L’escultura cobra sentit a la Fundació Miró

Coorganitzada per la Fundació BBVA i comissionada per David Bestué, artista visual, escriptor i crític d’escultura i arquitectura, i Martina Millà, cap de programació i projectes de la Fundació Miró, la mostra fa un recorregut no lineal en el temps per l’escultura moderna i contemporània des d’una perspectiva personal que inclou també obres antigues i objectes sense autoria. Es tracta d’un centenar d’obres seleccionades mitjançant set estacions en les quals les peces s’associen entre elles, cobren un sentit.

Al visitant, no l’ha de sorprendre veure, per exemple, obres de terracota, egípcies o gregues al costat de peces contemporànies de metall o materials reciclats. Aquest eclecticisme juga un paper crucial per a desenvolupar la idea d’evolució en totes direccions i comprèn peces de principis del segle XX fins a l’època postmoderna i l’actualitat.

Destaquen obres d’Antoni Gaudí, Júlio González, Alexander Calder, Joan Miró, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Richard Serra, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist, Karin Sander o Wolfgang Tillmans, i així, fins a 65 artistes internacionals.

I és que històricament l’escultura ha generat sempre un diàleg tibant amb la realitat. Des del figurativisme i la plasmació d’objectes a la inclusió d’aquests a l’espai de la representació. Reflexiona sobre la còpia i la repetició, sobre la recreació fidel o l’abstracció, l’experimentació amb materials, l’exploració de les propietats físiques, la relació de l’objecte amb el subjecte i el seu entorn, el pas del temps i l’ocupació del buit.

Estem davant un viatge que ens demostra com l’escultura del segle XX volia anar més enllà de la representació i la generació d’imatges, i com la del segle XXI aporta noves tècniques i nous imaginaris i sensibilitats per a portar-nos al límit en cada època

L’època actual ha portat als artistes a buscar una relació radical amb l’espai, a apostar per formes que fugen irremeiablement de la figura, formes geomètriques o impossibles que se caragolen o se sostenen en peanyes transmetent fragilitat; o més aviat tot el contrari, robustesa, desproporció, etc.

David Bestué raona la col·lecció separant-la per blocs:

1. ARS INFAMIS: on es valora el motlle, el procés de còpia. Una manera de treball que en l’antiguitat es considerava un “art infame” que “robava les formes” i en el qual destaquen dos motlles de Gaudí per a La Sagrada Família, l’obra de Nauman amb la seva espectacular escultura en cera Cap de Julie i Cap de Julie cap per avall, llengua amb llengua (1990) i l’interessant treball de reproducció 3D de Karin Sander.

2. CRU: el material està per sobre de tot. Cal destacar l’obra de Perejaume, feta a partir de residus (1994), el sorprenent llibre transformat en botifarra de Dieter Roth (1967), Pluja (1973) de Joan Brossa, on les gotes d’aigua fan aparèixer paraules en un llibre i la peça d’escuma de David Medalla, Cloud canyons (2016).

3. ESPAI: destaquen la gravetat i l’equilibri. Aquí sobresurt El Corcovado de Calder (1951), Suport (1992) de Richard Serra i La temàtica estel·lar (1940) de Leandre Cristófol, realitzada a partir de petxines recol·lectades durant el seu pas per un camp de treball en la postguerra.

4. OBJECTE DOBLE: els objectes passen a tenir una altra funció molt diferent del seu ús habitual. El fet de reutilitzar i la metamorfosi de l’ús de les peces en el qual destaquen obres de Robert Gober, Ester Partegàs i l’obra d’ Apel·les Fenosa, que al costat de Picasso va realitzar el Bust de Dora Maar (1939), i que es presenta amb Fulla de figuera (1958). També trobem Femme (1946) de Miró, feta d’os i pedra, i amb una història darrere que descobreix com una nena la va usar com a nina al 1949.

• Les obres exposades plantegen sempre com, de quina forma incideixen en la realitat, i al mateix temps, ambicionen el desig de captar emocions humanes sabent-se objectes inerts

5. PRESENT CONTINU: on el pas del temps proporciona peces efímeres, malmeses. Trobem mòmies de gat i un llangardaix a l’interior d’una peça de metall tractada amb electròlisi en 1890. Un rellotge de Hirchhorn, P.O.T.H.A.A.VFB (1968) de Roth, i la projecció Doble llum (2010) de Pipilotti Rist sobre una figura de bronze del mateix Miró.

7. UN COS NOU: el cos, la corporeïtat, se centra en el bust i en la figura humana. El ja esmentat bust de Dora Maar al costat del de Matilde d’Aguilera i Gamba (1863-87) ens mostren una clara idealització de la bellesa.
8. CONTACTE: les sensacions com la pulsió sexual intenten ser representades mitjançant objectes. Convé destacar Cheeck to cheeck de June Crespo (2015) i l’obra Els enamorats II (1933) de Juli González.

Bestué també adjudica una nova missió a l’escultura actual. Una escultura entesa com una cosa real, palpable, física, en el món virtual d’Internet en el qual vivim. Considera “que pot aportar coses que els mitjans virtuals no, com la idea de presència, intensitat o materialitat”.

L’escultura, al llarg del temps, sempre anhela “capturar un cos, un petó o un sentiment perdut en un temps i en un espai”, en paraules de Bestué

El comissari pren com a referent per al títol l’obra del poeta Mario Montalbetti, en la qual reflexiona sobre el significat de la paraula sentit i, en la línia de Deleuze, redefineix el sentit com una direcció, una presa de decisions conscient o inconscient, no com a significat de res en concret. Bestué fantasieja, també, amb el mite de Galatea i Pigmalió, la preciosa escultura que cobra vida i ha d’enfrontar-se al món valent-se per ella mateixa.

L’exposició s’acompanya d’un catàleg que reuneix el text del comissariat, assajos de rellevància sobre la matèria signats per Mario Carpo, Jane Bennett, Ester Pino, Julia Spínola, Aimar Arriola i Maite Garbayo, una entrevista a l’escultora Susana Solano a càrrec de David Bestué, així com un epíleg de Martina Millà. L’exposició compta amb una programació pública que inclou, entre altres propostes, una mostra de petit format sobre la tècnica escultòrica de la fosa en bronze, una de les més utilitzades per Miró.