Cada puntada d’agulla, cada fil que travessa d’un punt a l’altre, cada gir del ganxet, una vora ben feta guarda moments de concentració, de silenci, de calma, il·lusió i serenor. Al davant de la tele, asseguda al sofà, la Mònica troba el seu moment amb qualsevol labor en la qual avança, artesanalment, com el xal de llaneta que tindrà a punt per a quan arribi l’hivern.
A la rebotiga de la seva merceria, la màquina de cosir treballa. A sobre de la taula, unes bosses de roba de quadres grocs, blaus, rosa i verd, es preparen per marxar amb les clientes. Són el regal que la Mònica els fa per agrair que han pogut passar quinze anys des que va aixecar la persiana per primer cop.
I els expressa l’agraïment en un text imprès en un petit paper que entrega amb la bossa que ella mateixa ha tallat i ha cosit. Hi diu: “Pràcticament, sense adonar-me’n, han passat quinze anys. Tot i que el dia a dia d’una botiga és molt feixuc, sempre us tinc al cap a tots vosaltres, els clients, els amics, la gent del barri que m’ajuda a sobreviure en moments tan complicats per al petit comerç. Produir cada una d’aquestes bosses és una teràpia, és pensar en moments viscuts, xerrades, confessions, somriures, plors, és dedicar una estoneta per agrair-vos la vostra confiança. Desitjo de tot cor que t’agradi. Moltes gràcies per ser-hi!”
Produir cada una d’aquestes bosses és una teràpia, és pensar en moments viscuts, xerrades, confessions, somriures, plors...
Aquest regal, aquest detall parla del tarannà de la Mònica, i és això el que propicia el caliu de la seva merceria, al xamfrà dels carrers de Biscaia amb Olesa, al barri del Congrés i els Indians. La botiga es diu Núvol de fils. “Un dia vaig arribar a casa i vaig veure que el meu gat havia obert la capsa de les coses de cosir i havia tret tots els fils i n’havia fet un garbuix que era com un núvol de fils”, explica. Però aquell desgavell de filatures va inspirar el nom de la botiga de labors que segurament la Mònica mai havia imaginat tenir.
Ella és filla del Prat de Llobregat, la seva mare, amb tres criatures, tres nenes de les quals la Mònica és la gran, es va treure les oposicions per a ser mestra. “Al col·legi de les monges havia après a cosir i a fer labors. I els dissabtes a la tarda, ens donava a cadascuna de les tres filles un mocadoret de roba per acabar de fer-li la vora i cosir-hi botons. I així passàvem la tarda, cosint. A mi allò m’apassionava”, diu.
I del mocadoret, les germanes van passar a fer bosses i la roba de les seves nines. “Diumenge anàvem al camp de futbol a veure jugar el Prat (AE Prat, Associació Esportiva Prat) i així podíem lluir els bosses que ens havíem fet. A mi m’agradava explorar amb el color i les textures, i a dotze o tretze anys, per reis, vaig voler fer, de sorpresa, pijames d’una sola peça per a les meves germanes. La meva mare em va acompanyar a comprar la roba i amb un pijama del meu pare vam treure el patró”.
Labors de casa
Després d’uns anys de pausa, concentrada als estudis, fent disseny industrial i interiorisme, als vint-i-un, quan es va independitzar, va reprendre el ganxet i la costura. “Allò era l’enyorança”, diu. Tornar a tenir llana i fil a les mans, agulles i didal, la tornava a fer sentir a casa. “A l’estiu, quan anàvem a veure la meva àvia al poble de Dueñas, a Palència, la veia treballar molt el perlé i ens feia unes peces de ganxet per posar-nos a sota de cada peu i així, lliscant amb allò, no embrutàvem el terra de casa amb la sola de les sabates”.
Al temps del carnaval, a casa es feien sempre les disfresses. Ara agraeix molt “la sort que vam tenir que a casa ens van estimular molt la creativitat”. És el que ara la fa gaudir més de la tria de teles, fils, llanes i tota mena de materials per a fer labors i manualitats. Entres a la botiga de la Mònica i els colors, les possibilitats de fer-te qualsevol cosa t'assalten la ment, els ulls, les ganes de posar-te a fer labors, regals per a Nadal fets a mà, personalitzar una samarreta llisa, una bossa, una cartera amb botons i cintes d'infinits estampats i dissenys. Hi ha teles per a fer-se roba, folrar coixins, animar un racó de la casa amb quadres, flors, línies o tons fluorescents que són altament energitzants.
La seva afició al patchwork va fer que s’assabentés que una merceria de barri es traspassava. Els qui la coneixien l’animaven a agafar-la. I ho va fer. Va capitalitzar l’atur i es va donar d’alta com a autònoma. Ara fa quinze anys. Quan la covid va tancar tots els negocis, ella, amb roba i filtre, va fer tantes mascaretes com va poder: més de cinc-centes. A casa tenia de tot per a fer-les. Encara no entén per què les merceries no van ser considerades de primera necessitat, quan les papereries i llibreries sí que ho van ser perquè venien entreteniment per a les criatures. “Les labors van ser les grans oblidades”, diu, recordant tot el bé que li van fer a ella. “La mitja, el macramé, el ganxet i els brodats van ser el meu refugi”.
La mitja, el macramé, el ganxet i els brodats van ser el meu refugi.
Diu que el que més li agrada és crear i pensar en com farà les coses de la manera que li permeti optimitzar més el material i fer-ho amb pocs passos, “gaudeixo molt quan penso com fer-ho”. Avança en el seu punt de ganxet o els brodats amb la tele de fons, on posa sèries com Friends, o pel·lícules com Star Wars, El Senyor dels Anells o Zoolander, que ja ha vist moltes vegades i, per tant, li fan la suficient companyia, però gens de distracció. “Les labors transporten i donen calma. Si no fos així, serien una obligació”, comenta. I, a més, -afegeix- “et fan sentir un cert plaer perquè estàs construint un objecte, tu mateixa ets capaç d’aconseguir ser més autònoma i això et dona més seguretat”.
Teixint emocions
La Mònica confessa que no és gens perfeccionista. “Tinc moltes clientes que sí que ho són, però jo busco, sobretot, distreure’m”. Cosint les bossetes d’aniversari de la botiga, explica que li han vingut llàgrimes als ulls “pensant en la gent que ja no hi és, clientes, moments difícils de la botiga al llarg d’aquests quinze anys, decisions que he pres. Ha estat un repàs de tot aquest temps, mentre cosia. Cosir o fer mitja no és només una activitat física, en cada punt d’una labor poses emocions. Jo quan faig un nino per algú, penso tota l’estona en aquella persona”.
A la botiga, la Mònica ha teixit també molts vincles amb el barri i ha fet moltes amistats. A part de les clientes que li compren materials de costura o labors, a la rebotiga hi ha la taula dels tallers, petits cursets per aprendre a cosir a màquina, a fer mitja, ganxet i patchwork. Entre la clientela més jove, diu que n’hi ha molta que clarament busca fer labors per a desintoxicar-se de les pantalles. Veuen a TikTok com algú ho fa tot que sembla súper fàcil de fer, però després veuen que cal treballar-ho. “El que més m’agrada és veure que hi ha molta gent que ha confiat en mi perquè van arribar dient: jo això no ho sabré fer, però ho intenten, es deixen aconsellar i proven. Jo els dic: si no surt a la primera, ja acabarà sortint, jo no jutjo mai si ho saben fer o no. Però que la gent confiï en el teu criteri és bonic. Hi ha qui ha fet fins i tot la seva pròpia marca de bosses”.
"Només puc agrair tot el que he rebut de les clientes i del barri"
“Només puc agrair tot el que he rebut de les clientes i del barri”, diu. Recorda especialment quan va haver de canviar de local, sense marxar del Congrés i els Indians, i com la gent de la comissió de festes, amics i familiars es van abocar a ajudar-la amb el trasllat de tot. Van buidar una merceria que feia ja quaranta anys que estava oberta, per ubicar-ho tot en un nou espai. “Què he fet jo perquè m’ajudin tant”, es preguntava. I com a botiguera, l’entristeix que tanquin comerços de tota la vida, com l’única sabateria que hi havia, que va tancar, i ara no hi ha cap sabateria al barri.
Per això considera tan necessari el Pla d’usos als barris, l’ordenació d’activitats a la via pública, per a poder decidir quines botigues fan barri realment i donen servei a la gent que hi viu. “Cal que la gent acabi sent conscient del valor de saber el teu nom als comerços, que et coneguin, i que la teva filla pugui entrar en una botiga si en algun moment necessita ajuda perquè se sent amenaçada per algú. Qui ho compra tot per internet, segurament no pensa que això fa mal al comerç de barri”.
Passant la porta del Núvol de Fils, els colors infinits de les llanes, les teles, els botons, les vetes i els fils inspiren l’artesania, creativitat, recolliment a casa veient avançar una labor. En aquesta merceria saps que ets en un oasi de proximitat, de vincles de barri.
A l’Instagram nuvoldefils, on la Mònica comparteix idees i novetats a la botiga, presenta la seva botiga indicant que s’hi fa: Costura creativa per a ser feliç... Potser sí que la felicitat està feta de petits punts de costura, de sargits dels foradets que va fent la vida en aquest mocador que és el món. I és bo saber que, en una cantonada de Barcelona, s’ensenya a cosir un bocí de felicitat, gaudint d’un temps d’evasió, de conversa i confidències, de superació, d’orgull personal, d’autoestima, de creació personal i enriquiment.