Gina Ventós dirigeix la Fundació Ernesto Ventós, nascuda del llegat singular del seu pare, perfumista, col·leccionista i artista. Amb seu a Barcelona però projecció internacional, la Fundació impulsa l’art olfactiu com a eina educativa, artística i sensorial.
Des de beques i exposicions fins a aliances amb marques com Cupra, el projecte creix amb una vocació clara: fer de l’olfacte un llenguatge universal. Parlem amb Gina Ventós sobre memòria, art i futur, en un món que cada cop valora més el que no es veu però s’olora.
— Què és la Fundació Ernesto Ventós i com va néixer?
— La fundació té cinc anys i mig, des de la mort del seu fundador, l’Ernesto Ventós, el meu pare. Es va constituir amb la missió de fer servir l’art, l’educació i la filantropia per donar a conèixer una manera de percebre el món a través de l’olfacte. L’Ernesto va posar les bases d’aquest projecte i, des de la seva mort, ens dediquem a continuar el seu llegat: difondre les seves dues grans passions, l’olfacte i l’art, a través d’exposicions, préstecs d’obres, tallers i col·laboracions amb institucions.
— Quin era exactament el vincle de l’Ernesto Ventós amb el món de les essències i l’art?
— Ell venia del món de les essències, de la perfumeria, però també era col·leccionista d’art contemporani. Va crear una col·lecció molt singular, olorVISUAL, formada per obres que ell escollia segons el que li evocaven olfactivament. Sempre deia: “Aquesta obra em fa olor”. I després demanava als artistes que escrivissin un text sobre quina olor els suggeria aquella peça. Finalment, ell hi afegia una olor concreta, i així tancava el cicle perceptiu.
— Aquesta col·lecció continua viva?
— La fundació es dedica a difondre aquest llegat, a través d’exposicions, però també a impulsar projectes nous. Donem premis, beques i produccions, sempre relacionades amb l’olfacte. Recentment hem atorgat tres beques i una producció per a la Biennal de Helsinki, on hi participa un artista que treballa directament amb la natura i l’olor.
— L’interès per l’olfacte ve d’algun aspecte personal de l’Ernesto?
— Sí. El meu pare era sord, no mut, com sovint es diu erròniament. Parlava, però escoltava llegint els llavis o amb llengua de signes. En mancar d’aquest sentit, va desenvolupar d’una manera excepcional el de l’olfacte. I a més, s’hi va dedicar professionalment. Era un cas únic: perfumista, col·leccionista i artista. Un perfil irrepetible.
— Ell mateix va crear la Fundació amb tu?
— Sí. La vam fundar junts l’agost del 2019 i, pocs mesos després, el primer de gener, va morir. Ja ho teníem tot parlat i planificat. El que fem ara és ampliar la seva visió, fer créixer el projecte, obrir-lo a nous horitzons i sistematitzar tot allò que ell feia d’una manera molt personal i intuïtiva.
— Heu col·laborat recentment amb Cupra. En què consisteix aquest projecte?
— Després d’un any i mig de feina, vam guanyar un concurs per desenvolupar una olor pròpia per a les seves més de 1.500 botigues d’arreu del món. Cupra és una marca que aposta molt per la cultura i la innovació, i el nostre enfocament, basat en storytelling i sensibilitat artística, va encaixar millor que el d’empreses més convencionals. A més, també ens donaran suport en projectes artístics i culturals.
— Quin paper juga la filantropia en la fundació?
— L’Ernesto sempre va voler tornar al món allò que havia rebut: el privilegi de néixer en una família vinculada a les essències. Per això, a banda de l’art i les exposicions, impulsem beques, premis i tallers olfactius, també en col·laboració amb fundacions per a persones amb discapacitat. A més, una part de la seva obra artística la desenvolupava amb artesans, molts dels quals eren sords. Es generava una connexió especial, una comunicació més íntima.
— També heu iniciat una línia de merchandising?
— Com que el nostre artesà principal s’ha jubilat, estem començant a externalitzar la producció d’algunes peces a través de fundacions. Volem mantenir viu aquest vessant, però ara des d’una estructura més consolidada. No és una àrea de negoci en el sentit clàssic, però sí una forma de sostenir la fundació i continuar difonent la seva identitat.
— Heu organitzat un esdeveniment que es diu Anòsmia. De què es tracta?
— Va ser el 27 de febrer a la Colònia Güell, amb molt èxit d’assistència. Vam reunir set figures destacades del món de les essències —perfumistes, científics, xefs, metges— per parlar sobre la pèrdua del sentit de l’olfacte. Volem repetir-lo cada dos anys. La propera edició ja compta amb la participació d’una experta italiana que treballa amb militars per desensibilitzar-los a certes olors en contextos de guerra. És un tema fascinant.
— Com a filla de l’Ernesto, què creus que has heretat més: el gust artístic o l’olfactiu?
— Sens dubte, el gust artístic. Des de petits, el meu pare ens duia a museus, galeries, ens presentava artistes… Era part de la nostra vida quotidiana. També ens feia provar olors i ens preguntava si ens agradaven o no. Tot plegat ens va educar el gust i l’olfacte d’una manera molt viva.
— La Fundació sembla tenir una vocació internacional creixent.
— Sí, clarament. Estem presents en projectes com la Biennal de Helsinki, en exposicions com Veranos de la Villa, a Madrid, i mantenim contactes amb museus i institucions d’arreu. També desenvolupem beques d’art olfactiu amb mirada internacional. La idea és consolidar aquesta línia i continuar expandint el llegat de l’Ernesto pel món.
— Heu arribat a definir l’olor de Barcelona?
— De fet, sí. Vam fer una exposició a la Fundació Setba amb una ruta olfactiva pels set racons emblemàtics de la ciutat: la Boqueria, el cementiri, el mar, la muntanya… En cada lloc hi havia una olor específica. No l’hem replicada, però va tenir molt ressò. I avui mateix ens han demanat desenvolupar l’olor de la gespa acabada de tallar per una nova exposició.
— Què t’agradaria que fos la Fundació d’aquí a deu anys?
— Una referència internacional en art olfactiu, capaç de continuar el llegat de l’Ernesto amb rigor i sensibilitat, i alhora oberta a nous llenguatges, formats i comunitats. I, sobretot, una Fundació viva, que toqui la gent, literalment, a través del nas.
