A PrisionIA la IA ho ocupa tot i els éssers humans s'han convertit en una espècie de màquina perfecta que obeeix, que produeix i que no es queixa. Però, enmig de tota aquesta perfecció, sorgeix Azul, una dona amb la qual la IA no ha pogut. Una dona que defensa el que ens fa imperfectament humans: les llàgrimes, els dubtes i, sobretot, l'amor. Emocions que mai podrà emular una IA i que fan que ser humà sigui una experiència deliciosa.
PrisionIA: La vida dins de l'algoritme
L'obra ens trasllada a una presó de màxima seguretat controlada per un algoritme. En aquest món fred, distant i massa perfecte, els artistes ja no són només acròbates; són "errors del sistema" que la IA intenta processar i anul·lar. La història gira al voltant de la lluita entre la perfecció de la màquina i la imperfecció de l'ànima.
A la meitat d'aquest caos sorgeix Azul, el personatge central que encarna la resistència. Ella és l'anomalia que el sistema no pot desxifrar perquè defensa el que realment ens fa humans.
Un duel entre el robot i la humanitat
PrisionIA es mou precisament en aquesta línia d'humanitat i bellesa. A l'escenari, ens trobem amb números circenses impressionants, amb una banda sonora de primera que es mou entre els acords més durs del rock, fins a la poesia que el propi rock ens ofereix. Una selecció musical que acompanya a la perfecció cada actuació i que ens ajuda a endinsar-nos en aquesta atmosfera de lluita entre el robot i la humanitat.
Hi ha tres moments que, personalment, em van encantar:
- Acrobàcies de vertigen al sostre: Veure l'artista caminant pel sostre a més de deu metres d'altura, ancorat només per ganxos i saltant entre trapezis com si no li importés la gravetat, és per no parpellejar.
- Psicodèlia aèria: Una acròbata jugant amb el seu cèrcol en un ambient ple de làsers i amb un mico fluorescent que crea un efecte hipnòtic. Visualment és una passada.
- El Globus de la Mort: Un clàssic que mai falla. Veure els motoristes volant en aquest espai tan tancat et posa el cor a mil. Impressionant és poc.
El canvi que el circ necessitava: Sara Silva
Però el més important d'aquesta nova etapa és el canvi de batuta. Suso Silva ha deixat el protagonisme a la seva filla, Sara Silva, que interpreta a Azul, la rebel que no encaixa en aquest món digital. I aquest relleu es nota, sobretot, en l'humor.
Queda enrere aquest humor més bàsic, típic i convencional que marcava el to dels espectacles anteriors. Sara Silva ens porta una còmica jove que aprofita l'escenari per dir veritats com punys sense perdre la gràcia: parla del drama de l'habitatge, defensa la dona empoderada i llança un dard directe a la nostra hipocresia: aquesta societat que es desviu per les seves mascotes però abandona els avis a les residències. És un canvi fresc, crític i molt necessari.
Al final, sortim de la carpa amb la sensació que el Circo de los Horrores per fi ha trencat les seves pròpies cadenes. Ens han tornat a portar números que et tallen l'alè, però també han tingut la gosadia de deixar anar un discurs que cou. PrisionIA ens recorda que, per més que la IA intenti processar-nos, la nostra capacitat de dubtar, d'errar i de sentir és l'únic que ens manté vius. Menys mal que som imperfectes.