Eva Díaz, la fundadora i CEO de Stem Women Congress, és periodista de formació i va construir la seva trajectòria professional al Col·legi d’Enginyers Industrials de Barcelona, on va passar setze anys i va arribar a liderar un departament de comunicació de nou persones. El 2018, després d’aquesta etapa, va fundar una agència de comunicació especialitzada en enginyeria, energia, infraestructures, transport i ciència anomenada Cooking Communication. D’una iniciativa de responsabilitat social corporativa de l’agència va néixer el 2019 el Stem Women Congress, un espai pensat perquè les dones i les iniciatives que treballen en l’àmbit STEM es coneguin, col·laborin i guanyin visibilitat com a referents. Després de vuit edicions a Barcelona, el congrés s’ha expandit internacionalment des del Canadà, on Díaz resideix des de fa cinc anys, i avui és present en setze països, amb una comunitat de més de 10.000 dones. El projecte ha estat reconegut amb premis com el Dona TIC en la categoria empresarial i el Women Change the World, i defensa una tecnologia amb propòsit i amb perspectiva de gènere, perquè la mirada de les dones no es perdi en el futur que s’està construint. Díaz rep a The New Barcelona Post a la residència temporal que li han deixat durant el congrés al bell mig de Plaça Catalunya. Conversa sobre el paper de la dona al món, a la ciència i tot allò que s'ha fet. Lamenta el que encara queda per fer, però reconeix que continuarà sent pesada —en paraules seves— i mantindrà la lluita per la visibilització i la igualtat d'oportunitats.
—Després de diverses edicions del Stem Women Congress, quin és avui el principal problema estructural de les dones en STEM?
—És un problema multifactorial. Acabem de tancar un estudi en col·laboració amb l’OCDE, un organisme que treballa amb els ministeris d’Educació de tot el món, i hi hem comparat països com Austràlia, Corea i Finlàndia. És curiós, perquè Finlàndia és un referent en educació i Dinamarca ho és en igualtat, i, tot i això, també tenen dificultats perquè les noies facin carreres STEM. És un problema comú, i aquí l’hem analitzat de moltes maneres.
El primer factor és que la societat continua sense pensar que aquestes carreres siguin per a dones. El segon és la manca de referents. Si no tens al teu voltant ningú, ni que sigui un home, que hagi fet una enginyeria o una ciència, no t’hi veus i no ho esculls. Fa uns 25 anys, un estudi de la UPC va mostrar que totes les noies que estudiaven enginyeria tenien almenys un referent masculí a prop. Això demostra com és d’important tenir referents. Avui les xarxes socials permeten distribuir-los molt més. El tercer és la manca de seguretat en les dones, de la qual també vam parlar dimarts al congrés. Hi ha estudis que mostren que, per optar a un lloc de treball, els homes es presenten amb un 60% dels requisits complets i es llancen a la piscina, mentre que les dones, si no en tenen un 95-100%, no es presenten.
—I des del Stem Women Congress, què poden aportar?
—El que nosaltres coneixem: la perspectiva del màrqueting i la comunicació. En aquest sentit, hem desenvolupat una plataforma tecnològica que mesura l’ecosistema d’allò que s’està fent. Cada vegada que anem a un país, busquem totes les iniciatives i programes que estan fent STEM, que les estan promocionant, i els fem una enquesta un cop l’any preguntant què estan fent. Tota aquesta informació la tenim pública, és completament gratuïta, es pot descarregar de la pàgina web i també la compartim dins dels congressos. Això ajuda que totes aquestes iniciatives es vegin entre elles: "Ostres, qui està fent això que també estic fent jo? On puc créixer?". I dona idees perquè no tot sigui només pink-washing, que al final és posar el xec, fer la foto, pam, ja està. No: que realment facis una cosa que marqui una diferència.
—Han arribat a fer alguna cosa concreta a partir d’aquestes dades?
—Sí. A Espanya vam veure que a les zones rurals no hi arribava ningú. Fruit d’aquestes dades vam crear una cosa que es diu STEM Tour. Vam anar a Volkswagen i els vam explicar que volíem anar amb una furgoneta a explicar què són les STEM a les escoles rurals. Ens van dir que sí, i ara anem amb una furgoneta xulíssima, elèctrica, preciosa, a escoles on hi ha 7, 8, 10 nens. Tardem quasi dos dies a arribar-hi, però en un mes arribem a més de mil nens. Són activitats plug & play que no suposen temps pels professors, que ja van molt sobrecarregats. Així, amb aquest tipus d’activitats, anem buscant on són els forats.
—I ara, quin forat han detectat?
—A Espanya hi ha un forat entre els dos primers anys de carrera. De les noies que entren en una carrera STEM, un 30% se’n van perquè pensen que allò no és per elles per diversos motius. A classe són les úniques noies. Encara, a vegades, el professorat és masclista, i els companys formen una comunitat molt masculina. És veritat que les que tiren endavant se senten una més, i hi ha experiències fantàstiques. Però encara passa. Aquest any ja ho hem anunciat: si algú vol fer alguna cosa, que es focalitzi en aquest forat. Això és tot el que estem fent, a més dels congressos i de donar visibilitat.
—Si ja costa trobar treballadores o estudiants de carreres STEM, trobar directives sembla encara més impossible. S'ha avançat en el sector per tenir més dones en llocs de poder?
—Està millorant molt lentament, però està millorant. Ara bé, sobretot és al Primer Món. Hi ha una gran diferència entre l’hemisferi nord i l’hemisferi sud. Nosaltres també fem el Congrés al Brasil, a l’Equador, a Colòmbia, al Perú, i les dades són diferents. Al Brasil, per exemple, hi ha més dificultat per qüestió de races. Encara passa que les noies negres o mulates que arriben a aquest tipus de carreres són un 1%, un 2%. Al Canadà, on visc jo, i on també fem el Congrés, només un 3% dels metges són negres. És una comunitat que ha de treballar molt més per arribar-hi. Jo crec que l’accés a aquest tipus de carreres és, primer, un tema de referents, queda clar. Però segon, la dificultat hi és quan ets pobre. Si ets ric i tens accés a la cultura, a referents, a veure altres coses, allò pot aparèixer com una possibilitat. Però quan no pots ni imaginar que allò sigui per tu, és així.
Les dones directives van millorant, però en termes d’emprenedores, de tot el Venture Capital només un 2% va a dones emprenedores, tot i que la rendibilitat de la inversió en les dones és molt més elevat. Per exemple, la mitjana diu que per cada dòlar que inverteixes en l'educació d'una persona, el retorn al país és de 9 dòlars. En canvi, si inverteixes un dòlar en una dona, el retorn és 10. També hi ha un altre punt clau que és la participació dels homes. Hi ha un estudi que diu que els homes que tenen una noia com a primer fill, si són directius d’una empresa, comencen a canviar les coses, perquè comencen a pensar quin món li deixaran a la seva filla.
—Llavors, l'empenta social és necessària? Temes com les quotes o la discriminació positiva?
—Aquí també hi ha la discussió de quotes sí, quotes no. Jo crec que hi ha un moment en què sí que n’hi ha d’haver, per trencar certs comportaments, però no han de ser permanents, només han de servir per incentivar. És com va passar amb l’apartheid, quan hi havia persones negres que havien d’anar a instituts blancs. Ho havies de forçar, i fins i tot hi anaven amb policia per poder entrar. Si no ho forces, no passa mai. Jo crec que hi ha d’haver un petit període amb quotes. Però totes les dones amb qui parles et diuen que no volen quotes, que volen ser-hi perquè s’ho mereixen.
—Sempre es parla de quotes des d'un punt de vista despectiu, no? Va relacionat amb allò que explicaves de la seguretat? Pot ser una dona no pot ser la millor per coses que van únicament relacionades amb el seu gènere?
—El principal punt d’inflexió a la carrera d’una dona és quan és mare, perquè és aquí on apareix el que es diu la càrrega mental, o l’efecte del cuidador. Encara hi ha una diferència entre els salaris d’un home i una dona, que depèn del país i del sector, però oscil·la entre un 3% i un 7%. Llavors et preguntes qui es queda a casa, qui renúncia, qui es pren un temps, i normalment encara és la dona. En ciència és un cercle encara més viciós. Si estàs en recerca, necessites fer un cert nombre de publicacions a l’any, i això et dona una puntuació. Si estàs de baixa, aquell any no públiques. I si ja no publiques igual, no pots ser directora d’un projecte d’investigació, et quedes a baix. Qui se n’emporta els diners? Els que ja ho feien i els que no han parat. Com que ells continuen, a la ronda següent ja tenen més punts, perquè ja han tingut finançament. Hi ha moltes coses d’aquestes que no se saben i són molt importants.
—Parla de canvis molt estructurals. Vostès tenen prou influència per canviar, per exemple, aquesta obtenció de punts de recerca?
—No, però una de les iniciatives que va fer un grup de dones científiques aquí a Espanya va ser anar al Ministeri de Ciència amb una carta signada per mil o no sé quantes dones, demanant que ho arreglessin. Que, si hi ha una baixa, se’ls sumin els punts d’algú que hagués publicat aquell any, com haurien publicat, o que es faci alguna cosa que ho compensi. Aquest és un altre element important per a les dones: Si no ho dius, la gent no té telepatia. No podem esperar a veure si m’ho donen, a veure si em reconeixen. No, demana-ho, perquè els homes ho demanen. Vols un augment de sou? Un home què fa? Truca a la porta: Cap, la meva dona s’ha quedat embarassada, necessito un augment de sou. Cap, que em vull comprar un cotxe i m’aniria bé un augment de sou. Cap, que vull estudiar un màster... I què fa la dona? Treballa, treballa, treballa, a veure si algú se n’adona, la valora i li dona l’augment. Llavors et cremes i has de canviar d’empresa, perquè ningú t’ha valorat.
—Ens hem criat en un món d'homes. Fa la sensació que encara costa canviar aquestes dinàmiques. Igual alguna faria les coses diferents, però juguem el partit que juguem, no?
—Cada vegada hi ha més entorns on això canvia. Hi ha un estudi, l’informe de McKinsey & Company sobre la inversió femenina, que diu que el 2030, per primera vegada, el 40% de la riquesa del món estarà en mans de dones; i les dones inverteixen més dones. Crec que això pot començar a canviar una mica la roda i a fer que hi hagi més empreses dirigides per dones. Quan una empresa és dirigida per una dona, contracta més dones. Seran elements estructurals que aniran canviant.
—S'han sentit recolzades per les diverses administracions públiques dels 16 països en els quals són presents?
—Depèn de cada país. Als països on arribem ja amb la marca consolidada i coneguda, la cosa és diferent. Aquí, per exemple, la Generalitat ens ha donat suport des del principi, sempre, i l’Ajuntament de Barcelona també. Quan ens hi hem acostat, hem rebut bona resposta. Podrien fer molt més, sí, clar, podrien fer més. També és veritat que els diners són limitats, i moltes vegades tampoc és una qüestió de diners, sinó de suport, d’obrir portes, de donar-te a conèixer. Quan un any ens van donar el Premi DonaTIC, per a nosaltres va ser un gran impuls. Perquè, en el fons, és aquell copet d’ànim: Va, que ho estàs fent bé, vinga, segueix.
—En el seu programa també hi ha ponències d'homes. Si bé és cert que la lluita ha de ser de tots, no només de les dones, sembla curiosa la participació d'homes en un congrés exclusiu per dones. Em pot guiar pel procés mental o la decisió de posar homes en aquests espais?
—Jo explico sempre que tinc un fill i una filla. No vull que a ell el trinxin per ser noi, ni vull que ella tingui menys oportunitats que el seu germà. Si busques què significa ser feminista a la Real Academia de la Lengua, el feminisme és la igualtat d’oportunitats entre les persones. Tens el masclisme en un cantó, i hi ha l'altre, un concepte que en castellà sí que existeix, que és l’hembrismo. Doncs el feminisme, encara que la paraula soni femenina, és el centre, és la igualtat d’oportunitats entre gèneres.
Això no va només de dones. Les dones som una minoria, i mai hem obert portes per a nosaltres a costa que altres col·lectius en tinguin menys. Al contrari, hem obert portes perquè altres minories hi arribin. Jo crec que això no ho podem fer soles. Som la meitat de la població i necessitem que l’altra meitat se n’adoni, sigui conscient, obri portes, et doni suport i sigui espònsor d’altres dones dins de l’empresa. Les dones que són directives sempre et diuen: He tingut homes i dones espònsors que m’han ajudat, m’han donat suport en algun moment. És superimportant tenir tant homes com dones. Jo penso que, de fet, els millors equips són els mixtos. Quan som diversos i diferents és quan en treus millor resultat. Està comprovat, hi ha estudis.
—A Barcelona hi ha un concepte molt interessant en l’ecosistema d’start-ups: d’una start-up en surt sempre una altra. Passa el mateix amb les dones? Hi ha una xarxa de suport entre dones emprenedores, sobretot en els sectors tecnològics, on s’ajudin o, com a mínim, s’expliquin les coses?
—Jo sempre dic que les generacions noves teniu molta sort, molta. Abans hi havia el síndrome de l'abella reina (fenomen en què una dona en un càrrec de poder en un entorn masclista tendeix a mostrar-se més exigent, crítica o distant amb les dones subordinades). Moltes de la meva generació diem que hem tingut la nostra època d’abella reina, perquè només havíem vist el model masculí per dirigir equips i per fer equips. En canvi, hi ha un altre concepte que vaig sentir per primera vegada a la Núria Salán, que també és un referent pioner en la promoció de les dones STEM: teixir xarxa. Les dones teixim xarxes. Jo crec que això ha millorat. Ara mateix les xarxes ja existeixen, i moltes empreses han creat les seves xarxes de dones internes, cosa que ha estat un canvi radical. Ho estem canviant tot, però també et dic que això és des d’una perspectiva local, d’aquí. Te’n vas a altres països i no és així.
Evidentment, encara hi ha moltes coses per lluitar i per millorar
A l’Equador, per exemple, ja no parlem de STEM. Parlem que les nenes, quan tenen la regla, no van a l’escola perquè els seus pares no tenen diners per comprar productes higiènics i no les poden enviar tacades perquè és una vergonya per la família, és una vergonya per a elles, i a l’escola no les volen. Tenim moltes coses per les quals lluitar, però som unes privilegiades. I darrere nostre elles ens miren, miren com fem les coses, i per a elles és molt important. Visites aquests països, veus les realitats i t’adones que ets molt privilegiada. Evidentment, encara hi ha moltes coses per lluitar i per millorar.
—Ha viscut aquest contrast de prop?
—Aquest estiu vaig tenir la sort de col·laborar amb una associació del Canadà que ajuda que hi hagi nenes líders, i és increïble. Em van donar l’oportunitat de presentar el meu currículum a la crida que feia el govern per portar la societat civil al High Level Political Forum, que és on tots els països debaten els ODS. Vaig tenir la sort d’anar a Nacions Unides amb la delegació canadenca, amb la meva acreditació i va ser superinteressant. Però també va ser un bany de realitat molt bèstia. Tu ets a l’hemisferi nord i saps què són els drets de les dones, però hi ha molts països on encara no n’hi ha. Recordo un debat on es deia que dos milions de dones moren cada any anant a buscar aigua neta. Perquè les maten, perquè les violen, perquè s’infecten, perquè l’aigua està molt malament. Ens queda molt per fer.
Una de les coses boniques que fem ara és que, dins de tota aquesta xarxa, connectem en línia les ambaixadores que vivim aquí amb les ambaixadores dels altres països, i intercanviem coneixements i referents. Sobretot, jo crec que les dones dels països de l’hemisferi sud s’emmirallen en nosaltres. Som el seu referent, i això, a les d’aquí, també ens dona força. Perquè a vegades, després de tants anys, també cansa.
—Sembla una feina molt feixuga i amb poca visió de canvi a curt termini, no?
—És allò que diem sempre... tant de bo no haguéssim de fer el Stem Women Congress. Però és necessari. Les nostres iniciatives es classifiquen en inspiració i carrera. Totes les que afecten el segment d’inspiració, juntes, arriben només a un 2% de la població de nenes de 0 a 16 anys. Si tenim aquesta població i només n’estem arribant a un 2% explicant què són les STEM, després no em diguis que no tenim dones. Això al final és un embut. Em diuen pesada, que sempre estic en el mateix, però s'ha de continuar perquè dades són les que són.
—Des del punt de vista una mica econòmic, què pot perdre Catalunya i Europa, si no aposten per les dones STEM?
—Sobretot, talent. A més, les empreses diverses són molt més profitoses; el benefici és molt més gran. Et poso un exemple que ens va posar una astronauta de l'Agència Espacial Europea en un panell fa uns anys. Imagina't que ets científica i t'escullen per anar amb la missió europea a l’Estació Espacial Internacional. Arribes a dalt i no pots sortir del coet perquè els vestits no estan pensats dones; perquè ningú ha pensat que necessiten espai pels pits. Ho van fer expressament? No, simplement, com que abans mai hi havia hagut una dona allà, el vestit no es va dissenyar per això. Passa igual amb els medicaments, i amb moltes altres coses. Per això, si des del moment que crees una tecnologia, des del moment que fas alguna cosa, necessites tenir diversitat a l’equip. És superimportant, especialment en els productes tecnològics.
Un altre exemple. Si ell [assenyala al fotògraf Àngel Bravo present a l'entrevista] i jo demanem una hipoteca en un banc en línia, ell tindrà millor ràting i millors condicions que jo, perquè, segons les estadístiques, els homes cobren més i tenen més estabilitat. Això està malament i s’hauria de canviar. I si hi ha una dona darrere d’aquell codi i d’aquell algoritme, el que dirà és que cal corregir la diferència entre igualtat i equitat. En altres paraules, si tu no arribes, et poso el graó perquè hi puguis arribar, perquè tots tinguem les mateixes possibilitats.
—Em sabria dir què ha canviat en els últims cinc anys i què li agradaria que canviés en els pròxims cinc?
—Ha canviat que les matriculacions a les carreres són més altes. Em preocupa anar enrere. Aquests dos últims anys, especialment amb el govern que hi ha als Estats Units, hi ha hagut una política general que ha fet que moltes empreses americanes tanquin els departaments de diversitat. Això ha afectat també els espònsors: ja no està ben vist parlar de diversitat, sobretot de gènere. Tinc algun espònsor que m’ha dit: Jo t’ajudo, però no em posis el logo, perquè tindré problemes. S’ha fet un pas enrere. Era Simone de Beauvoir qui deia que no podem donar per garantits els drets que ja tenim adquirits. Qualsevol petita cosa fa que les dones els perdin, i per això hem d’estar sempre alertes. Moltes vegades pensem que això ja està fet, i passa alguna cosa, com ara als Estats Units, i anem enrere. Amb les midterm, espero que això caigui, però fins i tot es parla del vot per família, que la dona torni a perdre el vot. També miro altres països: a l’Afganistan, m’agradaria que les nenes poguessin anar a l’escola; i a l’Equador, que s’arreglés el tema de la regla i l’escola. Hi ha moltes coses que es poden canviar.
—És preocupant aquest viratge no només als Estats Units que sembla mirar-se amb millors ulls aquestes noves dretes neoliberalistes i extremes?
—Jo no em voldria ficar en termes polítics, perquè penso que hi ha feministes en tots els partits. I també hi ha dones masclistes en tots els partits, encara que no ho sembli. A vegades es dona per suposat que un partit d’esquerres és superobert i que un de dretes és supertancat, i jo conec gent que està en partits que són superavançats, perquè han viatjat i han vist món. Per això no voldria lligar això a un element polític. Com et deia, el feminisme és un dret bàsic: la dona ha de tenir les mateixes possibilitats que un home. Som diferents, però complementaris. Jo no puc tenir la força d’un home i un home, per exemple, no pot concebre com una dona. Som diferents, no millors ni pitjors, sinó complementaris. Però el que sí que està clar és que hem de poder tenir les mateixes oportunitats de feina, d’estudis, d’accés a drets i a serveis. Això, per a mi, és inqüestionable.