Les fotografies que no vol ningú

Quan més m’agrada TV3 és quan estrena documentals com La capsa vermella: les fotografies amagades de la Guerra Civil (Sense ficció, 2 de juny del 2021), un magnífic treball de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné. Explica la troballa de prop de 5.000 fotografies de la Guerra Civil que el seu autor, el fotògraf Antoni Campañà, va amagar en dues capses vermelles i com, vuitanta anys després, surten a la llum per primera vegada.

El documental ressegueix l’apassionant trajectòria professional i vital de Campañà a patir del testimoni de familiars i experts en fotografia, així com d’unes commovedores gravacions domèstiques fetes pel mateix fotògraf. Campañà va tenir una vida de pel·lícula d’Oscar i, només per això, ja val la pena haver vist La capsa vermella: les fotografies amagades de la Guerra Civil. Si us el vau perdre, el teniu penjat al web de TV3.

Si després de veure’l teniu ganes de saber-ne més esteu de sort. El documental, de fet, complementa l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà, que es pot veure al MNAC, fins al 18 de juliol, i parteix del llibre La capsa vermella, editat per Comanegra fa un parell d’anys, que reprodueix algunes de les seves millors fotografies.

Per què Campañà va decidir amagar els seus milers de fotografies bèl·liques en dues capses vermelles que durant dècades van quedar oblidades al fons del garatge de la casa que tenia a Sant Cugat del Vallès? Què li hauria semblat que, finalment, sortissin a la llum totes aquelles instantànies de la Guerra Civil que ell havia decidit ocultar per sempre més? El documental mira de respondre aquests dos grans interrogants. En tot cas, com a societat, hem d’agrair que la família salvés in extremis les capses vermelles, quan la propietat va vendre’s i posteriorment enderrocar-se, i que decidís que el seu contingut havia de donar-se a conèixer.

Casualment, l’endemà de veure el documental de Campañà em va passar una cosa ben curiosa. Caminava per l’Eixample i em vaig fixar que algú havia abandonat una fotografia antiga d’una parella de nuvis just al costat dels contenidors d’escombraries. Em va fer pena. Vaig pensar que aquest deu ser el destí de tots aquells records que ja no valen res per a ningú. Potser perquè em semblava una petita injustícia que calia denunciar públicament, vaig decidir fer una foto d’aquell retrat abandonat a la vorera i compartir-la immediatament a Twitter. Per sorpresa meva, la piulada es va viralitzar ràpidament, amb més de mil vuit-centes comparticions, i va rebre més de dos-cents comentaris que vaig anar llegint i, en bona part, contestant.

Caminava per l’Eixample i em vaig fixar que algú havia abandonat una fotografia antiga d’una parella de nuvis just al costat dels contenidors d’escombraries. Em va fer pena. Vaig pensar que aquest deu ser el destí de tots aquells records que ja no valen res per a ningú

Moltes persones expressaven la seva tristesa pel fet que una fotografia com aquella acabés al carrer i es preguntaven què passaria amb les seves pròpies fotos familiars quan ells ja no hi fossin. D’altres observaven que això, a les noves generacions, ja no els passarà perquè no tenen a penes fotografies en paper. Més d’un afirmava que, abans que les seves fotografies i les dels seus avantpassats acabin a la brossa o venudes als Encants, s’estima més cremar-les.

El primer que vaig pensar va ser que quina sort que Campañà no tirés pel dret i cremés les seves grans fotografies. Després, vaig preguntar-me: Què n’hem de fer de les fotografies que no vol ningú? On han d’anar a parar tots aquells àlbums plens de records familiars que han passat de generació en generació?