'Els falciots' de Fernando Aramburu també sobrevolen Barcelona

Fernando Aramburu adverteix, sorprès, que són molts els que ignoren la presència d'aquests ocells a les urbs, tot i l’identificable xiscle que emeten i els seus vertiginosos i incessants vols ---no es posen mai, precisa--- amb filigranes admirades també en diferents espècies d'orenetes i en el seu cosí gran, el ballester, més gran i amb el cos blanc. Però pel protagonista de la seva última novel·la aquests ocells ---l’espècie completament negra (Apus apus), amb ales com falçs, com suggereix el vocable català--- sí que posseeixen una rellevància capital. Explica Aramburu que "no és només un element decoratiu, compleix una funció simbòlica: el personatge delega al retorn dels falciots el fet de concretar la seva decisió dràstica".Amb evident ironia justifica Aramburu l'elecció d'aquesta au ---tan familiar i tan desconeguda--- per haver estat declarada "ocell de l'any"; com buscant el bon averany per a la seva novel·la, que aparegué el 25 d'agost. I la veritat és que tot apunta que ho serà.El booktrailer protagonitzat per l'Alberto San Juan, i que es va projectar a l'inici de l'entrevista conduïda amb complicitat per la periodista catalana Anna Guitart fa preveure una possible adaptació audiovisual ---qui sap si en format sèrie--- i en qualsevol cas aporta elements gràfics que permeten posar cara al desencís que pateix el seu personatge: del mes d'agost al juliol del seu suposat últim any de vida, el Toni, professor de filosofia en un institut, redacta notes autobiogràfiques en què fa memòria i reprèn experiències del passat per comprendre la seva realitat, als cinquanta i pocs anys, potser també per evitar la fi que s'ha fixat: suïcidar-se amb el retorn dels falciots als cels de la seva ciutat.

El booktrailer protagonitzat per Alberto San Juan, projectat a l'inici de l'entrevista, fa preveure una possible adaptació audiovisual

Doncs, com recorda l'autor en una de les seves primeres intervencions ---com per treure dramatisme al seu llibre, en què realment no abunda aquest to--- "en el fons no ho té clar, es dóna el termini d'un any per escometre el pla". És un professor de filosofia ---"no molt motivat, però necessita el sou"--- que descobrirà a partir de la fixació d'aquesta data, precisament, una sèrie de motius nous o activitats que el fan sentir viu, tal com testimonien les notes que redacta sense aplicar-se massa filtre, en la línia de l’stream of consciousness."Jo no diria que és un diari, però sí un exercici d'escriptura personal, una confessió que ningú llegirà. Ell hi aboca la seva intimitat, es despatxa a gust, no posa fre a la seva sinceritat". Amb aquestes notes Aramburu desplega davant els ulls del lector un cosmos a voltes naïf, encara que ric en matisos; acredita la decadència de la vida d'en Toni, tenyida per la descreença i la frustració, i també el bri d'esperança que la desesperança encara deixa entreveure. El personatge que recrea Aramburu, i amb el que diu compartir només un 6%, és un home que ha callat massa, víctima de la inacció ---paràlisis per anàlisi, diuen els anglosaxons---, algú que ha practicat en excés la dissimulació i "tot això li ha creat una gran insatisfacció".En aquest sentit, manifesta Aramburu que només té en comú amb el seu antiheroi el gust pels llibres i l'educació rebuda en el segle passat, en què la mal anomenada "bufetada pedagògica" no només estava a l'ordre del dia sinó que "no era considerada com violència". La practicaven indiferentment pares i mares i, si no ho feien activament ---com en el cas de la seva--- comminaven als professors, amb el pretext que el seu fill era "mu' malo". El riure dels assistents li va fer recordar una anècdota d’alt pes simbòlic, possiblement fundacional, i amb un peu a la metaficció. El cas és que el primer llibre que va haver de llegir Aramburu li va costar una bufetada ---va dir haver-lo llegit, i no era cert---. Es tractava del Lazarillo de Tormes, i quina va ser la seva sorpresa en comprovar ---una vegada sí que el llegí--- que el seu protagonista patia també maltractament físic, i no només això, sinó que convertia les seves desventures en un relat versemblant, i per a molts lectors graciosíssim.La qüestió de la pedagogia sobrevola una conversa certament amena, fins i tot si ---com recorda Guitart, a propòsit del seu personatge--- "de vegades les coses que diu no són gens complaents". El mateix Aramburu va exercir de docent durant molts anys a Alemanya, i és coneixedor de les complexitats de l'assumpte: "em preocupa molt el tema de l'educació, no podem definir-nos sense això". I, matisa: "nosaltres som una espècie que de mica en mica es va allunyant del simi original, no volem viure amb les lleis de la selva". És més, l'aparent racionalitat de la decisió del seu protagonista ---costa no pensar en la poc refinada Irrational Man de Woody Allen--- encobreix en realitat unes ganes de comprendre i de prosperar, de sortir de la irracionalitat de sentiments que l'han portat a la crisi. En el fons "ell ​​no es resigna a ser un nihilista", però sí que està decebut, enfadat amb la vida, li sembla que tot el que ha viscut ha estat "un frau".

"Nosaltres som una espècie que de mica en mica es va allunyant del simi original, no volem viure amb les lleis de la selva" (F. Aramburu)

Gairebé sense amics, divorciat, el personatge d'Aramburu es permet proferir veritats a mitges amb to lapidari, la qual cosa revela el calat ontològic d'aquesta decepció, afegint-se a la llista d’homes del subsol. Potser el cinisme que traspua en molts moments el seu discurs resulti incòmode, per participar d'allò que Sloterdijk va definir com "falsa consciència il·lustrada" i que atorga una sensació de superioritat a qui el professa, alhora que el situa en l'aparent tessitura de no poder / voler / atrevir-se a fer res per canviar les coses. Amb tot, petits canvis si es podran descobrir en la novel·la a través d'aquest peculiar Bildungsroman; el periple inversament formacional que sembla conduir a aquest home sense atributs castís a la fi de tota realitat, articulant els seus avatars vitals al voltant de la decisió d'abandonar el món. Un món que transita amb una estranya i en certa manera addictiva barreja de lucidesa i infantilisme. Davant d'aquesta visió granítica, un dels elements més interessants de la novel·la és la presència intrusiva de "notes anònimes, molt crítiques" ---recorda Aramburu--- que rep el protagonista i desperten la seva perplexitat.Amb un regust barroc, d'efecte teatral ex machina, sorgeixen des de fora del seu cosmos, implementant una veu de la consciència que suggereix al lector que aquell "podria no estar dient la veritat", en la mesura que "desmenteixen algunes afirmacions que ell fa". El fals despullament de les seves observacions psicològiques ---inherent a tota Confessió, com va destacar Paul de Mann a propòsit de les de Jean-Jacques Rousseau, especialment tendencioses--- i la possibilitat, per tant, que tot sigui una mica diferent, impacta de ple en el lector. És part de l'encís literari que oficia Aramburu en aquesta novel·la agredolça ---divertida, però un punt desassossegadora--- el fet d’aconseguir que l'últim gir al sol a la vida del protagonista sembli haver esdevingut també en les nostres vides. En la moderna biblioteca de la plaça Lesseps, batejada amb el nom de Jaume Fuster ---un dels més il·lustres novel·listes i assagistes de les nostres latituds, que ens va deixar massa aviat fa ja més de vint anys--- els assistents van poder rebre de primera mà aclariments per saber llegir entre línies Els falciots, a més de poder demanar a l'autor que plasmés la seva signatura en els respectius exemplars. "Ara tindràs cua per signar", advertí amistosament l’Anna Guitart. Potser l'espera, com la contemplació del vol calculadament temerari d'aquelles aus ---no del tot kamikaze--- permet prendre consciència del teixir i l’esquinçar, del temps buit i ple, del control descontrolat que conforma l'experiència de tot el que és viu.

* * *

“La vida no es que una ombra errant, un pobre comic que fa gatzara i fatxenda la seva hora en l'escena, i encabat no sen sent més; es un conte contat per un idiota, ple de furia i renou, que res significa” (Macbeth, acte V, Escena V, traducció de Cebrià Montoliu, 1907)."A mi m'agradaria que Déu existís per demanar-li comptes. Per dir-li a la cara el que és: un barroer. Déu ha de ser un vell verd que es dedica des de les altures còsmiques a contemplar com les espècies s'aparellen i rivalitzen i es devoren les unes a les altres" (Els falciots, Nota # 1).