"Estic content d'haver aconseguit no perdre mai el noi de poble que vaig ser. Per descomptat, m'he anat transformant espiritualment, però sense trair l'essència". El bateria i compositor Homero Tolosa reflexiona en veu alta a peu de barra, després d'un sopar de picar regat amb un bon vi, assaborint ara el gust fumat i complex d'un Lagavulin, mentre les notes del St. Thomas de Sonny Rollins amaren aquelles "primeres hores de la nit, intermedi entre allò que està passant i allò que està per venir".
Va créixer a Longchamps, un poble de la província de Buenos Aires, on va aprendre a estimar la música de la mà del seu germà gran. Casets i discos van constituir la seva educació sonora i sentimental, i aviat va voler aprendre a tocar. "Als dotze anys la meva mare em va donar a escollir entre pagar-me el viatge de fi de curs de l'escola o comprar-me una bateria. Ni m'ho vaig pensar", recorda, amb el somriure una mica malenconiós de qui tracta d'acaronar un passat que, de tan present, sembla que encara es pugui agafar.
Va ser un adolescent musical. "Els meus amics del poble em deien que jo era músic, però encara sentia que aquell qualificatiu em venia gran i només m'hi vaig assumir a partir dels vint anys, quan vaig marxar a Buenos Aires a estudiar i a treballar". El seu és un cas paradigmàtic de qui mai no deixa d'aprendre, però de seguida té molt a dir: va ser alhora alumne i professor de l'Escola de Blues bonaerense i es va integrar als Easy Babies, combo de blues i R&B format per docents de l'escola, molt actiu a nivell internacional. "Amb ells vaig visitar diverses vegades Europa acompanyant artistes estatunidencs com Bob Stroger o Deitra Farr".
Va liderar després Támesis, un conjunt de soul i rock que va durar una dècada, tocant per a públics amplis i amb el qual va publicar tres discos. Més endavant, es va endinsar de ple en el soul i el funk més purista, inspirant-se en el que segells com Daptone o Colemine estaven fent. "Així van néixer Los Negronis, una banda instrumental amb la qual vam gravar un àlbum i vam arribar a tocar amb l’organista Adam Scone". Aquell projecte anava com un tret, però tot es va torçar quan va arribar la pandèmia i el món es va congelar. "Vam gravar un segon disc que mai no va veure la llum i va ser llavors quan vaig començar a pensar seriosament a anar-me’n a Europa".
Quan el pla B era, en realitat, el pla A
Quan va visitar el vell continent per primera vegada, en una de les seves tours acompanyant figures destacades del blues nord-americà, Tolosa tenia vint-i-quatre anys. "En aquella primera visita, jo ja vaig tenir clar que tard o d’hora em traslladaria a Europa". Així doncs, el final de Los Negronis no va suposar més que moure els fils per consumar una decisió presa amb antelació: traslladar-se a l’altra banda de l’Atlàntic. Ho va fer el 2023.
"Venir a Barcelona va ser una aposta feta gairebé a cegues, però que va sortir fins i tot millor del que hauria pogut esperar". A la ciutat, el músic sent que ha trobat un espai on el seu enfocament artístic encaixa. Un aspecte notable en algú que, musicalment, no ha deixat de fer el que volia. Sense concessions. Sense trair mai l’essència.
Al costat de l’organista Lucas Herrera Fernández i del guitarrista Pablo Sánchez, lidera The Soulful Trio, un vibrant combo de soul jazz d’òrgan amb el qual aquests dies presenta el seu segon àlbum, Second hand: nou temassos propis que beuen de Billy Larkin, Jimmy Smith, Joey DeFrancesco o Jack McDuff, produïts impecablement per Marc Tena, una garantia de qualitat addicional. "També estem gravant material per a la banda de blues liderada per Víctor Puertas i Martín Burguez, en la qual toco la bateria, i per a un altre projecte que he muntat juntament amb el saxofonista Fede Álvarez i l’organista gironí Raül-Marc Portell, sota el nom de The Blackmailers". La qüestió, aquí, és no parar quiet.
La importància d’evitar les Rambles
Quan va arribar a la ciutat fa gairebé quatre anys, el músic no sabia ben bé què s’hi trobaria. "Vaig triar Barcelona perquè aquí hi tenia amics i la possibilitat de poder desenvolupar una carrera". Tot va anar més que bé. "Em sento molt còmode amb aquest estil de vida i m’encanta caminar per aquesta ciutat petita, però tan diversa, on cada barri es veu tan diferent". No en va, el hit del seu primer disc al capdavant de The Soulful Trio portava per títol La Barceloneta, i sona com una carta d’amor al tradicional barri portuari.
"Això sí —prossegueix el parroquià—, no vaig trigar a adonar-me que el centre, sobretot les Rambles i el Gòtic, cal evitar-los, com si ja no fossin Barcelona. M’agrada anar al Gòtic a l’hivern, però la resta de l’any tota aquella zona està presa pel turisme massiu i és impossible circular-hi", lamenta, fent l’últim glop de whisky.
—El que no voldràs evitar en cap època de l’any és aquest Bar. Aquí gairebé mai no hi venen turistes i les copes se serveixen llargues… per si vols prendre’n una altra…
Tolosa capta al vol l’oferta i somriu, mirant al seu voltant, observant la mutació del paisanatge amb l’arribada de la nit. Blue Friday, de Kenny Dorham, sona de fons i el músic exulta.
"Accepto", respon finalment, llest per deixar-se sorprendre per una nocturnitat que és la que sempre ofereix les millors sorpreses.