Graziella Moreno: Jutge i part

És ben d’hora i la Graziella Moreno apunta per la porta del bar, arrencant-li uns minuts a la saturada agenda del seu dia per a demanar “un te amb llet i canyella”. Tot seguit, repassa amb llaminera rapidesa l’oferta de brioixeria: “per aquí estic veient un rotllo de canyella que té una molt bona pinta”. Adjudicat.

Recent guanyadora del guardó Letras delMediterráneo 2020 per la seva última novel·la El Salto de la Araña (AlRevés), aquesta barcelonina nascuda “als prolífics anys seixanta”, que compta ja amb sis novel·les i diversos relats en la millor tradició de la narrativa negra, anava per periodista, però es va quedar en jutge.

“La meva intenció era estudiar Periodisme, però em vaig quedar sense plaça. Em vaig apuntar a Dret i em va agradar. Després, vaig passar un any provant ocupacions vàries, inclosa la venda d’enciclopèdies, encara que no en vaig col·locar cap. Finalment, em vaig presentar a les oposicions per a treballar als jutjats com a funcionària i, un cop dins, i com sempre m’ha agradat complicar-me la vida, vaig pensar en preparar judicatura.

El resultat és que la Graziella ha treballat com a jutge a Amposta, Gavà, Martorell i, des de fa deu anys, a Barcelona. Paral·lelament, li va donar temps a casar-se i tenir dos fills. Casi ná.

Ficció amb poca ficció

El cas és que, malgrat la densitat de les seves obligacions familiars i laborals, la jutge va continuar aprofitant els escassos retalls del seu temps per a continuar escrivint.

–Vaig tenir la sort de publicar la meva primera novel·la al 2015.

–Suposo que el teu treball et serveix d’inspiració per a un munt d’històries, no?

–En les meves novel·les no invento res, en elles està l’ésser humà amb tots els seus matisos.

Aquest ésser humà que, per a les coses bones i no tant bones, desfila davant dels seus ulls cada dia. “Tinc un treball que em permet estar en contacte amb la gent, amb la societat, veig el millor i el pitjor de cadascun, de què som capaços”. En el seu treball és jutge, en la seva major afició, la d’escriure, és part de totes aquestes persones que també és ella. Jutge i part.

I la cosa va per a llarg, perquè actualment ja es troba treballant en una altra novel·la. “Aquesta ha sofert diverses interrupcions, però espero acabar-la per a 2021. És una història sobre la veritat i la mentida, sobre l’amor i la traïció.

Prosperar a Barcelona

Orgullosa d’haver aconseguit amb el seu esforç allò que té, poc o molt que sigui, la Graziella assegura no tenir padrins. “Diuen que qui cerca, troba. En això estem”.

I, quan tira la mirada enrere, es palesa que la cosa li ve de família.

“Els meus avis materns i els seus tres fills van venir de Girona a buscar-se la vida després de la Guerra Civil. El meu avi era fuster i va aconseguir un habitatge prop de la Catedral. El recordo al taller, treballant, l’olor a fusta. El meu pare va estudiar Medicina a Sevilla i, quan va acabar, va venir a Barcelona a treballar en el que va poder fins que les coses li van començar a anar millor. Com a tants uns altres, la ciutat els va acollir i van poder tirar endavant”.

Unes notes de nostàlgia compassen la veu de la jutge escriptora, mentre rememora aquella ciutat que ja no és la de la seva infància i joventut, “la que recordo amb més afecte”.

–Trobes molt a faltar aquella Barcelona?

–Les coses canvien i sempre ens sembla que els temps passats van ser millors. Potser sigui així perquè la memòria inventa els records i els endolceix.

Com a tants altres conciutadans, d’aquesta Barcelona d’ara no li agrada que perdi la seva identitat i en detesta, especialment, l’especulació immobiliària: “El dret a l’habitatge digne està recollit en la Constitució i sembla que a ningú li interessi acordar-se’n”.

Per l’altaveu de la ràdio del Bar es colen les notícies del dia.

–Posa només música, si us plau–, demana la Graziella.

–Quelcom en particular?

Llança una mirada còmplice, xarrupa una mica del seu te amb llet i canyella i pren la paraula:

–Sorprèn-me.