En aquesta conversa a casa seva davant del mar, el músic i director musical d’Operación Triunfo parla sense embuts de l’ensurt de salut, de la llibertat sexual, de l’odi a les xarxes, de cantar en català i del futur de la intel·ligència artificial en la música.
— Comencem per l’últim capítol: estàs bé? Com et trobes? Què ha passat?
— Bé, estic bé. He tingut un ensurt de salut per primera vegada en els meus quaranta-sis anys: una pneumònia bilateral severa que es va manifestar amb uns símptomes molt estranys, difícils de detectar, i que em va costar una setmana a l’UCI. Però ja està. Afortunadament vaig tenir una recuperació pràcticament miraculosa i ara em sento perfecte.
— I què t’ha costat, tot això? Has hagut de cancel·lar molts compromisos?
— Afortunadament, no. Vaig perdre un concert en un festival que no es va poder reagendar, però vam poder recol·locar-ne quatre més. Al final, només m’ha costat un vol.
— I ara ja pots tornar a fer bolos amb normalitat: Sant Joan de les Abadesses, Ceba, Sallent, la Cerdanya, l’Escala…
Sí, a full. Fins a l’octubre tenim gairebé quaranta concerts, i estic molt content. Tinc dos formats de gira: un amb la banda completa, amb què presentem el disc nou, i un altre en què vaig sol al piano, que és el que faig més sovint. De fet, en format banda deu n’hi haurà tretze o catorze; la resta (vint-i-sis) els faig sol, amunt i avall, per tot el territori.
— Parlem de Galàxies, el teu últim treball. Hi fas alguna cosa diferent del que havies fet fins ara? Hi ha un salt personal?
— Jo crec que sí. És un tòpic dir que és el més madur, la qual cosa és lògica pel pas del temps, però sobretot és el primer disc que componc amb la intenció de parlar exclusivament d’un tema: és monogràfic, i parla de l’amor. He volgut fer un disc de cançons que parlin d’amor en tots els seus vessants: l’amor físic, l’amor familiar, l’amor sexual, la llibertat d’estimar. Crec que m’han sortit unes cançons molt honestes, en què m’he atrevit a dir coses que potser no havia dit mai.
He volgut fer un disc de cançons que parlin d’amor en tots els seus vessants.
— Es percep en tu un vessant més profund i reflexiu, però també un de molt juganer (ho hem vist en alguns videoclips). Fins a quin punt hi ha profunditat darrere d’una aparent superficialitat?
— És una bona pregunta. Crec que jugar et pot acostar a estimar més. Precisament la cançó més juganera i provocadora del disc, Astres, musicalment és molt alegre, festiva, un funky desenfadat, però parla d’una cosa important: de la necessitat de practicar sexe lliurement i de desvincular el sexe de l’amor. Suposo que, com que estic en aquesta crisi de mitjana edat en què et plantejes si has aconseguit el que vols o si estàs amb qui vols estar, m’he adonat que encara hi ha molt de tabú en aquesta societat al voltant d’això.
— Per què creus que costa tant, encara?
— Perquè pel fet de ser una persona sexualment alliberada, sovint et titllen de degenerat, de mala persona, de pervertit, de frívol, d’incapaç de comprometre’s. I m’agradaria poder separar aquestes coses: el desig sexual el tenim tots, en major o menor mesura, i cadascú el viu a la seva manera. Hi ha qui necessita explotar-lo i portar-lo a la pràctica, i està molt bé; i hi ha qui no, i també està molt bé. És una mica lluitar contra l’estigma que els qui són sexualment alliberats són uns degenerats. Per a mi és un missatge prou seriós i prou profund.
— És com si, a partir d’una certa edat, ja no et poguessis divertir.
— Exacte. I no és només una qüestió d’edat, també ho és de l’estat civil: si tens parella, sembla que encara pensem la monogàmia com l’únic esquema possible, quan n’hi ha d’altres. No dic que sigui fàcil, ni que jo ho practiqui, però intento tenir sempre la ment oberta.
— Creus que dedicar-te a la música t’obre més el cor i el cap? Et dona una altra mirada sobre la vida?
— No ho sé del cert. El meu psicòleg m’ho diu sovint, i és el problema sobre el qual estic treballant: sóc una persona addicta a la intensitat. Ho visc tot molt intensament, i sempre ho he viscut així. No sé si és per la música o simplement per la meva manera de ser (al cap i a la fi, sóc músic des que vaig néixer i, per a mi, les dues coses van lligades). Això, per si sol, no és un problema; el problema és si no es gestiona bé.
Sóc una persona addicta a la intensitat. Ho visc tot molt intensament, i sempre ho he viscut així.
— I com el gestiones?
— A mi em diuen que he de trobar la felicitat en la tranquil·litat i en la pau, i resulta que la tranquil·litat i la pau m’avorreixen. Suposo que, per la feina que faig, necessito aquesta adrenalina del directe, l’estar en projectes importants: la tele, un teatre, compondre… I sí, m’enamoro molt, i vaig sempre a tota vela. Sempre havia pensat que això de la crisi de mitjana edat era mentida, i resulta que no, que passa, i que també s’ha de gestionar.
— Com convius amb aquesta mitjana edat dins d’OT, en el paper de director musical?
— Hi convisc bé, perquè hi estic còmode, perquè m’agrada, perquè vull i perquè m’hi diverteixo. Però sí que he notat un canvi espectacular. Vaig començar el 2001, quan era més jove que tots els concursants; ara els doblo l’edat. Des del 2017 sóc el director musical de l’acadèmia, i recordo encara l’edició de l’Ana Guerra, la Maia, l’Aitana… em vaig fer molt amic d’ells, sortíem de festa junts. Però han passat deu anys i ara ja no som amics, perquè ja no em veuen com un igual: per a ells ja sóc un senyor. Cada edició ells tenen vint anys i jo em faig gran; noto molt aquesta distància generacional, que és inevitable.
— I com ha canviat Operación Triunfo en si mateix, més enllà de la teva pròpia mirada?
— Crec que OT canvia de debò quan apareixen les xarxes socials, a partir del 2017. Durant l’època de televisió lineal, del 2001 al 2011, era un programa més blanc; després vindria l’etapa de Telecinco, la més bruta per entendre’ns. Però el gran canvi és quan el programa es comença a consumir de moltes maneres diferents, no només per televisió: les xarxes se n’omplen i es genera un debat constant. Els fans d’OT viuen el programa d’una manera molt apassionada i s’expressen moltíssim a les xarxes, i l’exercici personal més difícil que hem de fer (en parlo sovint amb la Noe) és intentar mirar-les el mínim possible. Però és inevitable, i al final ho acabem mirant tot.
— Això et dificulta la feina?
Molt, perquè et sents molt jutjat. Jo estic en contra de les xarxes socials, saps?
— Ho he notat.
— I encara així em toca la pera poder estar en una classe d’OT muntant una cançó o un cor i, en sortir, trobar-me tres tuits que diguin que quina merda de veus ha muntat en Manu Guix. I qui ho ha escrit? Ves a saber: tres persones qualssevol, potser mentalment poc equilibrades, o nens. Però et veus aquests tres missatges i t’afecten, per força. Comences a dubtar: no ho hé currat prou? Realment és una merda, el que fem? I et preguntes per què li donem tant valor a tres opinions, quan potser se n’han escrites tres mil i només tres són dolentes. Igualment, aquestes tres t’afecten molt.
Comences a dubtar: no ho hé currat prou?
— A banda de músic, també ets català, i has treballat per tot l’Estat. Notes també un cert rebuig per aquesta condició?
Sí, això també passa. Rebo, és cert, un cert menyspreu de tant en tant pel fet de cantar en català. No és que rebi un odi constant, però sí que apareixen comentaris com “catalán, vaya mierda” o “este fracasado que solo canta en catalán y le escuchan cuatro mataos”.
— Defensa’m cantar en català.
— Com a músic, no puc sentir-me més afortunat. Hi ha qui em diu que hauria d’haver triomfat més, que hauria de vendre milions de discos o omplir un Palau Sant Jordi. Jo visc a Catalunya, faig música en català perquè és la que a mi m’agrada, és com penso i com parlo, i és amb la que em sento més còmode. Quan em poso a cantar en un altre idioma em sento una mica postís: tinc cançons en castellà i de vegades les canto, però componc i escric, sempre que puc triar, en català. I si t’ho muntes bé, Catalunya té un circuit fantàstic.
Faig entre quaranta i seixanta concerts l’any i puc viure’n perfectament. Està demostradíssim que hi ha un públic amb moltes ganes de consumir música en català; no necessito més. Als quaranta-cinc anys, prefereixo fer els concerts a una hora i mitja de cotxe de casa i, en acabar, poder dormir al meu llit, que no pas agafar un avió a Màlaga, dormir en un hotel i tornar l’endemà. Per a mi, això és la mida perfecta.
Jo visc a Catalunya, faig música en català perquè és la que a mi m’agrada, és com penso i com parlo.
— Qualsevol artista ha de conviure amb la diferència entre la vida personal i el personatge. En el teu cas, en serien tres: el cantant, el d’OT i el Petit Príncep. Com portes això?
— Bé, estic bé. Com deia al principi, crec que també sóc addicte a la meva feina, i al final el que em fa més feliç és treballar. Em pregunten si faig vacances, i la veritat és que tinc dies escampats: ara, al juliol i a l’agost, tinc molts concerts. Però és aquella sensació de començar un concert una mica nerviós, sortir a l’escenari, tocar el primer tema, gaudir, i de sobte s’ha acabat i penses: què ha passat? Aquesta capacitat d’abstreure’t del món que et dona l’escenari no me la dona res més.
Sempre sóc feliç treballant, i em passa el mateix amb tot: quan arriba la campanya de Nadal i torna el Petit Príncep, l’espero amb candeletes, encara que després de fer-ho tantes vegades se’m faci una mica feixuc, perquè són tres mesos molt intensos. Però no concebo la meva vida sense treballar i sense projectes; és el que em fa il·lusió. Ara mateix estic treballant en un musical de creació que estrenarem d’aquí un parell d’anys (una proposta nova, ambientada a Barcelona) i m’ho estic passant pipa.
— La teva mare, sembla, et diu que aprofitis aquesta pneumònia per descansar, que el cos t’ha avisat.
Sí, no ho sé, tio. Si no treballo m’avorreixo.
— Anem cap al final. Des del punt de vista creatiu (composició, vendes, Spotify, intel·ligència artificial), quina reflexió et mereix la tecnologia aplicada a la creació musical, ara mateix?
— És molt difícil, això de la intel·ligència artificial. Crec que ens portarà a un punt en què s’hauran de començar a prohibir certes coses, perquè tot depèn de com s’utilitzi. Tinc amics DJ que em diuen que han fet un tema guapíssim, i quan els pregunto com, em diuen que l’han fet amb Suno. Aleshores els dic: tu no has fet cap tema, no has fet res. Si aquesta tecnologia s’utilitza com una eina, com un sintetitzador o un instrument, a mi em sembla bé: si només tinc un piano i marco una línia de notes i vull que soni com un violí, que una eina m’ho permeti és com fer servir un sampler.
Ara, que sigui la intel·ligència artificial la que faci directament tota la cançó, per a mi no té ni cap ni peus. Sempre he pensat que la solució serà prohibir aquestes eines en aplicacions professionals i deixar-les com a eina domèstica, per passar-s’ho bé. Spotify, de fet, ja s’hi està posant les piles i no para de retirar cançons fetes amb intel·ligència artificial de la plataforma. Crec que aquest és el camí: al final s’haurà de censurar, en l’àmbit musical, l’ús de la intel·ligència artificial com a creadora total d’una producció professional. Si no, ens n’anem tots a la merda.
Al final s’haurà de censurar, en l’àmbit musical, l’ús de la intel·ligència artificial com a creadora total d’una producció professional.
— I des de la teva posició privilegiada de contacte amb la gent jove: quin és el canvi més gran que has vist en quinze anys?
— El canvi més gran és que ara coneixen moltíssima més música que jo. I no parlo de coneixement teòric, sinó d’haver escoltat molta música. Crec que aquesta eina absolutament revolucionària que és tenir Spotify al palmell de la mà, amb accés a tota la discografia mundial, és increïble per al jovent amb inquietuds musicals i per a la gent activament curiosa: no paren d’escoltar coses. Cada generació d’OT, des del 2017, no para d’ensenyar-me artistes que no conec. I després hi ha el canvi tecnològic: avui en dia, tot el que és gravació i producció d’una cançó ho pots fer a casa amb un portàtil.
Hi ha discos que han venut milions de còpies i que s’han fet en una habitació d’hotel amb un portàtil i una interfície d’àudio de dos-cents euros. S’ha democratitzat molt l’accés a la producció musical, i s’ha d’aprofitar al màxim: no és casualitat que hi hagi un boom de joves que volen estudiar producció musical. Avui dia no necessites cap intermediari per començar una carrera musical, només una bona cançó: si tens una bona cançó, una bona idea i fas un clip mínimament enginyós, tens possibilitats que es faci viral i que, de cop, siguis algú. Abans jo no podia gravar si no anava a un estudi que em costava mil euros al dia.
Si tens una bona cançó, una bona idea i fas un clip mínimament enginyós, tens possibilitats que es faci viral i que, de cop, siguis algú.
— I alguna cosa que trobis que aquesta generació podria millorar?
— Diré coses de iaio, potser, però trobo a faltar una mica la capacitat de patiment, la capacitat d’esforç: esperen que moltes coses els vinguin donades. A mi em van educar de manera que no espero que se’m doni res. Un dels darrers consells que em va donar el meu pare, abans de morir, va ser: “Manu, sigues sempre el teu propi cap”. Jo m’he buscat sempre la feina, i mai ningú m’ha regalat res. Per a mi, cada edició d’Operación Triunfo és un regal: no dono per fet que la feina sigui meva ni que hi seré per sempre. Fins que no em truquen i em diuen que tornen a comptar amb mi, no ho sé. I aquesta actitud de no esperar-te res de la vida, de saber que t’ho has de buscar, sovint hi falta: falta la predisposició a passar una mica de mili.
Jo he fet mil bolos carregant instruments i anant amb furgoneta, carregant un teclat que pesa un colló, fins fa ben poc que tinc un equip que m’ho fa. El camí és dur, i de vegades els trobo una mica fluixos en això. Al final, un s’hauria de preguntar sempre: jo mateix em contractaria?