Tinc una memòria molt nítida de la meva infància vinculada a l'experiència dels castells de focs artificials que es feien a la gran avinguda de la meva ciutat. Recordo aquesta suspensió de l'alè, la boca lleugerament oberta, la vibració al pit abans fins i tot que el so arribés a les meves orelles i aquesta llum enlluernadora que creava constel·lacions efímeres en la nit.
Deia la crítica d'art nord-americana Rosalind Krauss que l'art contemporani, sovint, cerca desplaçar els nostres sentits per a obligar-nos a habitar el present. Durant anys, les meves visites als centres d'art es veien influïdes per tota una quantitat de coneixements que condicionaven les meves impressions i aparcaven la meva experiencialitat. Però va arribar un moment en què aquesta armadura crítica es va esfondrar pel pes de l'emoció aclaparadora que experimentava.
M'he adonat que una cosa semblant ens ocorre quan la tecnologia deixa de ser una freda eina de càlcul i es converteix, de sobte, en un espectacle de pura màgia visual. I això és exactament el que veig que succeeix cada vegada que apareix en escena un nou projecte de New Mitjana Art a Barcelona.
La ciutat, que durant dècades ha alimentat el seu imaginari internacional amb l'arquitectura de Gaudí, el traç orgànic de Miró o la llum mediterrània capturada en llenç, viu una metamorfosi silenciosa però irresistible. Avui, les noves peces artístiques de Barcelona es programen en línies de codi, s'alimenten amb milions de dades en temps real i es projecten sobre arquitectures que semblen reviure.
Per això podem dir que la nostra metròpolis s'ha convertit no només en un escenari on s'exhibeixen aquestes obres, sinó també en el laboratori on es pensen, es calculen i s'exporten a la resta del planeta. I en l'epicentre d'aquesta revolució hi ha una catedral laica que no acostuma a figurar en els itineraris turístics convencionals, però que sosté el pols d'aquesta nova etapa: el Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS).
Sota una urna de cristall, es troba allotjat en una antiga capella dessacralitzada (la capella de Torre Girona) el MareNostrum 5 -el contrast perfecte entre la memòria de la pedra i la vertiginosa velocitat dels bits-. El MareNostrum 5, és un dels supercomputadors més potents d'Europa i del món, i no només està dissenyat per a predir el canvi climàtic, dissenyar fàrmacs o simular la física de partícules; és també un motor invisible de la cultura del segle XXI.
En la intersecció entre la supercomputació i la creació plàstica, el BSC s'ha consolidat com un pol pioner a escala continental. Lluny de ser un experiment esporàdic, aquest diàleg fructífer s'ha oficialitzat amb el llançament del Creative Intelligence Lab, el primer laboratori europeu d'art i ciència integrat en un centre de supercomputació. Com m'explica Fernando Cucchietti, director del laboratori, aquesta unitat neix després de gairebé catorze anys articulant recerca científica i artística.
A través de tres eixos —residències, experiments públics i programes culturals—, el centre posa la potència del MareNostrum 5 a la disposició de la imaginació per a demostrar que la intel·ligència artificial i les dades massives no són ens freds, sinó amplificadors de l'experiència estètica. "No hi ha cap altre centre de supercomputació a Europa que tingui un programa tan desenvolupat com el nostre; estem liderant la iniciativa per a transferir aquesta manera de treballar", afirma Cucchietti. Un clar exemple d'aquest encreuament de camins és el recent llançament de la residència INTERIOR, un projecte concebut específicament per a investigar i desentranyar des del llenguatge plàstic què significa, en essència, habitar i pensar un supercomputador.
Quan observem una visualització de dades climàtiques o una simulació de fluids generada per computació d'alt rendiment, no només contemplem rigor científic, també presenciem una nova estètica. Quan a mitjans dels anys 80 va començar a popularitzar-se l'art digital, poc se sabia sobre com el codi acabaria per convertir-se en un pinzell capaç de calcular com es mou la llum en l'aire o com flueix un corrent marí amb una precisió matemàtica que ratlla en la poesia.
Barcelona ha sabut entendre que tenir un supercomputador al cor de la ciutat implica també tenir una fàbrica de nous imaginaris visuals.
Si el BSC és la màquina que processa el coneixement, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) és l'espai que el tradueix, el dissecciona i ens el lliura perquè aprenguem a formular-nos les preguntes incòmodes. Pocs centres artístics a Europa han tingut la lucidesa del CCCB a l'hora d'abordar l'impacte cultural de la intel·ligència artificial i la algoritmizació de l'existència.
Entrar en una exposició sobre cultura digital al CCCB exigeix despullar-se del clàssic rol d'espectador passiu. Aquí hom no ve a mirar quadres a una distància prudencial de seguretat, ve a interactuar, a ser escanejat, a veure com el nostre reflex o els nostres moviments alimenten un algoritme en temps real. És en aquesta fricció on el centre demostra la seva capacitat, quan aconsegueix que el públic entengui el rerefons ètic del món digital mentre experimenta la sorpresa estètica de l'obra.
El visitant barceloní habitual, tradicionalment exigent amb les seves institucions culturals, ha respost a aquest canvi de paradigma amb una curiositat desbordant que ha animat a nous espectadors normalment allunyats d'uns certs entorns artístics o culturals.
Hi ha una cosa profundament democratitzadora en les arts digitals quan es comissarien amb astúcia. I és que trenquen les barreres invisibles que sovint allunyen a les noves generacions dels museus tradicionals. Una pantalla interactiva o una instal·lació de llum embolcallant no requereixen un manual previ de teoria de l'art per a causar impacte, apel·len directament a la percepció, al sentit de l'espai i, de nou, a aquest esbalaïment infantil davant la llum i el so.
Però tota aquesta infraestructura científica i institucional no serviria de res sense la matèria primera fonamental: els creadors. Barcelona s'ha convertit en la llar d'un grapat d'estudis independents de New Media Art que són autèntics alquimistes contemporanis. Signatures radicades en barris com Poblenou o l'Eixample són avui reclamades des de Tòquio, Nova York, Dubái o París per a transformar façanes monumentals i espais museístics en experiències immersives memorables.
Estudis com Onionlab, Tigrelab o Sixmedia encarnen aquesta nova estirp d'artistes. En els seus tallers no hi ha olor a trementina ni cavallets, hi ha pantalles d'altíssima resolució, processadors gràfics al límit de la seva capacitat i equips multidisciplinaris on conviuen programadors, dissenyadors 3D, arquitectes i compositors de so espacial.
Però el veritablement fascinant d'aquest teixit d'estudis és la seva capacitat per a mantenir el segell de producció local. Creen des de Barcelona perquè la ciutat els ofereix una densitat creativa única, també relacionada amb altres festivals de referència internacional com a MIRA Digital Arts Festival o Sónar+D; la facilitat per a teixir aliances amb centres de recerca i, sobretot, una qualitat de vida que atreu al millor talent internacional en disseny d'interacció i computació gràfica.
Aquesta efervescència no és una percepció aïllada; respon a una consolidació que situa a la capital catalana en la primera línia internacional. Com assenyala Marc Gomariz, co-director del festival MIRA, la ciutat és avui "capdavantera a nivell mundial en talent, esdeveniments, centres de formació i exhibició, i recursos públics i privats; està al mateix nivell que Berlín, NYC, París, Londres i Amsterdam". En la seva opinió, el vigor dels creadors emergents demostra que vivim "un moment històric que no pararà d'evolucionar".
No obstant això, enmig d'aquest vertigen tecnològic, sorgeix també una postura crítica que reclama recuperar la textura i el tangible enfront de l'hegemonia de la pantalla. El propi Gomariz no oculta el seu rebuig cap a la deriva dels nous algoritmes generatius: "La IA per golejada, per a bé i per a malament, però això ja és subjectiu 100%. Jo l'odio amb tota la meva ànima. M'agrada molt més veure, tocar, sentir, sentir i interactuar amb projectes sonors i escultòrics cures i subtils que les realitats esteses i virtuals. Ja cansa una mica tot això". Una reflexió provocadora que recorda que la veritable fascinació no resideix en l'acumulació de potència de càlcul, sinó en la delicadesa amb la qual una obra aconsegueix commoure la pell de l'espectador.
Aquest ecosistema no funcionaria com un circuit tancat sense la presència de catalitzadors comunitaris. Esdeveniments com el MIRA Digital Arts Festival actuen com el gran punt de trobada on el programador d'un estudi independent es creua amb l'investigador del BSC, el comissari del CCCB i el públic jove. En aquestes cites es comprova que l'art digital ha superat l'atracció de fira per a convertir-se en un llenguatge de ple dret. Les tecnologies emergents —des de la IA generativa fins al so holofònic o la realitat estesa— no són artificis buits, sinó els instruments amb els quals la nostra època registra els seus dubtes, les seves pors i les seves belleses.
La nostra ciutat ha trobat en aquestes sèries de zeros i uns el seu nou gran llenguatge cultural. No ha necessitat renunciar a la seva història ni a la seva arquitectura tradicional per a abraçar-ho; al contrari, ha posat la seva supercomputació, els seus centres culturals i els seus estudis al servei d'una nova bellesa. Una bellesa que no s'exposa en una vitrina ni es penja en una paret, sinó que s'encén, ens embolcalla i, per uns instants, ens torna a deixar sorpresos i sense alè.