Una exposició providencial

Enmig d’un dels únics (i minúsculs) parcs que podem trobar dins la inclement quadrícula de l’Eixample, els Jardins del Palau Robert, hi ha aquests dies una austera exposició anomenada Gaudí, la Sagrada Família i Barcelona / Cent quaranta-quatre anys de camí compartit que il·lustra sobre la importància simbòlica, urbanística i històrica del temple per a una ciutat que no sempre l’ha comprès, no sempre ha tinguit clara la continuïtat de les obres i no sempre l’ha protegit com calia.

Només ara, que tothom veu l’encert de la culminació de la Torre de Jesús i esperem la visita del Papa com a gran esdeveniment mundial, alguns antics escèptics s’apunten al carro i expien els seus pecats tot dedicant-li, això sí, l’espai menor de l’espai expositiu que té la Generalitat al Passeig de Gràcia. Una exposició amb força obvietats però també amb alguna sorpresa, divulgativa, orientadora i amable. Oportunista per necessitat, com tantes de les exposicions institucionals que es fan. Més que oportunista, doncs, diguem-ne providencial.

És una exposició cronològica, visual, de textos breus i disposada en plafons estratègicament col·locats al llarg dels caminets del jardinets, i amb un gran mural introductori al vestíbul del Palau Robert on es presenten les credencials i la justificació, però també l’autoria, el comissariat i els textos (Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família) i altres crèdits.

S’hi explica que som davant d’un relat compartit, d’un exemple de perseverança i dedicació, d’esforç generacional i de projecte de ciutat però alhora de caràcter espiritual. S’hi ha una explícita referència als valors cristians de fe, caritat i esperança, però també al general valor civil de ser conscients de tot el que som capaços de construir. Lluny, per tant, d’aquell temps en què els mateixos arquitectes municipals l’anomenaven “mona de Pasqua” (sense mirar-se al mirall, és clar).

Com a fanàtic del tema, m’ha interessat sobretot les referències al solar inicial i als horts i masies i torrents abans que existís res, al Gènesi, enmig de la buidor del pla. Diuen que d’allò en deien el Camp de Batalla, perquè els nens del Poblet s’hi enfrontaven, però aquí aprenem que en el pla del quadriculadíssim Cerdà la idea inicial era fer-hi un gran hipòdrom. Res de nou en la ment dels que projecten noves icàries, velles quimeres, horterades. Ens situem al 1852, quan neix Antoni Gaudí, dos anys abans que comencin a enderocar-se les muralles i vint anys abans que l’Associació Espirtiual de Devots de Sant Josep (que aquí prefereixen esmentar en castellà, en un legalisme registral al meu parer exagerat i innecessari) acordi la construcció del temple (el 1881 comprarà el solar).

Després, al següent plafó, ens concentrarem en la primera pedra (dibuix d’època amb bisbe Urquinaona, bisbe Morgadesi altres autoritats de la ciutat) i en el primer arquitecte a qui es va encarregar l’obra, l’oblidable Francisco de Paula del Villar. El 1883 l’inoblidable Gaudí assumeix el projecte, després de fortes discrepàncies tècniques internes. O potser, qui ho sap, fruit de la providència divina (a la Sagrada Família, com tothom sap, tot és providencial).

Passem després al 1884-1899, el període en què es consagra la capella de Sant Josep, se celebra l’Exposició Universal del 1888 i Barcelona s’annexiona Sant Martí de Provençals (1897). No triguem a endinsar-nos en el canvi radical del perfil del temple (1900-1925), l’empremta de Gaudí, boja i plena de sentit alhora, amb una façana del Naixement i una torre de Sant Bernabé ja ben visibles. També s’hi esmenten les escoles del temple, per als infants dels treballadors, la febre constructiva de Gaudí amb un bon grapat de projectes alhora, la idea de la segona Exposició Internacional (Barcelona i els seus salts de creixement sempre son esmentats en paral·lel).

Al següent plafó, l’esment a la dictadura de Primo de Rivera brilla per la seva absència: tot son “grans tensions socials i polítiques”. D’acord, no en parlem i passem directament del 1936 al 1940: no s’esmenta qui va cremar el taller de Gaudí (com el mur de Berlín, que “va caure” tot sol) ni es fa referència a la Guerra Civil (“el ritme intens de transformació urbana queda abruptament interromput”) i el temple esdevé, això sí, un signe de perseverança, de fe i de protecció del patrimoni.

Els “temps de represa” (1941-1976) coincideix amb la dictadura franquista: “el somni continua”, els deixebles s’ocupen de continuar el projecte i 1954 s’inicien les obres de la façana de la Passió (culinant-se’n els campanars el 1976). Sí que es parla aquí del règim, de la supervivència, de la vaga de tramvies i de la gran onada migratòria cap a Barcelona.

Al següent plafó ja veurem la foto de Narcís Serra, Maragall, Rubert de Ventós i Antoni Dalmau a Lausana celebrant la nominació olímpica. Som al període 1977-1991, represa democràtica i inici de les obres de les façanes i voltes de les naus laterals. Visita de Joan Pau II (“españoles todos”) el 1982 i una referència a Subirachs que eludeix la polèmica envers les seves escultures, segurament perquè els seus artífexs ja deuen estar tots convençuts que malgrat tot valia la pena continuar. També un esment al “Barcelona, posa’t guapa” i a la preparació per als Jocs Olímpics, que esclataran en el proper plafó, on “el temple i la ciutat esdevenen símbols globals”. Ai.

Del 1992 al 2000 s’acceleren les obres i arriba el reconeixement com a Patrimoni Mundial de la UNESCO (a banda de l’Any Gaudí, el 2002), i per la seva banda Barcelona esdevé una ciutat modernitzada i atractiva (“la nova Barcelona global”, segons el text: ai, de nou). El nou Papa Benet XVI beneeix la basílica i el visitant es pregunta com abordarà l’exposició els anys més contemporanis.

Doncs amb una foto d’Ada Colau, i una de Salvador Illa (plafons de 2011-2020 i 2021-2026, respectivament), perquè sens dubte nso han existit polítics ni governants d’altres sensibilitats a Catalunya i a Barcelona durant tots aquest temps. Les obres de la Sagristia, acord amb l’Ajuntament per regular la relació entre la ciutat i el temple, torres de la Mare de Déu i dels Evangelistes, la COVID, una brevíssima i minúscula referència (al·leluia!) al referèndum de l’1-O del 2017 i la inauguració de l’Any Gaudí 2025.

S’acaba aquí? No: un últim plafó ens parla exclusivament del 2026 i ens fa una referència a la Capital Mundial de l’Arquitectura, així com ens mostra l’alcalde actual amb el bisbe Omella presenciant la marxa solidària d’ambulàncies a Ucraïna. Ja hem dit que, a la Sagrada Família, res no és providencial.