectes espanyols a presentar projectes per al nou edifici, amb premis de 150.000, 75.000 i 35.000 pessetes als més ben posicionats en el concurs.
La resposta de Barcelona va ser contundent. Els veïns de Gràcia es van rebel·lar i arquitectes com Oriol Bohigas van alçar la veu contra el projecte. Mitjans impresos com Destino i el Diario de Barcelona van publicar articles de denúncia en una època en què no hi havia tanta sensibilitat arquitectònica ni tantes oportunitats de queixar-se públicament. La pressió va funcionar: ENHER no només va renunciar a l’enderrocament, sinó que es va comprometre a realitzar obres de conservació entre 1962 i 1974, amb una última restauració el 1995.
Aquí s'atura la desgràcia d'una Barcelona que, en aquelles dècades de l'alcalde Porcioles, va perdre massa coses que mai hauria d'haver perdut.
El 1999, l'immoble va sortir a la venda. El 2000, la cadena andalusa Hoteles Center el va adquirir i va iniciar una rehabilitació de quatre anys que va respectar fidelment l'arquitectura original. El 2004, la Casa Fuster va obrir com a hotel monument de cinc estrelles.
Aleia: dues estrelles per a la marquesa
L'hotel que ocupa la casa de Consol Fabra té, des de desembre de 2021, un restaurant gastronòmic a la seva planta noble: Aleia. El nom no és casual. És un homenatge velat a la mateixa Consol: el seu pare era el primer marquès d'Alella. La casa més cara de Barcelona porta més d'un segle guardant el cognom de la seva propietària entre les seves pedres (trobar la roseta amb el CF a la façana és entretingut), i ara també a la carta d'un restaurant de dues estrelles Michelin.
Aleia és un projecte a quatre mans: la direcció estratègica del xef italoargentí Paulo Airaudo, que acumula vuit estrelles Michelin entre els seus restaurants a Sant Sebastià, Hong Kong, Florència i Bangkok, i la cuina del dia a dia del de Jerez Rafa de Bedoya, format al País Basc i al Celler de Can Roca. Una primera estrella va arribar el novembre de 2022. La segona, el 2025. El saló on se serveixen els menús degustació és el mateix que un segle enrere era la zona noble de la família Fuster-Fabra. Els sostres, les vidrieres i la forja de Domènech i Montaner continuen sent el millor maridatge de la taula.
La terrassa de l'hotel, per la seva banda, s'ha convertit en un dels escenaris més sol·licitats de Barcelona per a sessions fotogràfiques, entrevistes i enregistraments de programes culturals. La raó és evident per a qualsevol que hi hagi pujat: des d'allà dalt, amb el Passeig de Gràcia desplegat als peus en tota la seva longitud, la ciutat brilla.
El tancament del Passeig
Hi ha alguna cosa que cap fotografia del Passeig de Gràcia captura del tot bé i que, en canvi, s'entén de seguida quan es camina cap amunt: la Casa Fuster no és un edifici al Passeig de Gràcia. És el tancament del passeig. L'edifici que posa el punt final a la gran avinguda burgesa i que, en fer-ho, mira el passeig sencer des de la perspectiva privilegiada de qui ho ha vist passar tot.
En el Cafè Vienès algunes nits sona jazz en directe. En el saló que va ser sala de ball (El Danubi Blau, en els anys cinquanta) i seu revolucionària (el POUM, el 1936) i oficines (ENHER, el 1962) avui se serveix cava i s’escolta jazz. Pot ser que no hi hagi millor resum de tot el que Barcelona ha estat en cent anys que aquest edifici de marbre blanc al final del passeig de Gràcia: el lloc on un mallorquí va voler regalar a la seva dona la casa més cara de la ciutat, on l’arquitecte més important del Modernisme va posar totes les seves lliçons, i on la ciutadania, quan va ser necessari, va plantar cara a una empresa elèctrica i va guanyar la partida.