L’Aleix Salellas fa dies que està enfeinat amb els guarnits de la Festa Major de Gràcia. El seu pare, l’Albert, i el seu germà petit, el Guim, també ho estan, però no tots en el mateix carrer: els fills, a Progrés; el pare, a la Plaça de la Vila, que cada any engalanen els Castellers de la Vila de Gràcia. L’Aleix i el Guim guarneixen des que eren ben petits i ara, amb 17 i 12 anys, segueixen fent-ho. Formen part dels centenars de persones que donen continuïtat a una tradició que va arrencar fa dècades, i que continua evolucionant en una Gràcia que, abans de barri, va ser vila, i abans de vila, un territori poc poblat, depenent de Barcelona.
La tradició té les seves arrels en aquella Gràcia que encara no era Gràcia. La primera presència humana documentada al barri ve de 400 anys enrere, al Convent dels Josepets, del qual només roman dempeus l’eglésia que presideix la plaça Lesseps. El convent es va bastir sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia, i el nom es va acabar estenent al territori dels entorns. Llavors, els frares del convent celebraven la festa major al març, però una altra ordre que va arribar al barri pràcticament 200 anys després va començar a moure el calendari: els franciscans, que es van instal·lar a tocar del que ara són els Jardinets de Gràcia, celebraven la festa de l’Assumpció, el 15 d’agost. “El 1817 es va fer un aplec i la festa va anar agafant volada, com a festa d’estiu”, ens explica el president del Taller d’Història de Gràcia, Josep Maria Contel.
Pocs anys després, a partir del 1835, la situació va fer un gir. Els efectes de la primera Guerra Carlista i la desamortització de Mendizábal van arribar fins al barri —llavors encara depenent de Barcelona—. Gràcia perd els seus dos convents: es dissol el convent dels franciscans, i el dels Josepets es queda en l’església i amb l'Orde dels Carmelites Descalços diluït. És aquí quan els feligresos de la Parròquia de Santa Maria de Gràcia, que celebraven l’Assumpció, el 15 d’agost, “es comencen a moure i acaben convertint la festivitat en la festa major del barri”.
Mentrestant, el territori seguia formant part de Barcelona, però la insistència dels veïns i prohoms de Gràcia acaba desembocant amb la constitució del municipi independent el 6 de juliol del 1850, pocs dies abans de la festa major. És en aquest moment en què està documentada, per primera vegada, una referència a l’origen dels guarnits: el nou Ajuntament, que s’estableix en un pis de la vila, convida els veïns a guarnir façanes i balcons. El 1862, al Diari de Barcelona, apareix una segona menció sobre els guarnits. Llavors, però, eren molt diferents als actuals: eren principalment motius florals, sovint encarregats a floristes. “Tot això venia influït pel Corpus, i amb guarniments de carrers per on passava la processó”, detalla Contel.
Els guarnits (i la festa) van evolucionant, amb sotracs com la Guerra de Cuba, la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Amb la mort de Franco, “la gent tenia ganes de recuperar els carrers i recuperar la festa”, i poc després es torna a guarnir per primera vegada un carrer, de la mà de Verdi del Mig. “El 1979 ja hi ha molts més carrers, i el moviment va anar creixent. Durant la dècada dels 90 va anar agafant més embranzida, amb guarnits cada vegada més potents”.
I és que, als motius florals, s’hi va anar sumant creativitat, i ofici. “Amb el temps, Gràcia tenia molta gent d’ofici als carrers, com paletes, guixaires o fusters”, que van començar a contribuir amb les seves tècniques. Després, van anar guanyant pes altres perfils, com dissenyadors, com destaca Contel: “Comencen a sorgir propostes molt creatives; es genera un espiral on tothom vol participar, i guanyar”. Es refereix als premis de guarnits, que es van començar a entregar des d’abans de la Guerra Civil. “Es genera una competència, però és una competició amistosa”, defensa l’Albert Salellas.
Així es respira dins la pròpia família Salellas: l’Albert engalana la plaça de la Vila amb els castellers —l’única colla de cultura popular que té un espai reservat per guarnir—, mentre que l’Aleix fa uns anys va decantar-se per Progrés; tot i que no hi viu, des del 2021 hi va anar per diverses amistats. El Guim va anar primer a un altre carrer, i des del 2023 va anar amb el germà gran a Progrés. Això també representa un canvi respecte l’origen de la tradició: no cal ser d’un carrer per engalanar-lo. “Cadascú decideix quin carrer vol guarnir”, remarca l’Aleix.
Aquesta competència amistosa aquest any ha fet un pas més: per primera vegada, cinc carrers s’han posat d’acord en la temàtica. Un d’ells és precisament Progrés, i la temàtica, el Senyor dels Anells. “La proposta va sortir en un sopar amistós entre carrers, i així s’ha fet”, detalla l’Aleix. Són, a més de Progrés, els carrers de la Llibertat, de Tordera i de Fraternitat de Dalt i de Baix, que es convertiran en diferents escenaris de la Terra Mitjana durant les festes.
Així, el que genera la tradició va més enllà de guarnits i decoracions: “el guarnit és cultura popular, és fer vila”, reivindica l’Albert. I tot això arriba molt abans que comenci la festa amb el pregó: “La festa major ja és aquests dies previs, on vas trobant-te amb els veïns, xerrant, preparant”, destaca l’Albert al costat de l’Aleix i el Guim, molt implicats en la cultura popular des de diferents àmbits, des de bastoners fins el bestiari popular, passant pels castellers, uns a la Vila de Gràcia, i altres a Sagrada Família.
D’aquesta manera, com afegeix Contel, guarnir els carrers represente “un aspecte social importantíssim” per al veïnat: “Facilita la integració de gent de tota mena, és un facilitador de la interculturalitat i d’interrelació”. Són centenars de persones que s’impliquen en guarnir els carrers per fer de la Festa Major de Gràcia una de les més emblemàtiques de la ciutat: “Al final, el que és la festa major és gent que es troba per fer cultura popular i art efímer, perquè la gent el gaudeixi, i la gent es trobi”.