No totes les obres mestres d’Antoni Gaudí s’ubiquen al centre de Barcelona. Algunes s’aixequen en indrets inesperats, envoltades de pinedes i allunyades dels grans circuits modernistes de la ciutat. És el cas de la Cripta Gaudí de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (al Baix Llobregat, a només vint quilòmetres de Barcelona), una obra declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO on ja es van formular algunes de les solucions que definirien el seu llenguatge arquitectònic posterior.
En aquest espai singular —tant per l’entorn natural on s’ubica com pel complex industrial del qual formava part— un Gaudí encara jove va trobar l’entorn adequat per experimentar amb noves solucions constructives. És aquí on va perfeccionar l’ús dels arcs catenaris, on va introduir per primera vegada superfícies de paraboloide hiperbòlic i on va idear la maqueta polifunicular, un revolucionari sistema de projecció arquitectònica. Solucions que, anys més tard, es van convertir en elements essencials del seu llenguatge i en aportacions crucials de Gaudí a tota la disciplina arquitectònica.
Així, l’església de la Colònia Güell, tot i haver quedat inacabada, constitueix una síntesi extraordinària de l’univers gaudinià. No és estrany, per tant, que sovint sigui descrita com el laboratori experimental de la Sagrada Família, ja que moltes de les solucions que més endavant van aparèixer al gran temple barceloní ja van ser presents aquí.
Però reduir-la a un simple assaig arquitectònic no recull tota la seva complexitat i valor. La Cripta Gaudí és, per ella mateixa, una de les creacions més innovadores i personals de tota la trajectòria del genial arquitecte. La celebració de l’Any Gaudí, que commemora el centenari de la seva mort tràgica, convida a redescobrir aquest espai, que representa una de les peces claus per entendre l’evolució de l’arquitecte.
Una colònia industrial concebuda com a comunitat
La Cripta Gaudí neix en el marc de la Colònia Güell, un projecte industrial que l’empresari i mecenes Eusebi Güell va impulsar a finals del segle XIX. Concretament, va ser l’any 1890 quan va decidir traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants a la seva finca de Can Soler de la Torre, a Santa Coloma de Cervelló. Com d’altres colònies industrials catalanes del moment, la Colònia Güell combinava espais de producció i habitatges per als treballadors. Tanmateix, el projecte de Güell anava més enllà del model habitual: aspirava a configurar una comunitat estable, dotada dels equipaments necessaris per al dia a dia, no només per treballar-hi, sinó també per viure-hi, amb escoles, espais culturals i serveis religiosos.
Aquesta aposta es va traduir en una arquitectura unitària i de qualitat, que encara avui defineix la personalitat de la Colònia. Entre els edificis del conjunt destaquen algunes de les cases dels obrers, com Ca l’Espinal, amb el seu característic maó vist i una clara influència modernista, o Ca l’Ordal, d’inspiració més rural i propera a les masies tradicionals.
Dins d’aquest projecte global, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció de l’església de la colònia. La relació de confiança entre tots dos era absoluta: Güell admirava el talent de l’arquitecte, amb qui ja havia col·laborat en projectes com els pavellons de la finca Güell a Pedralbes o el Palau Güell, la residència urbana de la família a tocar de la Rambla. En el cas de l’església de la colònia, el mecenes li va concedir una llibertat creativa excepcional, sense imposar-li condicionants estètics ni limitacions econòmiques.
Gaudí va dedicar anys a projectar la futura església. Va elaborar maquetes, va experimentar amb nous sistemes de càlcul i va aprofundir en solucions arquitectòniques que anaven molt més enllà dels models tradicionals.
La primera pedra es va col·locar l’any 1908. El projecte concebut per Gaudí preveia la construcció d’un temple monumental, format per dues naus superposades, diverses torres laterals i un gran cimbori central, tal com evidencien els estudis i la documentació del projecte que encara es conserven. Tanmateix, l’any 1914, per motius que encara avui no estan del tot documentats, la família Güell va decidir interrompre el finançament de les obres.
En aquell moment només s’havia completat la nau inferior, raó per la qual l’edifici és conegut actualment com la Cripta, malgrat que inicialment havia estat concebuda com la part baixa d’una església de dimensions molt més ambicioses. Posteriorment, i ja sense la participació de Gaudí, es van executar diverses intervencions per fer possible la seva obertura per al culte, entre les quals, els acabats de la coberta i dels murs interiors, així com la construcció del campanar.
L’espai on Gaudí va assajar el seu llenguatge arquitectònic
Entrar a la Cripta Gaudí avui és descobrir una arquitectura que continua sorprenent més d’un segle després de la seva construcció. Lluny dels esquemes tradicionals de l’arquitectura religiosa, les columnes s’inclinen, els murs adopten formes irregulars i les voltes dibuixen geometries complexes que dissolen la sensació d’un espai estàtic.
Però aquesta sensació no és casual. Gaudí concep l’edifici en relació directa amb el seu entorn natural: les formes s’adapten al pendent del turó com si l’església hagués emergit del mateix terreny, gairebé com si es tractés d’un element més del paisatge. Aquesta integració es reforça amb els materials, que combinen pedra basàltica, maó, ferro o ceràmica en una gamma de tons terrosos que dialoga amb les pinedes que envolten la construcció.
En aquest mateix espai, Gaudí va desenvolupar algunes de les innovacions més decisives del seu llenguatge arquitectònic. Hi va perfeccionar l’ús dels arcs catenaris, una solució estructural que segueix la forma natural que adopta una cadena penjada i que permet repartir el pes de l’edifici de manera eficient; una idea que ja havia assajat en edificis com el Col·legi de les Teresianes i que més endavant portaria a la seva maduresa a la Casa Milà, popularment coneguda com ‘La Pedrera’.
És també aquí on va introduir per primera vegada els paraboloides hiperbòlics, unes superfícies amb forma de doble curvatura que, tot i estar dissenyades a partir de línies rectes, generen voltes molt dinàmiques. Aquesta solució va obrir la porta a formes arquitectòniques molt més lliures i que després varen aparèixer al Park Güell i a la Sagrada Família.
Però, potser l’element més singular del projecte és el sistema que Gaudí va inventar per projectar-lo: la maqueta polifunicular, un model construït amb teles, cordes i petits pesos que reproduïa, a escala reduïda, el comportament real de l’estructura. En lloc de dibuixar l’edifici de manera convencional, Gaudí deixava que la gravetat dibuixés les formes, i així podia veure com es comportarien els arcs i les voltes abans de construir-los.
Gaudí va introduir aquests elements arquitectònics innovadors sense renunciar ni a la funció ni al simbolisme de l’edifici, que són presents en molts dels seus detalls. La llum filtrada pels vitralls crea una atmosfera suau a l’interior; les reixes de ferro forjat incorporen formes orgàniques de lectura religiosa; i el trencadís actua com un llenguatge decoratiu que combina color i referències simbòliques de tradició cristiana. En aquesta capa simbòlica, també destaquen alguns elements com les closques marines procedents de Filipines reutilitzades com a piles d’aigua beneita, o la disposició dels bancs, que no segueixen l’estructura de línia rectal tradicional, sinó que es van col·locar envoltant l’altar.
Del tancament industrial a patrimoni mundial
La Colònia Güell —que va canviar de propietaris l’any 1943— va continuar funcionant durant dècades fins que, al 1973, el tancament de la fàbrica va posar fi a la seva activitat industrial. A partir d’aquell moment, la Colònia va començar a fragmentar-se: les cases es van anar venent als seus habitants, els antics espais fabrils van passar a diferents mans i el conjunt va deixar de funcionar com una unitat. L’any 1990, aquest antic conjunt industrial va ser declarat Bé d’Interès Cultural, fet que va permetre establir la protecció dels edificis més rellevants i de les característiques generals del seu teixit urbà.
A partir d’aleshores es va iniciar un procés de recuperació progressiva que, ja amb el canvi de segle, va permetre rehabilitar espais com la fàbrica, l’església, l’antiga cooperativa de consum i la plaça Joan Güell. Finalment, la declaració de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2005 va consolidar la Cripta Gaudí com un dels grans referents del Modernisme català.
Avui, la visita a aquest espai permet resseguir alhora la memòria de la Catalunya industrial i pròspera i el llegat de Gaudí. Dues històries que s’entrellacen en un mateix indret: la d’una colònia nascuda del treball, i la d’un arquitecte que hi va experimentar algunes de les seves solucions més innovadores. Aquest llegat es pot descobrir amb visita lliure, en horari de dilluns a divendres de 10 a 17 h i caps de setmana i festius de 10 a 15 h, o bé a través de les visites guiades —que s’organitzen dissabtes, a les 12.30 h en castellà, i diumenges, a les 12.30 h en català—, que en permeten una descoberta més detallada.
L’experiència es completa visitant el Centre d’Interpretació de la Colònia Güell, que ajuda a entendre aquest petit univers industrial: des del funcionament de la fàbrica i la vida quotidiana de les persones que hi treballaven fins al projecte de l’església de Gaudí, explicat amb recursos audiovisuals, experiències interactives i la reproducció de la maqueta estereostàtica que l’arquitecte va dissenyar per a la seva construcció.
Hi ha, però, un moment en què la Colònia Güell es transforma completament: durant la Festa Modernista, que enguany se celebrarà els dies 2, 3 i 4 d’octubre. Durant aquests dies, els carrers del conjunt es converteixen en escenari de recreacions de principis del segle XX, amb veïns i actors vestits d’època que representen escenes quotidianes i permeten imaginar com era la vida en una colònia industrial en ple funcionament.
Amb tot, la Colònia Güell pot ser, a més, el punt de partida per descobrir altres obres de Gaudí a l’entorn de Barcelona: www.barcelonaesmoltmes.cat/ca/que-veure-de-gaudi-a-prop-de-barcelona/