Inaugurant la seva cinquantena edició amb L’Òpera de tres rals, el Grec donava la impressió de voler afirmar-se mitjançant formes de teatre que sobrepassessin la dimensió clàssica, amb la crítica social com a pal de paller. Dissortadament, aquest tret de sortida es demostrà fallit, car la directora Marta Pazos va aconseguir transformar l’obra mestra de Brecht i Weill en una tabarra insofrible, absolutament fora d’estil, amb els actors-cantants perduts en tessitures que no els esqueien i una Mise-en-scène sense cap mena de picardia. El fet en qüestió no fou imputable als seus protagonistes -entre els quals destacà l’esplèndida Miriam Moukhles- sinó a la indefensió de Pazos davant d’una obra massa difícil com per salvar-la amb quatre trucs de disseny (va passar el mateix amb les seves Nozze liceistes, la qual cosa em porta a recomanar als nostres gestors que, si volen fer de l’artista gallega una star de l’escena, li encarreguin obres for beginners; per molt que les platees complaents aplaudeixin, la Dreigroschenoper té més complexitat que un espectacle de La Maña). Desitjo que la producció millori al seu desembarcament al Teatre Lliure, la qual cosa exigirà també una direcció molt més canalla del nostre esplèndid músic Dani Espasa.
Té certa conya que, amb una ment pensant com Leticia Martin, productora més que docta en musicologia, els espectacles sonors d’aquest Grec hagin estat tan poc reeixits. Superar el desengany de la inauguració era cosa difícil, però el director Michael De Cock (conegut familiarment pels teatreros com en “Miquel Del Penis”, perquè ja té més teca estrenada al TNC que qualsevol autor del patrimoni tribal) ho aconseguí amb Bovary, adaptació sonora de l’obra magna de Flaubert. Servidor està tremendament a favort d’admirar obres d’art sobre l’emancipació femenina, però això de transformar la protagonista flaubertiana en una mata-homes compulsiva i a sa filla en un membra de les Pussy Riot feia petar de riure. També em va provocar bastanta hilaritat la música de Harold Noben qui, impregnat per l’ambient empoderamentístic de la (afortunadament) propera exdirectora del TNC, signà una partitura on la prota sembla anar encadenant la mort d’Isolda de forma compulsiva. El moment àlgid de tot plegat, us el recomano de tot cor, és la cita del Regnava nel silenzio de la Lucia; em vaig descollonar. Senyores del Grec: de debò que no podem dedicar els esforços d’aquesta producció a encarregar una òpera decent als llibretistes compositors de casa? Creieu-me; saben fer coses millors que aquest nyap.
La meva reivindicació casolana no és fruit d’un esperit provincià. De fet, al Grec vaig assistir a la majoria d’espectacles internacionals, perquè aquest és un certamen que hauria d’ésser una porta oberta al món d’un teatre més difícil de veure als escenaris nacionals. Esperava trobar-lo a Ophelia’s got talent, la celebrada Gesamkunstwerk de la cobejadíssima i omnipresentíssima estrella festivalera de l’escena europea; Florentina Holzinger. La performer austríaca, és evident, es troba en un d’aquells moments dolços de qualsevol creador en el qual pot fer el que li roti; és així com l’espectador té la temptació de xalar quan, amb l’excusa d’enaltir el sacrifici de l’Ofèlia hamletiana (víctima d’un feminicidi, a dir dels cursis), la creadora idea un risible talent show en el qual hi ha números circenses, dives que s’empassen espases (mercès a la tecnologia, en podem admirar els racons intestinals), transformistes que fingeixen ofegar-se presoneres dins l’aigua, individues tolides que dansen alegrement, sirenes que passegen conhort a la piscina, i fins i tot dones que es follen un helicòpter, literalment. Però, a banda de mostrar-nos molt de parrús (ja som grandets, reina), feia temps que no veia tants recursos al servei d’una poètica absent.
La cosa té gràcia, perquè on m’ho he passat més bé d’aquest Grec és als espectacles on hi havia menys galindaina megalòmana i més sentit del fet teatral, per alternatiu que fos el seu format. El senyor Romeo Castellucci, per exemple, és un gat vell del joc escènic i a Creure en les màscares només necessita una sèrie d’objectes (en un agençament quasi atzarós amb Joan Brossa), una vintena d’espectadors entre els quals hi haurà infiltrats i, evidentment, posar-nos una màscara per obrar el miracle de fer-nos passar mitja hora d’inquietant poesia. La cosa de gest mínim però màxim rendiment també pot aplicar-se a un intèrpret-dramaturg tan murri com Alberto Cortés; El corazón de Ester potser no és la seva millor peça, però el creador malagueny té molta gràcia a l’hora de perpetrar propostes escèniques amb l’objectiu lloable (i espantosament narcisista) que ens l’estimem. En aquest soliloqui el truc funciona a mitges, puix que la gràcia dels gestos i la castedat formal (els espanyols foten gràcia, perquè fins i tot quan imposten modernitat els surt la folklòrica que duen clavada a l’encèfal) es complementa amb un text on la unió entre públic-intèrpret es va fent de sentències hípercursis, dolorosament properes a l’autoajuda.
"Després de tanta imposició ideològica al teatre, em va entusiasmar que algú tingués la bondat de fer-nos pensar a través de la ironia"
Lluny de l’afectació, a casa som uns ferms defensors de la ironia. Al meu immodest entendre, el millor espectacle textual d’aquest Grec fou SPAFRICA, birgueria escènica producte del Studio Julian Hetzel i de la grandíssima Ntando Cele sobre els prejudicis del colonialisme envers la negritud. M’agradaria tornar a veure la creadora sud-africana a teatres com la Brossa, un entorn on la seva traça brilla amb especial força. D’aquesta proposta em va plaure tot, des de la meravellosa entrevista pre-post-funció (sorpresa inclosa) amb un Ferran Dordal que fotia molta gràcia, a la metàfora comercial de les llàgrimes europees de suposada pena pel Tercer Món i la performativitat exagerada d’allò que ideem com a estrangeria o salvatgisme. Però sobretot em va semblar molt intel·ligent que Cele ens aproximés a ideologies com el feminisme o la descolonització a base de cardar-se d’ella mateixa Després de tanta imposició ideològica al teatre, em va entusiasmar que algú tingués la bondat de fer-nos pensar a través de la ironia (llàstima que Wasted Land, el seu espectacle de gran format a la Puigserver, errés en la comparació amb Eliott i fos un conyàs important). Em plau, en definitiva, veure progres que m’alliçonen sabent que tenen piset a Suïssa.
Al club del “pot petit” també hi ha la digníssima Muljil d’Elephant’s laugh. El col·lectiu artístic de Corea ens mostrà que, amb tal de fer teatre, només cal tenir una idea, per simple que sigui (en aquest cas, l’equivalència entre el capbussament a pulmó al mar de les dones de l’illa de Jeju per cercar marisc i l’embotiment filosòfic-sentimental-aquós de la postmodernitat asiàtica; els seus creadors han degut llegir Sloterdijk, afirmo) a l’hora d’ordir un espectacle magnífic. Servidor està absolutament en contra dels xous que fan participar el públic per fer caliu, puix que la distància entre creador i súbdit sempre m’ha fet molta patxoca; però cal dir que aquesta peça aconsegueix que l’aparició dels espontanis a l’univers de les banyeres d’aigua esdevingui un cara-cara purificador de debò. Propostes com aquesta, goso insistir, conformen experiències gens grandiloqüents -a les antípodes de l’expressionisme cuquiporno de la multi sol·licitada Holzinger- però ajuden a dur el teatre al seu terreny natural; el del pensament. Quan em trobi la Leticia Martin al bar on esmorzem (hi fan els millors bocadillos de Ciutat Vella, però no us el penso dir... que popularitzem manta locals i després no hi podem ni fotre les natges) li ho comentaré.
Amb tanta cosa internacional, ho sé, he oblidat parlar del teatre casolà; a banda del que us deia abans, molta de la teca del Grec es podrà veure a les sales de la nostra ciutat en poc temps, amb la qual cosa ja ens hi precipitarem al seu moment. Basti dir de moment que les estrelles tribals del cantó boomer -Calixto Bieito i Àlex Rigola- continuen en una forma envejable. Els trucs del primer potser han envellit per repetició, tot i que Bieito guardi encara la facultat prodigiosa de dur als seus actors (li escau l’argentinitat, perquè l’histrionisme se’ls tolera un pèl més que als intèrprets de la Vella Europa) al precís terreny on ell vol. Això seu de Ricard III té prou gràcia, tot i que hauria de canviar un final de -literalment- pati d’escola que, comparat amb la resta de l’espectacle, fot una mica de vergonya. La Factory de l’Àlex té encara més nivell, no només perquè hagi recuperat un dels millors actors del país (et reverenciem, Lluís Villanueva!), sinó perquè el nostre director finalment ha aconseguit tocar el punt just entre la cosa mística -sense passar-se de sucre- i els viaranys de la pulsió sexual. És una autèntica llàstima que, després de tant de gasto, l’agençament Xècspir-Warhol no tingui més funcions al Heartbreak o on s’escaigui...
Potser peco de gosadia però, analitzant tot el que he pogut veure del Grec, diria que la pallissa de la dansa al teatre (pel que fa al risc pensamental, però també en termes de pura traça) resulta monumental. Als espectadors, suposo que per un tema generacional, els va encantar el passeig de la veteraníssima Anne Teresa de Keersmaeker i Solal Mariotte per l’obra de Jacques Brel. Evidentment, veure una donassa que albira la setantena d’anys cascant-se un espectacle d’hora i mitja contagia molta energia, tot i que a mi aquest BREL em va semblar una playlist meravellosa amb unes imatges recurrents més aviat facilongues. Cosa a part és el Theatre of dreams de la Hofesch Schechter Company; ai amics, aquí sí que tenim un espectacle d’autèntic primer món, amb uns dansaires educats en el més estricte classicisme (a saber, condició essencial per encarar el contemporani com Déu mana) i un pols entre lynchià i discotequero amb el món oníric que és una autèntica canya de sincronització i energia! Valgué molt la pena rumiar aital proposta com a mirall invertit del grup xinès TAO DANCE THEATRE, que també va emular la discoteca del món, recordant que la juerga no du a l’èxtasi, sinó a un zoo de cossos que percuden.
Sigui com sigui, diria que el decurs d’aquest Grec ens ha mostrat com les bigues tradicionals del pensament d’esquerra europea -bàsicament, el tema de l’emporaderament femení, la lluita contra l’etnocentrisme cultural i la crítica al capitalisme desaforat- s’han munyit tantes vegades que ja només duen a sermons inservibles. La turra pot servir per remoure sàdicament l’ex classe mitjana barcelonina, però diria que ja no ens regala cap mena de visió interessant del futur, més enllà del que pugui interessar a les elits manaires-culturals del PSC. Aquesta agonia té la seva gràcia, perquè l’art també ens ha d’indicar l’ocàs previ a les transicions socials; i potser amb això ja n’hi ha prou com per donar per bo un festival. Jo demanaria als nostres gestors, i la Leticia Martin és una tia més que intel·ligent, que vagin un pèl més enllà; a les dades d’ocupació (que no he mirat, perquè em carda una mandra tremebunda) jo començaria també a calibrar la qualitat d’un festival a través d’allò que més importa; la seva capacitat d’insinuar noves formes i, tinguin la bondat, de canviar la propaganda per alguna pensada nova. Dispenseu el resum apressat, però el teatre és l’aspecte més vital per valorar les palpitacions del temps...
Ens hi veurem l’any vinent, faltaria més.