Sempre va somiar amb explicar històries, des de petit, quan el cinema, el còmic i –una mica més endavant– la música el van anar atrapant com tentacles que un desitjaria que no el deixessin anar mai. Hugo Pratt, cinema fantàstic i pop d’àmplia paleta de colors. “La qüestió és que no tenia molt clar com canalitzar tots aquells amors”. Acotat a la barra, vermut en mà i deixant-se bressolar per l’elegant compàs de Lujon de Henry Mancini, Dimas Rodríguez observa el paisanatge de migdia del Bar amb un ampli somriure.
Curiosament, i malgrat la seva devoció pel setè art, en comptes de Cinema va estudiar Comunicació Audiovisual “perquè vaig pensar que tenia més sortides i això va determinar, en molt bona mesura, el meu esdevenidor professional i personal”. De fet, després d’una breu etapa col·laborant amb mitjans culturals com Butxaca o Rock de Lux, de seguida es va integrar a TV3, on no ha deixat de treballar continguts de ficció com Ànima, 33 Revolucions, Com si fos ahir o, actualment, Nervi. En paral·lel, ha dirigit nombrosos curtmetratges (Tenemos que hablar, Todavía no conozco tu letra…), videoclips (Sanjosex, Illa Carolina…) i un llargmetratge per a TV, Et dec una nit de divendres, protagonitzat per Aina Clotet.
“Qui li havia de dir al meu jo preadolescent que mirava compulsivament pel·lícules i llegia crítiques de cinema que, algun dia, anava a dirigir actors com l’Aina, com la Bruna Cusí, l’Oriol Vila o el Jordi Andújar?”, es pregunta el parroquià, que tracta sempre que en les seves històries la música i la cultura apareguin en les seves formes físiques, en forma de directe, o en escenaris com llibreries o botigues de discos, potser reivindicant que la cultura no és una cosa que es consumeix com una Coca Cola, sinó que es viu, genera vincles i toca ànimes. I aquí està, preparant el seu següent projecte de curtmetratge, mentre ultima el documental sobre la banda barcelonina Brighton 64 que s’estrenarà –s’espera– el 2027.
Volant sol, a vegades
El cinema i els formats televisius no han estat l'única sublimació d'aquells desitjos del jo infant i adolescent. Dimas Rodríguez ha sabut expressar el seu món interior a través d'altres disciplines, com la música. "El meu primer grup va ser la Banda Municipal del Polo Norte i, quan aquests es van aturar, vaig muntar Invisible Harvey". Al capdavant d'aquest projecte, el també guitarrista i compositor debutava, el 2016, amb l'àlbum La puerta giratoria, al qual li han seguit dos més (No es justo que llegues ahora i Titulador de canciones). "Precisament ara estem gravant les cançons per al següent disc, que si tot va bé veurà la llum a l'abril".
Malgrat que es tracta d'un septet, de vegades Dimas interpreta el repertori de la banda en solitari: ell i una guitarra acústica davant del públic. Una forma de treballar a la qual s'ha aficionat, sol, sense dependre d'altres músics i equips de producció i càmeres i llums i actors. L'home sol amb el seu art, amb tota la seva possible elevació i els seus errors.
«Crec que per això em vaig animar a escriure la novel·la, perquè és un viatge en solitari que m'ha agradat molt fer», explica a propòsit d'Ayer estuve en Lenina (Sílex), un retaule costumista del seu estimat barri de Gràcia, embastat amb pols líric i al·lusions musicals, cinematogràfiques, comiqueres i literàries als racons i moments d'un barri viscut com a llar on les emocions es cuinen en diverses salses. «Entre els altres projectes, també estic escrivint una continuació, de nou protagonitzada per Nico, l'exmúsica i propietària de la botiga de discos fictícia Lenina», anuncia.
Racons incorruptibles
"Malgrat l’augment dels preus i el tancament de negocis de tota la vida sense que hi hagi un relleu o alguna proposta alternativa autòctona, Barcelona continua tenint molts racons que conserven la seva essència", declama el cineasta i músic, públic assidu de bars musicals com Barbara Ann, Psycho o Heliogàbal i nostàlgic d'aquells garitos transcendents que ja no hi són, "com el Badlands, que va estar al carrer Praga, i davant de la porta del qual encara em commou quan hi passo per davant".
Per tot això, determina, la seva relació amb Barcelona és “apassionada i romàntica, la trobo molt a faltar quan vaig fora i m’agrada passejar-la sencera, fins i tot més enllà de Gràcia, que és el meu barri”.
– Una cosa que trobaràs a faltar des del moment en què te’n vagis és aquest Bar. S’acosta l’hora de dinar i potser se’t pot temptar amb un menú, unes tapes o unes racions…
Alguna cosa brilla en la mirada de Dimas Rodríguez. De fons, les notes de Can’t hardly wait de The Replacements ressonen entre les veus i els sorolls d’una cuina ja en marxa.
“Una tapa de torreznos em vindria molt de gust”, anuncia. I, després d’uns segons, afegeix: “i si de postres teniu tiramisú, guarda’m un tros”. Hi ha coses que no es perdonen.