Sixto Paz Produccions torna a emocionar-nos amb la posada en escena d'un text senzill, però preciós; un text que parla de tu, de mi i de totes les persones anònimes que poblem aquest món. Un text en el qual sembla que no passa res, però passa tot, passa la vida, passa l'amor, passa la família, passen els somnis.
Morning Sun de Simon Stephens sembla que sigui un homenatge a la humanitat. Però no als grans poetes, músics o actors, no: a la humanitat poblada per nosaltres, el forner, la cambrera, l'escombriaire, la veterinària. Gent corrent que és la gent que sosté el món. I aquestes persones necessiten una història, aquesta història que ara es pot veure a La Villarroel.
De Edward Hopper a l'escenari de La Villarroel
Pau Roca dirigeix l'adaptació en català de Morning Sun traduïda per Adriana Nadal i interpretada per Míriam Iscla, Anna Güell i Raquel Ferri; una obra el nom de la qual beu del títol homònim d'un quadre d'Edward Hopper de 1952. La pintura ens mostra una dona asseguda sobre el llit i deixant que el raig del sol a l'alba li escalfi el cos.
El gest del seu rostre és enigmàtic, està sumida en els seus pensaments perquè, encara que a ulls de l'espectador sigui totalment anònima, aquesta dona té una història, la seva història. El sol il·lumina aquesta figura, li dona llum a aquesta història i això és, justament, el que Stephens fa a Morning Sun: mostra la història d'una dona anònima que, gràcies a aquest raig de llum, és visible, reconeguda i posada en el lloc de valor que es mereix.
Pau Roca, el director de la proposta, així ho afirma: "Cada una de les nostres vides ordinàries té una quantitat extraordinària de memòria, pèrdua, desig, amor i misteri. I és aquest misteri el que ens atrapa tant a Morning Sun, el quadre d'Edward Hoper". Stephens fa el mateix amb Charly McBride (interpretada per Míriam Iscla), la protagonista de la seva obra, una dona que viu a Nova York i que ens explica la seva història des que era una nena i vivia amb els seus pares fins que, ja sent mare i adulta, decideix abandonar la gran ciutat per mudar-se a Colorado. Una vida qualsevol, una vida comuna i corrent, però que mostrada sota la lupa del teatre i de la humanitat, adquireix la importància i el valor que realment té.
Interpretar des de la pell i la veritat
Míriam Iscla es posa sota la pell de Charlotte o Charly. És la filla, però també és la mare. Ens delecta amb una interpretació delicada, natural, que es mou entre el riure i el plor, entre la felicitat i el dolor. Míriam Iscla és capaç d'agafar un text i dotar-lo d'una humanitat i una veritat que poques vegades es veuen a l'escenari. Res no es nota fals, ni forçat en ella.
Però tampoc en les altres dues actrius, Anna Güell i Raquel Ferri que recreen tres dones unides pels llaços de la família i de l'amor. Una història interpretada només per tres dones però que donen vida a molts més personatges només amb un canvi de cos, un to més greu de la veu, una mirada més intensa... Sobre l'escenari veiem tota una selecció de personatges de la vida de la protagonista que apareixen d'una manera natural, orgànica i sense que el ritme es perdi en cap moment. Però el pes de l'actuació, del drama i de l'emoció recau en elles, en les dones de la família.
La família com a refugi
El vincle familiar es reflecteix molt bé en aquesta obra. Aquesta relació basada en confiança, afecte, suport, retrets i molt, moltíssim, amor. La família com a refugi, com a niu al qual acudir quan et trenquen les ales. Pot ser que, de vegades, la família faci mal, però el suport que dona, l'alleujament que ofereix i el tronc que sosté és el que ens ajuda a seguir dempeus.
La mare de Charly mostra la seva fascinació per les persones extraordinàries, els artistes, les persones que fan coses que semblen impossibles. Però Charly llança una defensa cap a les vides mundanes, aquestes vides que poden semblar mediocres, però que tanquen una història plena d'amor, superació, lluita, força, tristesa, dolor, amor, amor i més amor. "Per què només et centres en la història dels artistes, els poetes, els pintors?", li pregunta la mare a la filla i al·lega que, al final, el quotidià és el que sosté el món. I d'això sembla que no ens n'adonem fins que desapareixen.
Desapareixen les persones comunes i corrents i, llavors, te n'adones de com t'influenciaven. Desapareixen aquestes persones insignificants i te n'adones del poder, la presència i tot el que significaven per a tu, per al teu món, el teu univers, la teva autèntica vida. Si les persones comunes desapareixen del món, de la societat, també ens adonarem de com de necessàries són: els necessitem a tots, als poetes i als escombriaires, als que canten i als que netegen. I tots sempre necessitem el mateix tronc: les mares, les filles, la família, l'amor que és el que realment ho sosté absolutament tot.
El segell inconfusible de Sixto Paz
Un altre dels punts de Morning Sun més destacats és la inclusió del metateatre. Al llarg de l'obra, les actrius van fent alguns aparts, sortint-se de la història, de la trama de ficció, per parlar directament amb el públic o per comentar entre elles la història que estan narrant. Aquest recurs li atorga naturalitat, veracitat i un toc d'humor a la trama i ajuda que, en algunes escenes, es redueixi la tensió o el drama.
Aquest segell és propi de Sixto Paz Produccions, una productora que ens té acostumades a portar a l'escenari històries desbordants de naturalitat, tendresa i una mica d'humor que fa que la vida sigui més amable i més bonica.
Abraçar allò important
Després de veure Morning Sun a La Villarroel t'aixeques de la butaca, agafes el metro i arribes a casa. I, encara que segueixis amb els mateixos problemes de feina, de diners o d'amors, obres la porta, abraces la teva família i sents que ho tens absolutament tot. Perquè triomfar no va de tenir carreres triunfals, o de brillar en una tarima; triomfar en la vida és tenir l'amor de la teva mare, del teu pare, dels teus avis, dels teus fills o de les teves amigues. I la resta... La resta és literatura.