Barcelona és una ciutat innovadora i la casa de molts congressos internacionals, un és Integrated Systems Europe (ISE), que enguany ha decidit crear la seva pròpia fundació per estendre l'impacte de l'esdeveniment més enllà dels dies que dura fira. Glòria Boix assumeix la direcció general de la ISE Foundation, després de més de quatre anys a Barcelona Activa, on ha estat responsable de projectes estratègics i de City Branding. Abans havia passat per institucions com la Mobile World Capital Barcelona i Fira de Barcelona, bastint una trajectòria vinculada als esdeveniments, la promoció de ciutat i la transformació digital. Rep a The New Barcelona Post a les oficines d'aquesta nova fundació, tot i que confessa orgullosa que, segurament, hauran de marxar perquè "han quedat petites". Amb la directiva parlem del sector audiovisual i dels sistemes integrats i sobretot desmenteix la idea de verticalitat que es vincula als sectors econòmics tradicionals. Per a ella el seu sector és transversal i molt rellevant, ja que en pocs anys concentra el 14% de l'ocupació a Catalunya.
—Felicitats per la ISE Foundation. Abans de parlar de la fundació, parlem del sector audiovisual en què esteu entrant i de l’ecosistema que s’està creant a Catalunya. És un mercat creixent?
—El sector audiovisual i de sistemes integrats —que no són ben bé el mateix—fa anys que creix, uns 5-10 anys, des de quan hi ha anàlisis, perquè de vegades ens costa tenir dades específiques comparatives consecutives. És un sector molt rellevant per a Catalunya. Complementa molt bé l’arribada de l’ISE, però ja hi havia un sector creatiu i audiovisual molt potent al país. Segons l’últim estudi de la Generalitat, el sector representa gairebé el 14% de l’ocupació, amb 45.000 treballadors i 8.000 empreses. Moltes són petites, pimes o micropimes, però és un sector molt rellevant en termes de valors econòmics i d’ocupació.
—Amb qui ens emmirallem? Hi ha alguna meca?
—Més que una meca, cada territori busca el seu espai, perquè cada territori té un ADN concret. Hi ha aprenentatges d’altres territoris europeus o mundials en què et pots basar, però no diria que hi ha un lloc concret on emmirallar-se. Podries pensar que hem de mirar l’audiovisual americà o en el d’altres territoris, però no seria cert, perquè la base d’empreses i de talent és diferent. És difícil aquest emmirallament i no m'agrada especialment. Sí que funciona en estratègia, quan estàs intentant fer un benchmark específic. En videojocs, per exemple, es poden mirar Berlín, Copenhaguen i Londres, i França també té un parell de localitzacions molt interessants, però no ens emmirallem només en un lloc.
El més important que cal explicar, i que l’ISE ha començat a fer i la Fundació també intentarà, és com els sistemes integrats impacten de manera transversal en molts sectors. Tradicionalment, tots els relacionem amb l’audiovisual professional, però ja impacten de manera significativa en altres sectors: videojocs, residencial, hoteleria, centres educatius. El mateix sector busca noves oportunitats i s’ha diversificat. El cognom "audiovisual" és complementari. Són solucions que s’aplicaven a l’audiovisual i que ara s’apliquen també a altres sectors, amb aquesta transversalitat en els sistemes integrats.
El cognom "audiovisual" és complementari. Són solucions que s’aplicaven a l’audiovisual i que ara s’apliquen també a altres sectors
—Has parlat d’ADN. Sabries definir l’ADN de l’ecosistema català de l’audiovisual i els sistemes integrats?
—És delicat, sobretot perquè m’agradaria tenir dades i estudis més consistents. Estudis n’hi ha diversos i ben fets: en l’àmbit territorial, normalment la Generalitat i Acció, i també n’hi ha en l’àmbit local. S'havia fet un mapa de les indústries creatives a l’àrea metropolitana. Però definir l’ADN és com parlar de les marques concretes dels territoris: són molt plurals, tots els agents hi contribueixen, i les definicions no sempre ajuden a tenir una perspectiva consistent, perquè depèn molt de com ho vulguis mirar. Crec que ara seria molt necessari fer anàlisis noves de com s’està implementant, perquè sovint la taxonomia és antiga i no fa justícia al que passa al carrer.
—Quina diria que és la debilitat d’aquest sector?
—Més que una debilitat, l’estructura sectorial és una evidència, tant en les anàlisis locals i autonòmiques, com en els europeus: és un sector molt atomitzat, amb micropimes i pimes. Evidentment, hi ha alguna empresa gran, però, comparativament amb altres sectors tradicionals, l’aproximació i els reptes varien substancialment, perquè en altres sectors normalment hi ha una base d’empreses molt grans i una cadena escalada en volum. Aquí el punt de partida és molta gent molt creativa amb empreses petites, que tenen uns altres requisits, sigui per créixer o per aportar una millora específica. Parlo purament en termes econòmics. A escala socioeconòmica, penso que és un regal que tinguis un sector així, tan plural. Ben coordinat pot ser un ecosistema molt potent, en què el desenvolupament i la riquesa estarien molt més repartits. Però hi ha reptes concrets, perquè la mida afecta quan vols créixer o competir.
—Barcelona s’havia convertit en la ciutat de les start-ups i ara necessitem la ciutat de les scale-ups. Hi ha d’haver empreses no tan petites, o almenys més diverses, que puguin arribar a més.
—Això no és exclusiu de Barcelona ni de Catalunya. Ha passat a tot Europa, i no només en aquest sector: Europa ha après i ha fet els deures en generació d’empreses. Hi ha hagut moltes polítiques i bones ajudes, però també hi ha hagut sector privat, i les interaccions publicoprivades han fet que entre tots hàgim après quines eren les mancances i els reptes i com abordar-los. Això ha fet créixer grans nodes digitals a Europa, i Barcelona ho ha sabut aprofitar i n’és un. Però l’escalabilitat és un repte europeu, continental, perquè ni tan sols es resol des del punt de vista estatal: per la competència en un entorn globalitzat, estàs sempre en termes quasi continentals. Per això les ajudes, els suports, el finançament i les rondes d’inversió s’han d’abordar des d’un altre prisma.
—Parlem d’aquest mercat únic que també es demana en altres sectors, un mercat únic europeu on tothom pugui entrar i jugar.
—De nou, en aquest sector i en molts d’altres seria favorable parlar en termes de desenvolupament, creixement i competitivitat europea. Crec que és una evidència, amb prou anàlisis tant en l'àmbit continental com a escala de cada una de les àrees europees, que podrien jugar un paper molt rellevant des del punt de vista global.
—A Catalunya, l’audiovisual i els sistemes integrats han de ser una estratègia de país?
—Donat l'alt percentatge d’ocupació i el que representa en l’àmbit econòmic, crec que sí. I no només en la part econòmica, també en la social i demogràfica. La creativitat impulsa la innovació. S'ha vist que zones inicialment més desfavorables, quan hi arriben artistes i creadors, passen a tenir un desenvolupament econòmic molt més alt i una part social molt més cohesionada. No parlem només de tenir més empreses i que guanyin més, que és una de les voluntats clares de molts de nosaltres, sinó també d’una oferta cultural, d’uns entorns més bonics i estètics, i d’una integració social molt més elevada. El sector creatiu té els dos actius. Per això crec que s’hi aposta fortament i fa molts anys que s’intenta, però, precisament perquè la idiosincràsia és una mica diferent de la d’altres sectors, cal buscar estratègies i línies d’actuació diferents.
—Noteu aquesta voluntat pública en la col·laboració publicoprivada? Una cosa és que les empreses ho vegin com a estratègia de país, però la part pública també té aquesta voluntat, o almenys caminar cap aquí plegats?
—Penso que sí. Tant els indicadors com el que rebem de les grans empreses i no tan grans, internacionals o locals, que participen en l’ISE, com també de l’administració pública i d’altres agents públics i privats. La col·laboració és un actiu molt rellevant. Crec que territorialment Catalunya ha fet els deures i ha après a fer aquesta contribució publicoprivada. De fet, la gent internacional que ens arriba, i no només en aquest sector, ens veu com a exemple d’aquesta col·laboració i d’aquest aprofitament, d’aquest llegat que tant ens agrada a Barcelona, de quina extrapolació ha tingut, no només econòmicament sinó també pel territori i socialment. Fa molts anys que des de l’estranger s’analitza això, i podem estar-ne orgullosos.
—Entrem a parlar de la ISE Foundation. El primer context que vaig tenir d’aquest tipus de fundacions és la Mobile World Capital, sorgida arran de l’arribada i la consolidació del Mobile World Congress. Entenc que és similar: un congrés d’aquest nivell munta una fundació aquí. És una manera de generar impacte als veïns de Barcelona i de Catalunya? Per què es crea una fundació arran d’un congrés així?
—L’ISE, AVIXA i CEDIA són propietaris d'aquesta fundació, hi han donat suport i han trobat la seva visió, evidentment amb el CEO de l’ISE, Mike Blackman. La visió és anàloga o paral·lela al MWC: a partir d’un gran esdeveniment, d’una gran trobada, es vol crear un impacte positiu al territori. És una manera de donar quelcom a un territori que, parafrasejant els fundadors, "ens ha tractat molt bé": la part pública ha fet que els vagi molt millor com a negoci, i volen tenir un retorn cap a l’entorn que els ha acollit. Hi ha la mirada de ser una part contributiva pel territori i una segona aresta: ser-ho perquè al sector també li vagi millor. Si ajuntem les dues, tenim el naixement i la part fundacional de la ISE Foundation.
—Què pot aportar, concretament, la ISE Foundation a Barcelona?
—Nosaltres recollim el potencial de l’ISE, que és la fira més important del seu segment de sistemes integrats, amb tota la part d’indústria, coneixement i contingut. Cada any ve gent molt rellevant de cada sector, i es diversifica i creix cada dia més. De fet, aquest any a Fira de Barcelona es queda petit i s’obre el Palau 8 de Montjuïc amb dues iniciatives noves: l’Spark i l’EdTech, dins d'un acord amb el Clúster Educatiu de Catalunya. És, per una banda, una iniciativa per integrar aquestes tecnologies i sistemes integrats en l’àmbit educatiu, i l’altra, són solucions per a creatius. La voluntat de la Fundació és extrapolar el que passa durant quatre dies i aprofitar aquestes oportunitats durant tot l’any, amb línies i iniciatives concretes perquè passin aquí durant tot l’any: reptes en educació, generació i creixement d’empreses, aplicacions d’aquestes solucions.
—Hi ha un punt bastant polèmic, també en altres sectors, que és la transferència de coneixement. Tenim grans centres de recerca a Catalunya i moltes vegades les empreses parlen d’un forat entre el que s’estudia i el que es munta. Es veu també en aquest sector, o hi ha més comunicació entre la part innovadora privada i aquests centres?
—Crec que no van per separat, ni en aquest sector ni en cap. El que passa és que les start-ups i spin-offs que neixen en un centre de recerca solen tenir una cadència de rendibilitat molt més llarga. Tots hem après de manera ràpida, a escala europea, a fer una transferència ràpida en sectors digitals, on la cadència d’arribada al mercat és més curta, de 3 a 4 anys fins que rendibilitzes la start-up. En canvi, en sectors específics de spin-offs, normalment parlem de 6 a 8 anys. En el sector del qual parlem, aquesta transferència o la voluntat de transferència hi és. L’altra cosa és que és costós i lent, i sovint volem resultats molt ràpidament o els busquem d’una manera massa ajustada. Crec que es fa raonablement bé, però aquí no és quantes start-ups sorgeixen, com quantes es mantenen i quantes aconseguim que, potser en algun programa d’escalabilitat, guanyin en volum de treballadors i de facturació. Aquesta hauria de ser la voluntat de tothom.
—En termes de talent, tenim prou talent català per abastir aquest sector a Catalunya?
—Les empreses ens demanen dues coses. Una és volum de talent, perquè en certs perfils concrets sembla que hi ha mancança. Això vol dir que tenim poques persones? És una part que hem d’analitzar bé, perquè les tecnologies, no només en aquest sector sinó en general, les solucions, o allà on les apliques, avancen molt de pressa. Crec que ha de ser un mix. D’una banda, promoure vocacions sectorials. D’una altra, la capacitació professional: que els professionals que ara es formen i els que ja són al sector vagin adquirint noves competències, una mena de reskilling constant, que és gairebé un mandat que ens ha tocat a la nostra generació en termes tecnològics, treballis on treballis. Has d’anar-te posant al dia i fent reactualitzacions constants. I després hi ha tot el talent existent, fins i tot d’altres sectors, que podria entrar-hi: anàlisi de dades, intel·ligència artificial... Hi ha molts àmbits que s’hi creuen, amb molta intersecció, és multisectorial. Molt talent que potser existeix no està buscant o no pensa directament en el sector, i no arriba als llocs pertinents.
Molt talent que potser existeix no està buscant en el sector, i no arriba als llocs pertinents
—Això es dona per una falta de claredat en els espais de formació?
—No tant una falta de claredat. Com dèiem de l’anàlisi sectorial, i vull elevar-ho més enllà del nostre sector, partim de taxonomies relativament verticalitzades, i la transversalitat que ens ha aportat la tecnologia en els últims 20-30 anys ha fet que, en alguns casos, aquestes taxonomies s’hagin quedat curtes o parcials. Penso que a la part formativa li passa el mateix: la tecnologia avança molt de pressa, segurament més del que es poden adaptar les línies curriculars. A més, les feines d’avui no tenen res a veure amb les de fa 30 anys. Entre tots hem d’entendre quina capacitació necessitem segons el tipus de tasques, i no tant quina formació concreta serveix per entrar en un sector. Això és feina de tots, no només del nostre sector, sinó de molts.
—Quin paper pot jugar, o voleu jugar, la ISE Foundation en aquest espai de formació?
—Com que la fundació neix ara, aquest estiu (vam començar el juliol), som en una fase com aquell qui diu zero: de construcció de l’estructura i dels models de governança, parlant amb moltíssima gent, pública i privada, que ens voldria acompanyar en aquesta visió. Però l’ISE ja havia començat algunes activitats de retorn o impacte social, i algunes les continuarem fent. D’aquí a final d’any ens hem proposat tres iniciatives en talent i formació i tres d’ajuda a la innovació i la generació d’empreses, més d’emprenedoria.
A la part formativa podem aportar l'ISE és el coneixement tècnic i l’actualització de continguts. Comptem amb AVIXA i CEDIA, que anualment fan una anàlisi sectorial de l’audiovisual i dels sistemes integrats aplicats a molts sectors, i a més tenen la part formativa, és a dir, tenen els grans experts en 'l'avenç d'aquestes noves tecnologies. Ja hem començat: al juliol vam fer una formació adreçada a professorat, amb aquesta mirada d'actualitzar alguns conceptes d’audiovisual. Ara també treballem amb el Departament d’Educació de la Generalitat per intentar ajudar a plantejar un currículum professional d’audiovisual, amb professors internacionals o nacionals, que puguin acompanyar joves de formació professional, de règim especial, etc. AVIXA compta amb una certificació, la CTS, que és la certificació acceptada mundialment com la més elevada o la que aporta una actualització més gran. Normalment, té una vigència de 3 anys i les persones que la tenen s’han d’anar actualitzant constantment. Aquests són alguns dels conceptes que ISE vol i té ganes de portar perquè hi hagi millors professionals que puguin entrar al sector, o persones que es puguin plantejar entrar-hi.
—I a l’altre costat, en emprenedoria, què vol aportar la ISE a l’hora de començar empreses i start-ups?
—Fa any i mig, amb la voluntat que ja tenien de muntar la fundació, volien generar aquest impacte i buscaven la fórmula. Finalment, van veure que una fundació seria pertinent perquè hi hagués aquesta cadència anual i passessin coses durant tot l’any. Fins llavors, però, dins de l’esdeveniment van crear l’Innovation Park, que té diverses arestes. És una part física situada al mig de la fira, on hi ha una crida específica de start-ups amb un jurat que selecciona quines poden participar-hi. Es busca un alt grau d’innovació, i les start-ups només poden repetir un any: cada dos anys es renoven. Moltes d’elles acaben anant bé i poden estar en altres espais. És un revulsiu per mostrar empreses que normalment no podrien ser a l’ISE, per costos i per espai.
Paral·lelament, s’organitza una hackató amb estudiants, de la majoria d’universitats locals i també d’universitats internacionals. Hi ha un acompanyament i un seguiment importants dels challenges i prechallenges, i ara estem en aquest procés de selecció de prechallenges. L’objectiu és que les grans companyies que participen en l’ISE puguin anar detectant tant empreses específiques com talent rellevant, d’àmbit europeu.
Hi ha una altra activitat que no passa dins la fira sinó a la part superior, l’Investors Forum. També fa any i mig, va ser paral·lel, i es van modelitzar aquestes tres activitats per portar solucions al repte que presentava el sector des del punt de vista empresarial. S’ha creat un grup d’inversors que hi participen anualment en l’ISE, i la missió és que en vinguin més, de més envergadura, o que altres inversors que fins ara no es plantejaven invertir en aquest sector ho facin i el considerin un sector rellevant on invertir.
—S'ha entès des de la part inversora que aquest és un sector rellevant?
—Crec que cada vegada hi ha més inversors que no estaven en aquests segments i ara hi són, i el gran repte és que n’hi hagi més i de més poder adquisitiu. És el que acaba volent tothom, i la fundació hi vol contribuir fermament. Passada la fira del febrer, ens agradaria continuar amb activitats en aquestes tres línies d’innovació durant tot l’any. Ara es fan mentories concentrades a l'esdeveniment, però creiem que es poden fer durant l’any, igual que el treball amb la part inversora i amb les start-ups. Estem construint dins el pla estratègic a 3 anys vista, del 2027 al 2029, que concretarà les línies específiques que seguirem.
—Hem parlat d’un sector de pimes i micropimes, sense una gran empresa al darrere. Seguint això de l’ADN: cal tenir grans empreses perquè el sector creixi, o pot continuar creixent i ser rellevant amb un ecosistema de petites i mitjanes empreses, com és Catalunya?
—Crec que sí, precisament perquè s’està multisectorialitzant, i n’hi ha alguna de gran. El tema és l’aplicació concreta i si estan localitzades aquí o no. Hauríem de precisar de quin territori parlem: Catalunya, àrea metropolitana, nacional o europeu. És rellevant perquè de vegades, quan ens convé, segmentem territorialment i, quan no, no, i això no ajuda. El sector està creixent i necessita, evidentment, més inversió i escala; això ho vol qualsevol sector, perquè és l’objectiu de qualsevol companyia. Necessitem grans empreses? Ja n’hi ha alguna. En volem més? Sí, però no em correspon a mi, des d’una fundació, dir-ho: és una pregunta que respondrien més les administracions.
—No era si en volem més, com si són necessàries perquè el creixement no s’aturi, o si es pot viure sense grans empreses?
—L’analogia que succeeix en altres sectors, no passa aquí. En el nostre sector té unes altres regles del joc perquè la base és diferent. És difícil dir si són necessàries, perquè aquí la necessitat normalment és d’inversió. A partir d’aquí, el mercat fa la seva feina. Si després s’adquireixen entre elles... és una pregunta que no sé respondre, ni m’atreviria.
—L’última pregunta, la intel·ligència artificial. Amb el sector audiovisual s’han vist amb por les imatges que es poden generar soles i que cada cop milloren més, i es modifica la part de producció. I en els sistemes integrats, com el residencial, la IA pot ajudar que tot es controli des d’un sol espai. Quin paper juga la IA? Es veu com una amenaça o com una gran eina?
—La IA es veu com les dues coses. Hi ha molta preocupació social, i és bo que hi sigui, i no és només aplicat al nostre sector, que també s’ha vist impactat de manera molt rellevant. La tecnologia, segons la visió europea almenys, ha d’ajudar els humans a fer certes coses i a millorar, automatitzant allò que no caldria que fes un humà. Com s’utilitza i on s’aplica és feina de tots, i implica molta política, molta interrelació i molt consens publicoprivat. És difícil dir si és oportunitat o amenaça, perquè el que passa és que ens ha impactat d’una manera revolucionària i crítica, i anem més lents a pensar com la volem fer servir que el mateix ús que en fem tots. Per això hi ha l’alegria d’uns, la veu amenaçadora d’uns altres, o les dues coses alhora en molts de nosaltres, a l’hora d’entendre com, què i en quin moment s’ha d’utilitzar.
Hi ha una part que per als creadors és molt rellevant i s’ha de dir: els drets d’imatge, els royalties. La part regulatòria sempre és posterior a l’ús que ja s’ha fet, i molt creatius es veuen ignorants perquè aquest ús ha estat indegut o perquè no hi havia un buit jurídic o legal que ho cobrís com molts voldrien. No tinc un posicionament, però crec que entre tots n’hem de parlar molt, perquè ens impacta a tots, en qualsevol sector, per intentar accelerar aquest període de reflexió. Anem sempre a remolc: ens passa l’ús per sobre abans de rumiar per què volem utilitzar-ho.