Frida o el mite inesgotable

Escriu en Carlos Fuentes que Frida «era una Cleopatra trencada que amagava el seu cos torturat, la seva cama seca, el seu peu baldat i les seves cotilles ortopèdiques sota els luxes espectaculars de les camperoles mexicanes, que durant segles han amagat gelosament les antigues joies, protegint-les de la pobresa, mostrant-les només a les grans festes de les comunitats agràries. Els encaixos, les cintes de seda, els huipiles, els tocats tehuanos emmarcant com llunes aquest rostre de papallona fosca, donant-los ales: Frida Kahlo, dient-nos a tots els presents que el patiment no faria pansir, ni la malaltia faria rància, la seva infinita varietat femenina».

Frida va fascinar en vida i segueix fascinant més de sis dècades després, convertida ja en icona pop. Així, tant inspira adolescents que es disfressen d’ella per Carnestoltes que a grans de la moda, que li dediquen les seves últimes col·leccions. La nova temporada de Stradivarius està protagonitzada per espectaculars models amb celles molt poblades i tocats florejats al cap, que vesteixen samarretes amb el rostre de l’artista i frases com «a beses entenc, a vegades no».

«Com han pogut convertir-la en això? No puc creure que hagin fet una Barbie de la nostra Friducha, que mai va tractar de semblar-se a ningú i sempre va celebrar la seva originalitat», va protestar Salma Hayek des del seu compte d’Instagram. Però l’actriu, que va ser candidata a l’Oscar per la seva interpretació a «Frida» (Julie Taymor, 2002), oblida que Magdalena Carmen Frida Kahlo Calderón suma tots els elements per ser fagocitada ferotgement pel mercat: valentia, originalitat, resiliència (un d’aquests conceptes de moda que, segons la RAE, apel·la a la «capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador, o un estat o situació adversos»), tradició, ambigüitat, sensualitat, feminisme, lluita i color, molt color.