La vida li bull per dins. “La gent sol considerar-me una persona tranquil·la i més aviat metòdica, però soc tot el contrari. Estic en constant lluita contra la dispersió, el caos i l’insomni”. Rosa Ribas diu això sense drames, sense perdre el somriure de qui està a gust, recolzada a la barra, assaborint una cervesa de darrera hora del matí, mentre s’alegra que, de fons, les suaus notes del Flamingo, del quartet de Conte Candoli, li permetin filar la conversa sense perdre’s en la música i, alhora, “no patir aquestes abominables versions de hits en clau bossanova de fil musical que detesto!”.
Com que no dormia, de petita elucubrava històries que explicava a la seva germana petita a les nits. Com que li agradava parlar molt, un dia el seu professor, don Juan, li va dir una cosa que ho va canviar tot: “‘Segur que el que expliques és molt interessant, per què no ho escrius?’, això em va dir”. I es va posar a escriure. “Contes, perquè a mi sempre em va tirar la ficció més que, per exemple, la idea de fer un diari”. I va pergegar moltes històries, però –noia tímida– no les va ensenyar a ningú.
“Vaig estudiar Filologia Hispànica i, paradoxalment, en aquella època gairebé vaig deixar d’escriure. Tanta anàlisi literària em va deixar aclaparada, bloquejada. Em sentia com si li estigués fent l’autòpsia a una cosa sense vida, sense màgia”. Tot allò s’anava assemblant al guió d’una història trista i no gaire imaginativa. “Em vaig llicenciar, vaig començar a treballar ensenyant en un institut, tenia vint-i-sis anys i em vaig veure venir que, als quaranta, estaria deprimida i, als cinquanta, no pensaria més que a jubilar-me”.
Aquest no podia ser la resta de la seva vida i va arribar, inevitable, providencial, el cop de timó. “Impulsada pel meu amor cap a l’alemany i cap a la música clàssica, i també per la necessitat de sortir d’aquí, vaig marxar a Alemanya, en principi per estar-hi un any”. Al final, s’hi va quedar tres dècades.
A Alemanya va tornar, com el raig de xampany de l’ampolla acabada de destapar després de ser agitada, l’escriptura. “Vaig debutar el 2006 amb una novel·la històrica, El pintor de Flandes, una ficció basada en un fet real que vaig prendre d’un treball del meu sogre, vinculat a la gran editorial alemanya Reichenberger, especialitzada en el Segle d’Or espanyol”. A partir d’aquí, ja no hi va haver fre, “perquè per a mi escriure és el més essencial en la meva vida. És el que soc”. Com respirar, si fa no fa.
Per a mi escriure és el més essencial en la meva vida. És el que soc.
Endavant a tota màquina, i sense esquemes
Rosa Ribas somia amb ser aquest tipus d'escriptora germànica, “totalment metòdica i organitzada”. Però la veritat és molt diferent i bastant més vibrant. “Sé què vull explicar i on vull arribar, així que no faig esquemes. Per a mi el millor d'escriure és precisament avançar i adaptar l'obra al que va succeint durant l'escriptura”. Igual que no es pensa a respirar, sinó que simplement es respira.
Acompanyada per un bon contingent de lectors i amistats “de les quals em sento molt orgullosa”, en aquestes últimes dues dècades no ha parat. Ha publicat prop de vint llibres d'estils diversos, des d'històrica fins a policíaca, amb potents personatges com la comissària Cornelia Weber-Tejedor, la reportera Ana Martí –pergegada juntament amb l'autora alemanya Sabine Hofmann–, la detectiva privada Irene Ricart o la família de detectius Hernández, de la qual anticipa que ja està preparant la cinquena entrega. “I això que al principi me l'havia plantejat com una trilogia, però ja veus com van les coses”, riu. Fins i tot va escriure un llibre en alemany, “que va quedar inèdit, però que em va demostrar a mi mateixa que soc capaç de fer una novel·la en aquest idioma”.
Entretant, acaba de publicar Todos duermen (Tusquets), un tens relat d'intriga psicològica protagonitzat per l'Ana, una noia agorafòbica que, fent ús de la seva memòria i intuïció, ha d'enfrontar-se a les pors i traumes que l'atenacen i paralitzen el seu camí cap a la veritat.
Encara en mode contemplació
L'escriptora va transcórrer la seva infantesa i joventut al Prat, “al bar de la meva família, darrere de la barra del qual vaig aprendre a caminar i més tard a socialitzar”. D'aquí va passar directament a Berlín i poc després a Frankfurt. “Visc a Barcelona ciutat des del 2021, quan el meu marit i jo vam decidir venir aquí i va ser un canvi de vida encertat, que a més ha estat molt positiu per a la meva trajectòria literària, ja que estic més a prop de tot: editorials, fires, festivals...”.
El seu balanç vivint aquests cinc anys al barri de Sants és molt positiu. “Malgrat el soroll i la desconsideració d'algunes persones que no cuiden l'entorn com caldria, la ciutat em sembla bellíssima, i encara estic en mode contemplació, meravellada per l'ambient dels seus carrers, barreja d'urbanisme i paisatge”. I es pren uns segons per liquidar la cervesa, abans d'afegir: “Barcelona està plena de vida i, la veritat, i per molt que estimi Frankfurt, crec que no podria viure en un lloc millor”.
Barcelona és plena de vida i, la veritat, i per molt que estimi Frankfurt, crec que no podria viure en un lloc millor.
– Aquesta idea pot fins i tot veure's reforçada per la nostra oferta gastronòmica. S'acosta l'hora de dinar, i potser et deixes temptar per unes tapes, unes racions o el nostre menú…
A Rosa Ribas li surt el bar que porta dins. El de soroll de plats, la cafetera deixant anar pressió, les converses animades i cap pretensió més enllà de donar bé de menjar i de beure al proïsme. "Crec que optaré per unes tapes, perquè si alguna cosa m'agrada en aquesta vida és anar provant i marranant d'un plat a un altre”, afirma, sense perdre ni el somriure ni la mirada de qui capta els seus voltants per convertir-los en paraules, per construir situacions. Per escriure, que per a ella és, al capdavall, ja s'ha dit, com respirar.