Passejar per Mare de Déu del Coll obliga a aixecar constantment la mirada. La Finca Sansalvador, la Creueta i el seu Chillida, trencadís casolà que emmarca el Turó del Carmel, la singularitat de Villa Conchita… Fins que una portalada que a primera vista passa desapercebuda no només fa aixecar la mirada, sinó també aturar els peus. Una porta monumental dona entrada a un camí que continua enfilant-se turó amunt i que no deixa endevinar gaire més. Si no fos pel cartell a la dreta de la porta, no hi hauria cap pista que fes pensar que es tracta d’un alberg. I no d’un alberg qualsevol.
Pujar el camí al qual dona pas la portalada va avançant la idea que l’alberg guarda sorpreses, una rere l'altra, com una nina russa. Primer emergeix un mar d’arbres que escala encara més per la muntanya; després, de sobte, apareix la Casa Marsans. El palauet de color crema esquitxat de vitralls s’aboca sobre la ciutat, com donant la benvinguda als viatgers que s’allotgen entre els seus murs senyorials. Va ser el primer alberg de la Generalitat, el que va estrenar la xarxa Xanascat, com explica el Miquel des de la direcció. Més de 40 anys després, l'alberg continua sent un dels més emblemàtics de la xarxa.
Peces de roba assecant-se al sol a la planta superior es confonen amb les banderes que presideixen l'edifici, sobre l’accés principal, en una façana que reflecteix el sol sobre pedra extreta de Montjuïc. Abans de creuar-la, els gravats en vidre de la porta d’entrada ja adverteixen que l’interior se sortirà de l’esperat. I creuar-la no decep: una infinitat de columnes de marbre blanc donen forma a arcades d’estil neoàrab en les quals predominen el daurat, el blau i l’ataronjat en delicada guixeria, i es difuminen amb els colors filtrats per la vidriera del sostre, com un calidoscopi que acaba de girar.
El pati és ara la recepció de l'alberg, envoltada d'habitacions de grans dimensions on àngels i núvols miren els viatgers des de sostres de motllures que de sobte s'acosten més al rococó que al mudèjar. Amb un estil o altre, el modernisme impregna tot l'espai, que permet viatjar d'un estil a un altre en un parell de passos. I no és casualitat: aquest afany per viatjar va estar darrere del disseny de la casa i del seu encàrrec. Va ser de la mà de Josepa Marsans Peix, de la família fundadora de la Banca i Viatges Marsans. La Josepa va encarregar la construcció de la casa perquè fos la residència estival per a ella i el seu marit, l'adinerat empresari Frederic Cases. L'autor del projecte va ser Juli Marial i Tey, que ja havia treballat abans amb la família, en una de les icones que la ciutat també conserva: l'aleshores plaça de toros de les Arenes, Marial es va encarregar de la seva execució, sobre la base d'un projecte de l'arquitecte August Font.
La planta baixa que ara allotja la recepció, sales de descans i de joc va ser concebuda com a espai de rebuda i de trobada, també amb menjador i despatx. Una escala de marbre porta fins a la planta superior, que es va dissenyar amb cinc dormitoris, un vestidor i diverses cambres. Ara, les lliteres de l'alberg i habitacions sòbries de blanc i groc substitueixen els dissenys intricats i colorits de la planta principal. Mosaics i finestrals amb vitralls s'entesten a fer palès que l'alberg és una joia arquitectònica de la ciutat que s'estén sota les seves finestres, mentre que el gres porcellànic de colors de Nolla ho remata. Més amunt, el terrat i habitacions de servei; a baix, el soterrani, amb la cuina i el celler.
El palauet va acabar convertint-se en la residència habitual del matrimoni de Marsans i Cases; no obstant això, Marsans va morir poc després, el 1911. Després de la seva mort inesperada, Cases es va quedar com a usufructuari de la casa, però va passar a ser propietat del germà de la Josepa, Joaquim Marsans, que llavors, amb 20 anys, residia a la casa amb el matrimoni. L'arribada de la Guerra Civil va sacsejar amb força la ciutat i, el palauet, malgrat estar molt lluny de tot, no en va quedar exempt. Va ser ocupat per la FAI i, un cop avançat el conflicte, es va convertir en hospital de campanya.
Després de la guerra, la família Marsans va recuperar la propietat, però va ser confiscada el 1946 per instal·lar-hi una residència d'acollida de nens i nenes polonesos orfes per la Segona Guerra Mundial. Com encara recorda una placa davant la porta principal, 130 nens i nenes van estudiar i van viure a la casa entre el 1946 i el 1956. Dos anys després, la casa va ser comprada i va deixar la família Marsans, per convertir-se en residència femenina. Un quart de segle després, va arribar l'operació que va conduir la casa fins al que continua sent ara: la Generalitat la va comprar per convertir-la en el primer alberg de joventut de Catalunya, dins de la xarxa Xanascat, el 1983. Llavors, es va aixecar un nou edifici, sense danyar l'original: es va construir de manera independent, i s'uneix al palauet mitjançant un pont.
Durant aquesta truculenta història, per la qual la casa va ser des d'hospital de campanya fins a orfenat-escola, el palauet va mantenir la seva essència i vistositat, encara que va anar perdent alguns dels seus elements més singulars, com un dels vidres gravats de la porta principal. El Miquel, a la direcció des del 2017, recorda com van recuperar el vidre basant-se en fotografies antigues, amb un esbós del gravat i treballant amb vidriers. Ho explica mentre passeja per la planta principal i assenyala les marques fetes al sostre per instal·lar un panell anys abans, ressaltant la importància de protegir joies com la casa convertida en alberg, i declarada Patrimoni Cultural Europeu. Així, el palauet conserva la seva singular arquitectura neoàrab d'essència modernista, mentre rep viatgers que arriben a la ciutat amb el mateix esperit que va portar la família Marsans a bastir la seva agència i, també, la casa que continua portant el seu nom, allà on Vallcarca es troba amb el Coll des de les altures de la ciutat.