El Cafè Vienès és tot un símbol del llegat cultural i artístic de Barcelona. Actualment, forma part de l'Hotel Casa Fuster, situat a la part alta del Passeig de Gràcia; un edifici modernista, elegant i històric. És a la planta baixa on ens trobem aquest racó que sembla haver quedat suspès en el temps.
Un detall fonamental per comprendre la història d'aquest espai és que el Cafè Vienès no va néixer com el bar d'un hotel, sinó com un establiment amb identitat pròpia a peu de carrer. L'edifici de la Casa Fuster es va construir el 1908 com a residència privada, però els alts costos de manteniment van obligar els seus propietaris a abandonar-lo en la dècada de 1920. L'espai va passar per diversos negocis (com una barberia o el popular saló de ball El Danubio Azul), fins que el 1933 es va inaugurar el Cafè Vienès.
Durant més de set dècades, va ser un cafè independent i un espai cultural on van tenir lloc les famoses tertúlies de la postguerra amb Salvador Espriu com a màxim exponent. L'any 2004, l'edifici va ser rehabilitat per transformar-se en l'actual Hotel Casa Fuster de cinc estrelles Gran Luxe, que va integrar l'històric saló a la seva planta baixa per preservar el seu nom, la seva arquitectura i el seu esperit bohemi.
Actualment, les columnes de marbre rosa, els grans finestrals i els interiors ondulants ens donen la benvinguda a un espai ampli, acollidor i que alberga una història més que interessant: va ser el punt de reunió d'intel·lectuals, poetes i bohemis al segle XX.
Pensament, art i debat cultural al cor de Barcelona
Quan s'entra al Cafè Vienès, s'entra en un espai que guarda secrets, històries i trobades protagonitzades per alguns dels noms més destacats de la Barcelona del segle XX. Forma part de l'edifici dissenyat per Lluís Domènech i Montaner i es va inaugurar l'any 1933, tres anys abans de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. I va ser precisament aquesta contesa la que va posicionar l'espai com un lloc de refugi intel·lectual i intercanvi de pensament.
Després del conflicte armat, es va establir la dictadura de Franco, un període caracteritzat per la falta de llibertat d'expressió i per la persecució de la cultura catalana. En aquest context, el Cafè Vienès va ser símbol de la resistència intel·lectual: entre les seves taules es trobaven escriptors, filòsofs i artistes que es reunien per debatre i intercanviar punts de vista sobre la societat i l'època. Pintors, dramaturgs, editors, traductors i poetes acudien a aquest espai per parlar sobre les avantguardes europees, debatre sobre l'existència humana, revisar manuscrits i potenciar la creació de revistes clandestines.
A Barcelona, es vivia un moment de repressió, silenci i persecució; però el Cafè Vienès obria les seves portes per permetre que intel·lectuals de l'època poguessin recuperar la seva veu, participar en tertúlies i potenciar el pensament col·lectiu.
Salvador Espriu i la seva empremta al Cafè Vienès
Si hi ha un nom que destaca en la història del Cafè Vienès, aquest és, sens dubte, el de Salvador Espriu. El conegut poeta i dramaturg va convertir aquest espai gairebé en la seva oficina. Era un dels literats més habituals del cafè i no només per participar en tertúlies, sinó també per corregir les seves obres o per llegir la premsa.
Estem davant d'un dels autors imprescindibles de la literatura catalana i universal del segle XX. De la seva ploma van sorgir alguns grans títols com La pell de brau (1960), Ariadna al laberint grotesc (1935) o Primera història d'Esther (editada el 1948), obres monumentals que van fer que es convertís en una personalitat molt reconeguda. El seu estil es caracteritza per presentar una escriptura complexa on la metàfora i el vocabulari pulcre s'empraven per crear una veritat deshumanitzada.
En la seva prosa es barreja el to grotesc, amb l'absurd, el satíric i l'elegíac per explicar el moment històric i cultural que el país estava vivint. La literatura d'Espriu està fortament marcada per la bretxa de la Guerra Civil i, de fet, ell mateix moltes vegades anunciava que "havia mort el 1938", moment en què la guerra estava gairebé al seu final, la cultura catalana estava perseguida i va morir el seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un poeta mallorquí.
El sentiment pessimista i devastador de la postguerra va fer que Espriu escrivís Primera història d'Esther, una peça que és concebuda com un manifest de resistència. En aquesta obra, l'autor té un objectiu clar: rescatar algunes paraules de l'oblit i, aprofitar aquesta fita, per colar algunes burles a la censura franquista de l'època.
Espriu es relacionava amb altres grans noms de la literatura de l'època, com Llorenç Villalonga (autor de l'esperpèntica Mort de Dama i que va influir en el to d'Espriu) o Marià Villangómez. En els sofàs del Cafè Vienès, els literats intercanviaven idees, reflexions i pensaments, juntament amb altres grans personalitats com Joan Vinyoli, crítics com Joaquim Molas i editors i joves universitaris.
La petjada d'Espriu en aquest espai de l'Hotel Casa Fuster va ser tal que, amb l'arribada de la democràcia, l'Ajuntament de Barcelona va batejar els jardins que hi ha al davant amb el nom de Jardins de Salvador Espriu.
De la literatura de postguerra al jazz
El 2004, l'edifici del Passeig de Gràcia es va convertir en l'Hotel Casa Fuster i es va integrar el Cafè Vienès en l'establiment hoteler. Lluny de perdre la seva identitat cultural i compromís artístic, el local va ampliar la seva aposta per la cultura: l'espai que al seu dia va acollir els poetes del segle XX va passar a acollir creadors contemporanis.
Aquest és el cas del cineasta novaiorquès Woody Allen que, mentre rodava a Barcelona la seva pel·lícula Vicky, Cristina, Barcelona, va improvisar un concert de jazz tradicional als salons rememorant, així, el llegat artístic i bohemi de l'espai.
Avui dia, el Cafè Vienès continua sent un punt de trobada entre artistes, literats i periodistes que, moltes vegades, escullen els seus salons per fer entrevistes a grans personalitats. Però els dijous, en caure la tarda, l'espai torna a recuperar la seva essència i es converteix en un Jazz Club amb concerts en petit format, íntims i de proximitat, que recorden els clubs de jazz d'Europa o dels Estats Units.
Per molt que passin els anys, el Cafè Vienès continua sent el que sempre va ser: la casa del pensament i de l'art al cor de Barcelona.