"Dues paraules: Cervantes i Mayorga, per a què més?", així va començar Josep Maria Pou la roda de premsa de Palabra de perro, la nova obra que Juan Mayorga estrena al Teatre Romea. Una roda de premsa que, com també Pou va dir, podria haver estat una obra de teatre en si mateixa. Per què? Doncs perquè parlar amb Mayorga és parlar amb una ment inquieta, creativa, reflexiva, poètica... És aquest tipus de persones amb qui passaries el dia sencer compartint un cafè.
Però, tal com va remarcar en la roda de premsa, la feina d'un dramaturg no està completa fins que no té el seu equip al costat. En aquest cas, Rakel Camacho, la directora de la peça, ha trobat sentits a l'obra que ell ni tan sols sabia que hi eren. Mayorga s'ha inspirat en El coloquio de los perros de Cervantes per escriure aquesta obra que parteix completament de zero, però no és la primera vegada que afronta una obra protagonitzada amb animals. El motiu és que, com ell mateix va dir, "Crec en el valor poètic i polític de l'animal en escena".
Parlem amb Juan Mayorga sobre aquesta relectura cervantina, sobre el valor poètic i polític de l'animal en escena i sobre la necessitat de trobar una veu pròpia per defensar la llibertat.
— T'has basat en l'obra de Cervantes, però què hi ha d'ella en la teva proposta de teatre? Has pres algunes escenes o tot és completament nou?
— És una obra que neix de la lectura entusiasta del Coloquio de los perros cervantí i de la impressió que aquí hi havia molt teatre; aquest text va despertar en mi el desig d'imaginar a Cipión i Berganza representats per actors i pronunciant paraula. La novel·la cervantina està construïda conforme al model de la picaresca: un narrador explica a quins amos ha servit i els avatars de la seva vida, cosa que permet a l'autor presentar una mirada crítica sobre la societat de la seva època.
En la meva ficció, Cipión i Berganza han ocultat la seva paraula i han acceptat el silenci perquè un gos que parla com a humà està en perill, tant davant dels humans com davant d'altres gossos. En donar-se aquesta trobada insòlita entre dos gossos parlants, cadascun troba algú a qui poder explicar-li la seva vida i, per tant, explicar-se-la a si mateix.
Berganza redescobre la paraula i, en fer-ho, redescobreix el seu passat: explica per primera vegada la seva vida, però també se l'explica a si mateix i descobreix qui ha estat i qui és. Soc deutor de l'obra cervantina, però m'he pres grans llibertats per escriure una obra que sento com a meva. Els amos dels quals parla Berganza dialoguen amb el nostre temps i l'espectador els reconeixerà. A més, no he volgut que es perdés en la meva reescriptura ni la compassiva mirada de Cervantes, ni la llum de la seva meravellosa paraula, ni el seu humor paradoxal.
No he volgut que es perdés en la meva reescriptura ni la compassiva mirada de Cervantes, ni la llum de la seva meravellosa paraula, ni el seu humor paradoxal.
— Al final el que fas és prendre l'anècdota de la història i donar al personatge una mica d'autoconsciència...
— Probablement, això ja és a l'obra cervantina, però per descomptat apareix de forma molt acusada en aquesta peça. Berganza comença per no voler parlar perquè sent vergonya del seu do de la paraula, ho entén com una anomalia. No obstant això, Cipión —que és d'alguna manera el psicoanalista de la funció— li demana que doni paraula al seu passat. El va conduint a poc a poc a aquest abisme del propi jo que apareix quan ens apropem a la nostra memòria.
— Com són Cipión i Berganza a grans trets?
— Berganza ha travessat circumstàncies molt diverses i, sense saber-ho, ha fet de la seva major virtut el fet d'identificar què vol cada amo que ell sigui. Per tant, no ha viscut altra vida que la que altres li han deixat viure. A poc a poc va prenent consciència de com és d'anormal això i que un altre passat —i un altre futur— hauria estat possible. És un ésser ingenu, amb escassa consciència, que ha acceptat dòcilment la violència aliena sobre ell i que, precisament en aquest relat, va comprenent qui podria haver estat. Davant d'ell hi ha Cipión, que li demana el coratge de la memòria, perquè recordar exigeix coratge, sobretot quan una vida ha estat dissortada. Davant Berganza, Cipión és un enigma.
Potser t'interessa saber que, molts anys després d'haver escrit una primera versió de Palabra de perro, em vaig assabentar que Sigmund Freud, en la seva adolescència vienesa, tenia amb un amic una societat secreta anomenada «Sociedad Española». L'amic es feia anomenar Berganza i Freud es feia anomenar Cipión, la qual cosa és summament interessant. Freud va detectar que en el text cervantí hi havia un psicoanalista, i en l'obra l'hem portat a primer pla.
Recordar exigeix coratge, sobretot quan una vida ha estat dissortada.
— Se sap en algun moment la història de Cipión?
— No sabem la història de Cipión. Berganza li diu: «Explica tu ja, jo he explicat prou». Però Cipión insisteix que no, que Berganza ha d'arribar al final. Berganza li pregunta si és que guarda un secret, però aquest secret mai es desvela. Al cap i a la fi, el psicoanalista no ens ha d'explicar la seva vida.
— Has explicat que abans de començar aquest projecte vas haver de reescriure l'obra. Com ha estat aquest procés?
— És la vida mateixa la que reescriu: el temps esborra o et demana que incorporis una frase més o desenvolupis paraules. Jo dic a vegades que el temps desgreixa i dessagna els textos; et diu que aquella frase que creies tan important no és significativa i que, en canvi, en falta una altra, o que hauries de trobar una acció que acompanyi la paraula. He de dir que Berganza i Cipión són personatges fonamentals en la meva pròpia vida: no he deixat de pensar en ells, m'han acompanyat tots aquests anys i he imaginat per a ells situacions i possibilitats que han arribat a aquesta última versió.
— Quan va ser la primera vegada que vas començar amb aquest text?
A finals dels 90, potser l'any 97 o 98. Jo havia llegit les Novelas ejemplares i en un moment donat, fa gairebé 30 anys, de sobte va començar a desitjar teatre. Però això és comú en la meva experiència: quan em pregunten quant trigo a escriure un text, responc que tota la vida. Estic en permanent combat joiós perquè els personatges conviuen amb tu. Podria sortir ara al carrer i probablement podrien estar allà Cipión i Berganza dient-me: «Escolta, parlarem sobre això». Això ha fet que el text es vagi separant de l'original cervantí, però al mateix temps crec que és intensament cervantí.
Quan em pregunten quant trigo a escriure un text, responc que tota la vida.
— Com funciona el teu ofici com a dramaturg quan recuperes un text de fa anys? El deixes guardat fins que un director o directora te'l demana?
— En ocasions, passa això. Quan un director em demana un text, el rellegeixo i normalment aquesta relectura em fa sentir insatisfet, sento que hi ha possibilitats que només en aquest moment adverteixo. Però altres vegades són els mateixos personatges els que et demanden. Hi ha textos amb els quals no he deixat de combatre, hi hagi hagut o no una posada en escena pel mig.
— Has parlat en alguna ocasió del poder polític i poètic dels animals en el teatre. Podries explicar-ho una mica millor?
— Palabra de perro és anterior a altres obres meves que van arribar abans a Barcelona on també apareixen animals, com Últimas palabras de Copito de Nieve, La tortuga de Darwin, La paz perpetua o La gran cacería. Són els meus cinc intents amb l'animal en escena. Pel que fa al valor poètic, si l'espectador accepta que hi hagi un actor interpretant un animal, es trenca el marc i es construeix una situació extraordinàriament fecunda. Si l'espectador accepta que l'animal parla, quina paraula li dones?, de quin assumpte s'ocupa? Això ofereix una enorme llibertat en l'ús de la paraula i en la imaginació de com aquests animals es mouen a l'escenari.
I després l'animal en escena té un valor polític, perquè l'actor que representa l'animal és al mateix temps una representació de l'ésser humà animalitzat. Això té una importància clau en un temps com el nostre, en què tants éssers humans són tractats com animals. A Palabra de perro hi ha una trobada entre Cervantes i Kafka: si a La metamorfosi et diuen insecte, acabes convertit en un insecte i creient-te que ho ets. Aquí acabem descobrint que no es tracta d'animals que parlen com éssers humans, sinó d'éssers humans animalitzats als quals s'ha despullat de la paraula.
L'actor que representa l'animal és al mateix temps una representació de l'ésser humà animalitzat.
— En l'obra també hi ha espai per a l'humor. Què aporta en una història així?
— L'humor ja és al Coloquio de Cervantes. Crec que l'humor és una forma de pensament que permet una mirada dessacralitzadora dels assumptes, per greus que siguin. Per a mi el teatre ha de ser capaç de presentar el complex com a complex, i l'humor té la virtut que desarma l'espectador: mentre riu, pots donar-li de contraban alguna cosa dura i poderosa que exigeixi la seva reflexió. Per descomptat, els millors humoristes també són conscients dels límits de l'humor i que hi ha coses sobre les quals no cal riure.
L'humor és una forma de pensament que permet una mirada dessacralitzadora dels assumptes.
— Pel que fa a la crítica social, quins temes toqueu avui?
— Primer, es critica la hipocresia i la falsedat de bona part dels amos, que defensen un discurs però viuen d'una manera contradictòria a ell. Però, sobretot, hi ha una mirada severament crítica amb la manera en què són tractats i animalitzats els desposseïts: aquells que no tenen altra propietat que el seu cos i que són despullats de la seva paraula, de la seva consciència i reduïts al silenci. Hi ha una crítica als abusadors, però també a un abús sistèmic.
Hi ha un combat constant per les paraules, i això indica la força que continuen tenint.
— En aquesta obra la paraula s'empra com un instrument per a qüestionar la realitat. Creus que avui dia continua tenint aquesta força o ha perdut el seu valor?
Hi ha un combat constant per les paraules, i això indica la força que continuen tenint. El poder i els poderosos dediquen molts recursos a controlar la paraula i a ocupar-nos amb les seves; som cossos ocupats per paraules. A nosaltres ens toca resistir i trobar la nostra pròpia paraula, perquè la llibertat comença per aquí. Abans que amb discursos, la llibertat es defensa practicant-la i exercint-la, i en la construcció de la nostra pròpia paraula ens hi juguem molt.