El Firmament és una de les obres que marcaran la temporada teatral d’aquest 2026. La peça de la dramaturga britànica Lucy Kirkwood es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya fins el proper 14 de juny. Més que un drama d’època, l’espectacle és un mirall. Gara Roda aconsegueix que ens oblidem del 1759 per parlar-nos de tu a tu sobre el poder, la por i el que realment significa que un grup de dones prengui, per fi, la paraula.
El gran encert de la directora és que ha aconseguit que una obra de fora ens soni totalment nostra. A més, les paraules i els conflictes ens toquen tan de prop que la distància amb el segle XVIII desapareix al primer minut.
Dotze dones en una olla de pressió
L’argument de El Firmament ens situa en un moment molt concret: el retorn del cometa Halley. Però mentre els homes miren el firmament buscant respostes científiques, a la terra s’està jutjant a una dona. Sansa Ponça, una jove acusada d’un assassinat brutal, ha estat sentenciada a mort. L’únic que pot ajornar l’execució és la seva afirmació d’estar embarassada. Per resoldre el dilema, el jutge convoca un jurat popular format exclusivament per dotze dones del poble, encarregades d’examinar el cos de l’acusada i dictaminar si hi ha vida o no.
L’espectacle ens tanca amb elles a la sala de reunions. És en aquest espai on les dotze dones han de parlar, discutir i acabar decidint si la Sança viurà o morirà. Aquestes dones, que representen totes les edats de la vida (dels 9 als 83 anys), han estat tota la vida invisibles, relegades a les tasques domèstiques i definides pel seu vincle amb els homes. Ara, de cop, tenen el poder de decidir sobre la vida i la mort. És aquí on Kirkwood ens posa davant del mirall: realment sabem decidir entre tots? I el que és més important, som capaços d’ajudar-nos entre dones quan el sistema ens pressiona?
Un repartiment coral
Un dels punts forts de l’obra és el seu repartiment. Les tretze actrius mantenen un gran nivell d’energia durant tota la funció, i això fa que l’espectador no pugui desviar la mirada. Cada personatge està dibuixat amb una personalitat i un trauma propi, per tant, es fuig del clixé de la “veu femenina única”.
Enmig d’aquest desplegament, cal subratllar el treball de Sílvia Abril. L’actriu, sovint encasellada en la comèdia, demostra una gran versatilitat dramàtica. El seu paper de llevadora, la veu del seny que arrossega el pes de milers de parts i dols, és d’una contenció i una veritat que commouen. Abril ho borda i crea un personatge amb una essència profunda i dolorosa.
Al seu davant, Anna Castells interpreta la Sança Ponsa amb una ferocitat física i emocional impressionant. Aquesta “mala dona” no busca la redempció ni el perdó; busca la veritat, i ho fa amb una ràbia que traspassa l’escenari. La química entre totes dues és el motor de l’obra.
Un aquelarre de bruixes sàvies i imperfectes
L’obra ens presenta una societat on les dones es defineixen com a “dona de…” o “mare de…”. Però quan la porta del jutjat es tanca, aquestes etiquetes es dilueixen. Kirkwood treballa la idea de la sororitat des d’un punt de vista gens idealitzat: hi ha retrets, hi ha pors al “què diran” i hi ha enveges. Però, al final, decideixen deixar de competir per entendre que totes estan en el mateix bàndol de la història.
És un aquelarre de bruixes sàvies i imperfectes que s’abracen per defensar la vida des d’una ètica humana y femenina.
De la tradició a la rave: el moment Mecano
La direcció de Gara Roda és visualment impactant. L’escenografia de Laura Clos i el vestuari de Cristina Fernández, amb una paleta simbòlica que juga amb el blanc, el negre i el vermell, creen imatges molt poètiques. L’inici de l’obra és una coreografia de moviments molt ben assajats que ja marca el to del que vindrà: una transició molt precisa entre la feina de neteja de llençols i el judici.
Però el moment que defineix la modernitat del muntatge és la versió de “No es serio este cementerio” de Mecano. La composició d’Andrea Mir arrenca amb una solemnitat clàssica que es veu sobtadament interrompuda per una versió actualitzada. L’escena deriva en una rave al més pur estil Rosalía, un encert total!
El pas del cometa i el pes de les nostres accions
Les referències al cometa Halley atorguen a la història una dimensió universal i existencial. Se’ns recorda que els éssers humans som efímers, insignificants davant la magnitud del cosmos. I precisament perquè som efímers, l’obra ens pregunta pel nostre llegat. Com un cometa que deixa una cua al cel, les nostres accions han d’ajudar a avançar.
“Què pensaran les dones del futur dels nostres esperits fràgils quan el cometa torni a aparèixer el 2061?”, planteja l’obra. És una reflexió que ens toca a tots i que ens fa sortir del teatre pensant en com les nostres decisions individuals acaben pesant en el futur de tothom.
La identitat de la paraula
L’èxit d’aquesta adaptació també es troba en el llenguatge. Kirkwood va escriure l’original amb un ric matís dialectal de l’Anglaterra rural de 1759. El repte de la Gara Roda no era només traduir, sinó trobar el “color” d’aquelles paraules en el nostre imaginari. La decisió de traslladar l’acció a una geografia catalana (amb el permís de l’autora) permet que el text ens sigui més proper i reconeixible.
La directora ha buscat els equivalents emocionals d’aquell parlar antic, recuperant mots i girs idiomàtics que ens traslladen a una a una Catalunya de poble, on la vida és dura i la gent té els peus a terra. Ens posa davant d’una realitat de pagès, seca i contundent, on cada paraula té un pes que se’t clava a l’estómac. Aquest rigor lingüístic és la base sobre la qual s’aixeca la veritat de tot l’espectacle.
El teatre que sacseja de veritat
El Firmament és una proposta imprescindible que posa en valor la veu de la feminitat en un espai de poder. Un muntatge que respira art, bellesa i una sinceritat aclapadora. Estem davant d’una obra en majúscules que demostra que les històries del passat són, sovint, el millor mirall per entendre el nostre present.
