Guillem Gisbert estrena la seva carrera en solitari davant de fans de Manel

Es respirava puntualitat a Apolo. Calia arribar amb temps al primer concert en solitari de Guillem Gisbert, només un any i mig després de l’últim concert de Manel i l’anunci de l’aturada indefinida del quartet. “Tornaran algun dia?”, “S’hauran enfadat?”, “Quina tocarà de Manel?”, “Ha d’estar nerviós”, “Tant de bo comenci amb En la que el Bernat se’t troba, la primera del primer disc de Manel”, “No, millor Benvolgut“, “Uf, La serotonina espero que no”, “Jo he vingut per la nova de Les dues torres“…

Els antics fans de Manel, alguns d’ells amb les seves samarretes, es desfeien en una mar de dubtes, encara en shock per l’aturada d’una banda que els havia acompanyat des del seu àlbum debut Els Millors Professors Europeus l’any 2008. Costa assumir que el grup que va ensenyar tantes coses, com a cantar als ex de l’altre, s’ha acabat, que ja no estarà, que toca nova etapa. S’és més conservador del que ningú vol acceptar, un s’aferra a pensar que hi ha coses que sempre han d’estar, com si així no passés el temps i tot continués igual, res s’hagués perdut, en comptes d’assumir que han passat ja 16 anys des d’aquell Ai, Dolors que atura el temps i que ells també tenien dret a deixar-ho passar.

Quan va aparèixer Gisbert amb una versió d’Anyone Can Whistle de Stephen Sondheim, es va fer el silenci, pocs mòbils entre el mar uniforme de caps. Va ser amb les paraules en clau de la Torre Mapfre i l’Hotel Arts de Les dues torres, la primera cançó de Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán), el seu primer àlbum en solitari, quan el públic va començar a entregar-se, acceptant l’entrada dels seus nous acompanyants, Jordi Casadesús (baix, guitarra i programacions), Glòria Maurel (bateria i percussions) i Arnau Grabolosa (guitarra, baix i teclats). Fins i tot, va haver-hi qui es va posar a fer una videotrucada per poder presenciar el que, es volgués o no, era un nou capítol.

El cantant i compositor va començar a interpretar en ordre, ja se sap que és algú tradicional i previsible, els primers títols de Balla la masurca!, amb una barreja de sonoritats i ritmes que continua la tradició de Manel i manté la marca de la casa, unes lletres que creen contes amb poques frases. Se’n va anar sortint sense entrebancs, obrint a poc a poc el seu nou camí, sense deixar enrere els seus tímids i poc gràcils balls. “Aquesta nit comença la culminació d’una feina de fa un parell d’anys. Han aparegut a la meva vida tasques diferents i persones noves que m’han ajudat molt, també hi ha hagut persones velles que m’han ajudat molt d’una manera nova. Tinc la sensació que això d’avui és un ritual”, es va arrencar Gisbert després de deixar-se anar amb Balla la masurca! (segona cançó del disc homònim) i Empatia total.

“Quan es van posar a la venda aquestes entrades ara fa més de sis mesos, es van vendre molt ràpid, i moltes de les cançons que tocarem avui no havien ni passat per l’estudi, només era el nom del cantant”, va assenyalar, “per tant, interpreto que tinc davant meu la línia dura de seguidors de Manel”. Sabent amb qui estava parlant, va donar les gràcies per l’assistència en nom dels quatre, dient que els seus antics companys, Roger Padilla, Arnau Vallvé i Martí Maymó, eren per allà, amagats en algun lloc de la sala. Cal dir que algun enterat ja havia vist a dos d’ells seguint el concert des de la planta de dalt.

“Quan es van posar a la venda les entrades, moltes de les cançons que tocarem avui no havien ni passat per l’estudi. Per tant, interpreto que tinc davant meu la línia dura de seguidors de Manel”

“Llavors, continuen sent amics”, respirava alleujat un dels antics fans de Manel, sentint que ara sí que podia traslladar el seu suport sense fissures a un Gisbert que va anar donant detalls de les seves noves cançons. Com els seus viatges en Ferrocarrils a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per estudiar Periodisme de Miracle a les Planes, posant el focus en una part del seu passat poc coneguda, quan va treballar als departaments de premsa d’Edicions 62 i RBA. O el pasdoble Rafael Azcona de Carmelo Bernaola que havia posat abans de sortir a l’escenari, amb el seu personatge apareixent a Un home realitzat. La gent sempre esperava que toqués alguna de Manel entre cançó i cançó, però, ràpidament, s’oblidava quan sonava Waltzing Matilda, Hauries hagut de venir o Cantiga de Montse.

Tot i que no estigués previst, els bisos van acabar acontentant aquesta línia dura de Manel que havia esgotat entrades en només quatre hores, entre els quals també hi havia altres artistes com les germanes Greta i Irma Farelo (Mushkaa). Amb el “No haurà estat senzill venir fins aquí, és espantós com la gent parla tot i que, de lluny, sempre m’has semblat prou forta per no amargar-te”, ja tots van saber que havia arribat el moment, amb una Ai, Yoko que parla, precisament, del que s’especula sobre la fi d’una banda, “Era tan fàcil que et donéssim la culpa de tot… Però avui he entès que us estimàveu com molts no haurem estimat mai”. Per a aquells que es van quedar sense entrada per a Apolo i per a aquest dissabte a Girona, la gira seguirà aquests mesos a festivals d’estiu com el Primavera Sound, el Vida, Cap Roig i Porta Ferrada. També actuarà a Madrid. Hi ha un nou però conegut Guillem Gisbert per a una bona estona.