En aquest espectacle ens conviden a colar-nos al quarto del darrere, aquest quarto reservat per als jocs, la imaginació i la creativitat. El quarto que està ocult de les mirades dels veïns i on tot pot passar. Aquí és on l'escriptora es retroba amb cartes, papers, personatges i records de la seva vida i de la seva literatura.
L'escenografia és espectacular: un quarto a doble altura, amb unes escales plenes de llibres i una banyera al centre, el lloc on la protagonista es banya en els seus records i en les seves paraules. És una nit d'insomni, no pot dormir i s'ha pres una pastilla, així que assistim a una nit de deliris on diferents aparicions van personificant-se en aquest quarto i acompanyen l'autora a fer un viatge per la seva vida i les seves emocions.
Les aparicions són d'Alberto Iglesias i Nora Hernández i ajuden a donar-li ritme a l'obra, a donar un contrapunt a la història i crear un fil conductor de les fantasies de Carmen (protagonitzada per Emma Suárez).
Una obra una mica caòtica i confusa
En la sinopsi se'ns explica que El Cuarto de Atrás és un viatge per la llum i el record, amb por a les ombres i a la recerca de sentit. I això és clarament el que veiem a l'escenari. Però no acaba de funcionar. La narrativa és una mica caòtica i les interpretacions són estranyes i confuses.
L'elenc defensa molt bé els seus papers: amb energia, entusiasme i força. Però la direcció d'actors no ha sabut aprofitar l'enorme talent i ha apostat per un experiment que, al meu parer, no acaba de funcionar. En el cas de la protagonista, s'ha apostat per una interpretació on prima la confusió i l'oblit. Això obliga Emma Suárez a mantenir la mateixa energia en la major part de l'obra, cosa que fa que es torni un tant plana i repetitiva. No acaba d'enganxar, de despertar aquest interès, aquesta tensió dramàtica tan necessària en el teatre.
Les interpretacions de les aparicions són molt confuses: fan moviments estranys amb el cos, gestos que no acabem d'entendre i que trenquen amb la naturalitat de la interpretació de la protagonista. I, al final, el conjunt no encaixa en l'escenari. Queda estrany, confús i inconex.
El Cuarto de Atrás és una obra que, visualment, és molt atractiva: amb un escenari imponent, una bona selecció musical i cançons en directe de la mà de Nora Hernández (sublim). Però, l'energia de l'obra és massa aclaparadora, amb massa confusió i una direcció d'actors que no ajuda a connectar amb els personatges.