Ernestina Torelló és, des de fa pocs mesos, la primera dona que presideix el Cercle del Liceu, el club privat que des del 1847 viu paret per paret amb el Gran Teatre (i que durant gairebé dos segles va estar pensat per als homes). Copropietària d’un celler familiar de caves i orgullosa de definir-se com una pagesa (el document de compra més antic de la seva casa és del 1395), Torelló va ser quatre anys vocal i quatre anys vicepresidenta primera abans de rellevar Francisco Gaudier al capdavant d’una casa d’uns 1.050 socis, un 30% dels quals són dones. Escollida el juny sense cap oposició a la Junta, es descriu com una presidenta que delega, defensa mantenir la norma estricta de la corbata i vol obrir el Cercle a conferències i dinars amb veus diverses sense trencar la tranquil·litat del soci. Parla de l’òpera i de la música que li ve de família, del salt generacional dels socis joves i del ball de màscares que ells mantenen, de la possibilitat de plantar-se quan s’arribi als 1.100 membres, de les relacions amb el Liceu i amb els clubs internacionals i, com no podia ser d’una altra manera, de com ha anat la verema.
– Enhorabona pel càrrec i pel nomenament. Però vostè ja formava part de la Junta, oi?
– Sí. Vaig ser quatre anys vocal i quatre anys vicepresidenta primera.
– L’última vegada que vaig entrar aquí a fer una entrevista va ser amb el senyor Gaudier, i el primer que em va dir, de manera informal i divertida, va ser: “Jordi, me voy a poner muy estricto con la corbata”. Deia que havia d’haver-hi algun lloc a Barcelona on aquesta norma es complís. Vostè serà igual d’estricta?
– En principi, sí. Perquè si obres una mica la mà, després l’has d’obrir del tot. I, realment, els socis d’aquí, que al final són els amos d’aquesta casa, ho volen tots. Fins i tot als joves els agrada venir-hi així.
– Vostè, com a vicepresidenta, ja ha vist com funciona la casa. De l’últim mandat, què en destacaria?
– El mandat de Paco Gaudier ha posat el Cercle al dia. Ha fet que estigui reconegut internacionalment i que la gent tingui ganes de venir-hi. N’hi ha prou amb veure com ha deixat aquesta casa. És un relacions públiques extraordinari. I ha tingut el temps, el gust i les ganes de dedicar-s’hi plenament durant vuit anys, i això, esclar, es nota.
– Vostè n’és copartícip i corresponsable, d’allò que s’ha fet els últims anys. Però, a partir d’ara, quin serà el seu toc personal? Té alguna idea, alguna dèria?
– El meu toc, i també de vegades el toc femení. D’entrada, he de dir que tots els de la Junta que han hagut de sortir per Estatuts els conservarem en comissions i en altres funcions, perquè tots coneixen molt la casa i tenen coses a aportar. No poden estar a la Junta perquè els Estatuts ho prohibeixen, però, començant pel senyor Gaudier, que serà un comissionat de la presidenta per a temes internacionals, per a la casa i per a moltes coses, i acabant per tots els altres, els mantenim.
Pel que fa al meu toc (i el femení), m’agradaria obrir una mica el Cercle, que vingui gent molt interessant a fer conferències: al soci això li agradarà. També hem de tenir en compte el que vol el soci, perquè això és casa seva, i tampoc no vol que hi comencin a entrar massa persones. M’agradaria obrir el Cercle a gent que tingui opinions diverses i coses a explicar, impulsar més els dinar-Cercle per exemple. En tot cas, ja serà molt que tot continuï funcionant tan bé com ara. I que el soci, sobretot, estigui content, tranquil i còmode, perquè això és una prolongació de casa seva.
"M’agradaria obrir una mica el Cercle, que vingui gent molt interessant a fer conferències: al soci això li agradarà"
– Ofereixi’m els avantatges de ser soci.
– Aquesta és una de les coses que estem pensant. D’avantatges, en té molts. Però, qui es fa soci d’aquesta casa? Una persona que és amant de la cultura i de la música, sobretot, però també de les relacions socials. Al principi, sobretot era música: ara ho hem obert. Tenim constantment actes musicals i conferències, sobretot per introduir les òperes, (ho expliquen tot, fins i tot amb instruments). Però també fem actes culturals, tenim gent que ve a explicar llibres, un club de bridge… Després n’hi ha que el que vol és venir a dinar aquí, o a sopar amb amics en un lloc exclusiu, o fins i tot amb algun client...
L’avantatge per tant és estar en una casa extraordinària, que a tot Barcelona no existeix, ni a tot Espanya, jo diria, ni a tot el món. Això ho van fer els burgesos d’aquella època, que tenien diners, però que també tenien molt bon gust. Tota la casa la van fer pensant en una idea, i la idea era la modernista: des dels quadres que van comprar als pintors fins al terra, que van fer els fusters, els ebenistes… Tot responia a una mateixa idea. Que això s’hagi pogut conservar en tot l’edifici, no existeix enlloc.
De fet ara hi ha hagut una exposició molt interessant a Munic, que després passarà a Berlín, i per fer-la hi hem prestat uns quants quadres. Els alemanys van dir: “Però com se’ns ha escapat aquesta època de la Barcelona modernista?”. Allà han reproduït tota la nostra sala Ramon Casas, la Rotonda. De fet, aquest quadre que veus no és l’original: és una còpia, perquè hem deixat prestat aquest i tres o quatre més. I molta gent, a títol particular, també n’ha deixat per a l’exposició. Vull dir que és un lloc únic, i agrada ser soci d’un lloc així.
Després, esclar, hi ha les relacions amb el Liceu: també això té una sèrie d’avantatges, com els benefactors del Liceu en tenen de nostres. Jo crec que l’avantatge de fer-se soci és això: estar en un lloc únic i amb unes condicions estupendes.
"Potser, quan arribem a 1.100 ens haurem de plantejar si tanquem les admissions"
– Esteu perdent o guanyant socis, o us quedeu més o menys igual? No us preocupa especialment?
– A veure, aquí les boles negres s’han acabat. Ja es van acabar amb la Montserrat Caballé, que va ser l’última que en va tenir. Però, de totes maneres, aquí tenim un comitè d’admissió i de vegades es rebutja gent que vol entrar i que, per la raó que sigui, considerem que no convé. Nosaltres estem sobre els 1.050, 1.053, 1.055 socis. Avui mateix he signat per dues persones que ho volen ser. Primer ho demanen, passen pel comitè d’admissió, llavors la Junta ho aprova i entren. Som una mica restrictius, en el bon sentit de la paraula. Jo crec que, potser, quan arribem a 1.100 ens haurem de plantejar si tanquem les admissions.
– Això no acostuma a sentir-se. Normalment, els clubs privats intenten tenir sempre més socis, perquè costen molt de mantenir. En el vostre cas, us podeu plantar.
– Nosaltres ens podem plantar, perquè els socis són molt actius i vénen constantment, sobretot les senyores, que ara són un 30%. I són molt actives, venen als dinars, a les conferències... Tot això dona activitat i dona liquiditat al club.
– Estem parlant d’un club que es va crear destinat a homes i que ara està presidit per vostè.
– Qui els ho havia de dir, oi? Però estan encantats, perquè, escolta, tampoc no es pot anar contra el temps. Oi? De fet, no hi ha hagut oposició: la Junta em va proposar a mi i ningú no s’hi va oposar. Això vol dir que, d’alguna manera, els agradava.
– Per tant, estem en una línia continuista de fer conferències i actes?
– Sí, absolutament. I potser incrementar-ne, i sobretot apostar per la qualitat. És a dir, no fer una conferència perquè sí; això ja no ho farem. Que cadascú de la Junta aporti el que pugui perquè tot això sigui possible, no? En Paco ha estat un president presidencialista i jo sóc una presidenta que delega més. Cadascú dels de la Junta té les seves funcions, i estan encantats. Per tant, ara estem començant: això va ser al juny, i ara comencem a plantejar el nou rumb. Però, en principi, el que volem és això: apostar per la qualitat en tots els sentits.
– Per tant, és una Junta on no s’acostuma a debatre gaire sobre números, sinó més sobre contingut?
– Sí, exacte. Sobre números també, però sense preocupacions greus. Sobre contingut, sí.
– I les relacions amb el Liceu?
– Extraordinàries. Ells són una entitat i nosaltres som una altra, que quedi clar, però les relacions són extraordinàries. Ara mateix no sé quin dia tenim un dinar amb la nova presidenta, que també és una dona. I nosaltres, per anar al Liceu, passem per aquí, i ells també vénen sovint per aquí, bàsicament els que són benefactors o mecenes. Tenim una relació extraordinària.
– I la gent jove?
– Són un grup creixent, molt interessant, que a més a més son molt aficionats a l’òpera i que volen portar tots corbata. Volen organitzar, aquest any, un ball de màscares, i són molt actius. Això és el futur, o és el present, perquè n’hi ha molts. I és el futur perquè hi ha la lliga jove, que deuen ser uns 80 o 90, però després hi ha dues lligues més que són menys joves, que ja tenen 40 o 45 anys, és a dir molt joves també. Això és el present i, sobretot, és el futur.
– El ball de màscares és un clàssic, tant del teatre com del Cercle, i aquesta gent jove el manté. El teatre ja no el fa?
– El teatre ja no pot fer el ball de màscares: hi va haver uns anys en què el van començar i ara ho han deixat estar. Per què? No ho sé.
– Però vostès el mantenen.
– Sí, nosaltres el mantenim, perquè els joves són els qui el fan. I ells conviden tothom qui vulgui participar-hi. Ja et dic, els joves són molt interessants i molt actius. Vénen a sopar en lloc de dinar, perquè cada dia treballen molt. I sí que veus que, de dia, això està més buit, i a partir del vespre és quan hi ha les activitats, que les anem omplint.
– Pel que fa a les relacions internacionals, hi ha molts contactes amb clubs privats d’arreu del món, una mica com d’associats al Cercle. Això es manté?
– Sí, es manté i s’incrementa. I justament un dels components de la Junta, en Santi Fisas, s’encarregarà de les relacions amb els clubs internacionals. És molt interessant, i hi ha molts socis a qui això els interessa molt, d’aquests que viatgen tant. Alguns clubs tenen habitacions i tot. És un factor creixent, però també dins de clubs molt selectes.
"El meu avi adorava tocar el violí i era molt amic d’en Pau Casals"
– I vostè, quant de temps fa que està vinculada al Cercle?
– Bé, de joveneta venia sempre cada dijous al Cercle. De fet, em sembla que vaig ser de les poques persones que van veure la Callas, que només va venir una vegada en aquella època. El meu avi adorava tocar el violí i era molt amic d’en Pau Casals, de manera que a casa sempre hi ha hagut música. Fins i tot encara conservo un violí del meu avi, que segurament li va aconsellar comprar-lo en Pau Casals i que és un violí del 1740. Una joia. Me’l vaig fer restaurar a Cremona i encara el conservo.
– Per tant, el vincle és la música.
– El vincle és la música, sí. I concretament l’òpera.
– I mentrestant, ocupar-se de les caves?
– Sí. És que a mi m’agrada treballar, saps? Jo he trencat una mica els motlles de la meva vida. És perfectament compatible, i l’últim trencament de motlles és ser presidenta.
"Aquest any ha estat un any bo de qualitat i no tan bo de quantitat. Però això sempre és millor que no pas a l'inrevés, oi?"
– I en aquest sentit, està fent bones collites? Està anant bé?
– Aquest any hi ha hagut una collita més curta perquè els últims mesos no ha plogut gaire, però en canvi és d’una qualitat extraordinària. No només a casa meva, sinó a tot el voltant. Ha estat un any bo de qualitat i no tan bo de quantitat. Però això sempre és millor que no pas a l’inrevés, oi?
– Trencar motlles seria el toc femení?
– No ben bé: jo vaig néixer en una família burgesa. Vaig estudiar dret. En aquella època hi havia molt poca gent, perquè estem parlant de fa unes quantes dècades. Em vaig casar a segon, vaig tenir el meu fill a tercer i vaig acabar la carrera. Això ja va ser una mica trencar un motlle, no?
– Trencar motlles, però sense trencar tampoc l’orgull?
– En absolut. De fet jo em sento una pagesa, en el fons. A casa, el document més antic que tenim de compra o feudal és del 1395. O sigui, fa 631 anys.
– D’on és?
– De la casa i la finca de Can Martí, que és el lloc que tenim al celler. Del segle XIV, eh? Jo sóc la generació vint-i-u, totes documentades.
– Totes documentades?
– Esclar, ens hem de situar al 1400, al 1500 i al 1600, que no hi havia registre de la propietat. Hi havia les parròquies, per suposat, però tenir una filla és el pitjor que els podia passar.: “a veure si ara això ens ho prenen”. I llavors les filles havien de jurar sobre els quatre Evangelis que això era seu perquè ho van heretar del seu pare el 1422, i l’altra del seu pare el 1400… fins al 1900. No en teníem prou d’un Evangeli, no: quatre!
– I quan ve a viure a Barcelona?
No hi vinc: hi vaig i hi torno cada dia. Avui em quedo aquí perquè hi ha un dinar. Primer t’havia de veure a tu, i després, a la tarda, anar a la Fundació Vila-Casas, que fa 40 anys. I d’allà he de venir corrent perquè al vespre, al Liceu, tindrem el sopar dels mecenes, a l’escenari. Per això avui sí que em quedo. Però, si no, jo vaig i vinc cada dia.
– Estem parlant, doncs, que el Cercle del Liceu està governat ara mateix per una pagesa… trencamotlles?
Exacte. Aquests seria el meu toc.