“Això de la música és un aprenentatge constant, que dura tota la vida, i en el qual proves de ser millor fins a l’últim dia”. El cantant i lletrista Xavi Casellas s’acoda a la barra per –parafrasejant el seu amic, el baixista Tom Warburton– prendre’s “una cervesa o tres”. De moment, ja cau la primera mentre, de fons, la veu de James Taylor “tenyeix les parets amb les seves cançons”. Les notes de Fire and rain el fan somriure. Fa el primer glop, mentre observa el crepuscle a través de la vidriera del Bar.
“Quan era nen, a casa sonava essencialment swing. El meu pare era un gran amant de Frank Sinatra, Tony Bennett, Mel Tormé, Ella Fitzgerald... D’aquells grans discos amb arranjaments de Don Costa i Nelson Riddle”. Va créixer a Calella on, des de la més tendra adolescència, es va ficar en embolics musicals, cantant en grups, aprenent de forma autodidacta, “perquè com a estudiant sempre vaig ser bastant indisciplinat”, riu.
El primer pas cap a la professionalització li va arribar un hivern en què li van oferir traslladar-se a Benidorm per cantar en pubs i locals de la ciutat. Allò va ser un abans i un després. “Em vaig adonar que podia guanyar-me la vida amb la música i van ser anys en què vaig fer un munt de coses, des de curtir-me girant amb una orquestra per centenars de pobles, fins a arrencar amb projectes propis de folk i country o al capdavant de la banda Dimecres Tampoc, que va tenir el seu moment”, rememora.
Però el temps passava i allò no acabava de quallar, de manera que Xavi va decidir fer un canvi radical. “Vaig deixar la música i em vaig posar a estudiar Comunicació Audiovisual. Tenia trenta-cinc anys i em vaig trobar molt a gust amb allò. Vaig arribar a cursar un taller a la New York Film Academy, el meu primer contacte amb la Gran Poma, i fins i tot a escriure un parell de guions de pel·lícules que, això sí, mai es van arribar a materialitzar”.
I llavors, la música va tornar a la seva vida de la manera més inesperada. “Va ser quan vaig veure la pel·lícula de Clint Eastwood, Los puentes de Madison, i em vaig enamorar profundament de les balades de Johnny Hartman de la banda sonora. Com la combinació d’una caixa forta que s’encerta per miracle, tot va cobrar, en aquell moment, un nou sentit que alineava el jazz de la seva infantesa amb una noció de cant on res és sempre el mateix. “Perquè la música és com la flama del foc, una cosa que canvia constantment, que mai és igual. Una cançó és el que està passant en el moment de cantar-la. La pròxima vegada serà diferent. Serà una altra cosa”.
Perquè la música és com la flama del foc, una cosa que canvia constantment, que mai és igual.
Viatge imprevist
En aquest segon temps de la seva singladura sonora, Xavi Casellas ha comptat amb inmillorables companys de viatge, començant pel seu amic Emilio Solla, i seguint amb Ben Monder, John Ellis o Julien Labro. Ha gravat quatre àlbums i ha passejat el seu repertori de jazz vocal per alguns escenaris insignes, com el Jamboree o la Nova Jazz Cava catalans, o el Lincoln Center, Smalls, Zinc i Mezzrow novaiorquesos.
Va debutar el 2005 amb Yesterday’s sun, un àlbum que ja apuntava maneres en la seva forma de concebre el vocalese, tècnica consistent a posar lletres i cant sobre peces instrumentals preexistents. “Una cosa que es va treballar molt amb estàndards, però que jo vull portar a repertori de jazz contemporani d’artistes com Brad Mehldau, Kurt Rosenwinkel, Oscar Feldman o, com no, Emilio Solla. Perquè funciona igual de bé”.
Ha gravat quatre àlbums i ha passejat el seu repertori de jazz vocal per alguns escenaris insignes.
El seu segon disc, Unguarded smiles, es va gravar el 2009 a Nova York i reflectia amb exactitud aquest criteri. Fins al punt que el segell Club del Disco l’acaba de republicar en una luxosa edició de vinil sota el títol de Vocalese voyage. “El nom em sembla molt encertat, perquè realment el d’aquesta gravació ha estat tot un viatge cap a una segona vida immillorable. Un viatge que, per descomptat, no m’esperava”.
Els set talls de l’àlbum –que arriben a contenir una versió vocal d’un tema de Frederic Mompou– formen part d’un repertori més ampli que el cantant i lletrista defensa sobre diversos escenaris barcelonins com Jamboree, 23Robadors o, per descomptat, el Club del Disco. Òbviament, cada vegada és una cosa diferent. Irrepetible.
El meu projecte musical està en un moment d’efervescència i no se m’acut millor escenari que aquesta ciutat.
Escenari ideal
Malgrat la desaparició de llocs, racons i comerços que donen caràcter a la ciutat, en un procés imparable de globalització i banalització turística, per al músic Barcelona continua unint la perfecció “d’una mida petita, caminable, pròpia d’una ciutat de províncies”, amb un caràcter marcadament cosmopolita.
“El meu projecte musical està en un moment d’efervescència i no se m’acut millor escenari que aquesta ciutat”, afirma qui, des del llunyà 1989, va canviar la calma del Maresme pel bullici colorit del barri de Sant Antoni.
– El que també està experimentant un gran moment d’efervescència és la nostra oferta gastronòmica… Per si et ve de gust sopar alguna cosa, que ja és hora.
Xavi Casellas ni s’ho pensa. “Home, si tens fricandó o escudella, jo encantat”, determina. Your smiling face de James Taylor fent digna companyia a l’expressió del seu rostre.
I, aprofitant la fi de la seva cervesa, matisa: “regat amb un bon vinet, si pot ser”.