“Excessiu” no és un adjectiu dolent, quan el que es busca és precisament l’excés i la hipèrbole. Joel Joan, ja ho sabem, és aquest caràcter (o personatge) hiperactiu i elèctric com un parallamps, traït per la passió, peterpanesc conscient i narcisista confés, que se’ns repeteix en moltes de les seves obres i que ja ens fa confondre el barceloní del barri amb una figura de ficció. A Bons i dolents es nota la seva autoria, la seva capacitat magistral per a la comèdia de situació, per a l’escàndol costumista i per al ritme trepidant. Es nota molt l’autoria, aquesta vegada, perquè és sobretot una comèdia dirigida a la crisi dels cinquanta. Ara ja no tenim nadons, sinó fills de matrimonis separats, i si hi ha una bessonada gestant-se és per una infidelitat amb la joveneta que apareix inesperadament en un sopar de parelles. Tot plegat, en un context de deutes monetaris i de decadència vital exponencial i compartida.
En Ricard (en Joel) confon els noms i les dates i els seus propis actes perquè va accelerat, disparat, drogat fins al cul. Tot en ell és una evasió, una constant escape room vital que el porta automàticament a decebre els seus compromisos i la seva gent. La seva parella, la Clàudia (Agnès Busquets) també busca el refugi en l’alcohol però guarda una trajectòria moral força impecable, i pel que fa a en Jesús (Oriol Casals), per mi el descobriment interpretatiu de l’obra, és el feble i insegur (és a dir, el que s’assemblaria més al públic) que acaba capgirant-ho tot per una revolta interna, sobtada, provocada per les seves pròpies pressions i el seu alliberament puntual gràcies a la droga oferta per en Joel. En Ricard.
Un acte, aquest d’anar-se fotent coca i amfetes al llarg de tota l’obra, que per mi ara sí que és excessiu: evidentment que es vol llençar un advertiment, perquè en Ricard acaba estès a terra i rebent un fort càstig, però diria que a un guió basat en l’equívoc i en la situació còmica no li hauria de caldre una alteració de la realitat extra com ho és el consum de drogues. Si la coca distorsiona el comportament d’en Ricard (i d’en Jesús), lamentablement també distorsiona una mica massa la força que ja de per si tenen les contradiccions i malentesos d’un sopar d’amics. Sí, suposo que això últim potser s’ha considerat que estava massa vist: però acudir a les substàncies sintètiques, com a element tan central, més que humanitzar l’argument el deshumanitza. Quan el tema és que no controles, els teus dilemes són menys dilemes.
El nivell interpretatiu és alt en tots els actors, l’escenografia és impecable i el ritme no permet desviar l’atenció. Rius, i molt, i també pateixes molt per tots ells. No hi ha qui se salvi, seria la conclusió, inclosa la innocent joveneta a qui en Ricard ha deixat prenyada de bessones. Els deutes (monetaris i d’altres menes) amb l’amic, les infidelitats sentimentals, les parelles obertes, les separacions i divorcis, l’estrès, la vulnerabilitat potencial i la precarietat laboral contemporànies, tot plegat, com deia, molt de crisi dels cinquanta en un entorn urbà on regna la decadència social i la manca d’esperança. No és només que tothom tingui coses per amagar, sinó que a més a ningú li van les coses bé. A en Ricard, sobretot, que és el protagonista i l’ase dels cops, i al qual li passa aquesta cosa que és tan difícil d’explicar en el cas d’en Joel Joan: quan apareix, alguna cosa important s’il·lumina a l’escenari. I no, no és l’efecte cara televisiva. És tenir presència.
Hi ha alguna cosa de rancúnia, d’autoflagel·lació constant, de sentiment de culpa massoquista en aquest argument i en d’altres arguments que tenen a Joel Joan com a centre. En aquest cas estem davant d’un judici moral constant, però relativitzat i omplert a poc a poc de matisos: “Tots som bons fins que ens convé no ser-ho”. Hi ha mentides pietoses, mals menors, trampes salvadores i petits trucs d’escapisme que tots hem fet servir. Tots, sense excepció. Però aquesta vocació de parallamps que té en Joel, i que ja va apuntar de manera superlativa amb El Crac, a banda de funcionar sempre acaba revelant-se com un clàssic. Un tema central, una reflexió filosòfica, un trauma humà a analitzar. Si a més a més ho fem a través d’una comèdia, i acabem tots farts de riure, missió aconseguida.