Ja en vam parlar quan vam visitar l'Hotel Espanya per al vuitè capítol, i hi vam tornar per conèixer un altre establiment: el Peninsular. Un hotel amb molta història, i amb moltes històries, que en certa manera és una excepció en la planta hotelera de la ciutat: s'ha mantingut fidel al passat, no ha sucumbit a plans de modernització o a pujades de preu, i conserva un dels patis més sorprenents de Barcelona.
Començo pel pati, perquè és el que se't queda. Entres pel número 34, al costat del Liceu, creues una recepció que no presumeix especialment, encara que notes que té els seus anys i, després d'un primer tram d'escales, tens tres plantes de galeries obertes, totes les habitacions abocades al mateix buit i una enorme claraboia a dalt. Els terres són de mosaic hidràulic, els sòcols són verds i les baranes, de ferro colat i fusta. Sembla un claustre… i no és casualitat.
I és que en aquest solar hi va haver frares, encara que la història té més voltes de les que expliquen gairebé totes les guies. Després de 1714, quan Barcelona cau i es construeix la Ciutadella, el convent agustí de Sant Agustí de la Ribera queda mutilat. L'ordre es trasllada al Raval i n'aixeca un altre, que resisteix fins a l'incendi de la bullanga de Sant Jaume de 1835.
Trenta anys més tard es construeix l'edifici que avui ocupa el Peninsular, que respecta la idea del gran pati amb les cambres al voltant: on abans hi havia les cel·les, ara hi ha habitacions. L'església, aquesta sí, segueix dempeus, paret amb paret. Des del terrat gairebé pots tocar les seves vidrieres, i al teu voltant s'alcen diversos campanars recognoscibles, com els del Pi, la Mercè o la catedral. Més enllà es distingeixen l'hotel W, el Barceló Raval, l'enorme edifici Colón, les torres del telefèric i, a la llunyania, el Tibidabo i el MNAC.
Al soterrani hi va haver, a més, un túnel que comunicava l'antic convent amb l'església. Segueix allà, però no s'hi pot arribar: l'accés el van tapar. Ens quedem amb això, amb una història a mitges.
Al hall d'entrada es pot veure un bonic cartell de restaurant, tot i que avui el Peninsular únicament serveix esmorzars als seus hostes. I és que, abans d'hotel, l'edifici va ser restaurant, amb un cuiner de luxe: Prudenci Bros, que havia guisat per a Isabel II. Entre 1875 i 1877, uns italians que treballaven a la Fonda Oriente de la Rambla (en parlarem en un pròxim capítol) van decidir muntar-s'ho pel seu compte i el van convertir en casa d'hostes. Entre ells, un tal Francesco Totti, amb el mateix nom que el cèlebre futbolista de la Roma i de la selecció italiana. No sabem si hi ha parentiu, però la coincidència mereixia una línia.
L'aposta hotelera va funcionar: amb els visitants de l'Exposició Universal de 1888, necessitats d'allotjament, els va anar de meravella. El 1889 anunciaven un establiment 'construït expressament per a fonda', amb grans departaments per a famílies i cuina espanyola i francesa. El 1909 la societat ja s'havia dissolt i la casa va passar a Regàs, Badó i Maulini, que la van reformar amb aquest modernisme discret que avui s'admira. Aquí no hi ha signatura de Gaudí ni de Domènech; això ho va tenir l'antiga fonda, avui Hotel España, uns números més enllà i a la vorera oposada.
Amb la nova propietat l'hotel va arribar a les 90 habitacions, que van anar molt bé per allotjar els visitants de l'altre gran esdeveniment barceloní: l'Exposició Internacional de 1929. Com tants establiments de la ciutat, en els primers anys de la Guerra Civil el Peninsular es va destinar també a usos aliens a l'hostaleria per les necessitats especials d'una ciutat que resistia el cop d'estat de 1936 i es veia arrossegada a la guerra. La recuperació posterior va ser lenta i hi va haver diversos canvis de propietat. Altres establiments es van guanyar el favor dels viatgers i aquest, que havia estat molt apreciat en les primeres dècades del segle XX, va perdre brillantor a marxes forçades. Així i tot, alguns anuncis de principis dels anys cinquanta parlaven d''esmerada cuina' i de 70 habitacions i 40 banys.
Als seixanta el negoci anava de capa caiguda i el va comprar la família Herrero-Catalán, d’origen de Terol, com bastants hotelers que van fer carrera al centre de Barcelona a mitjans del segle passat. Avui el Peninsular el regenten dos cosins, Silvia Catalán i Àlex Herrero, la tercera generació d’una família que no renuncia a casa seva, per més ofertes que hagi rebut. Silvia encara no sap si la següent generació voldrà seguir en el negoci, i es mostra sorpresa que incloguem el seu hotel en la sèrie al costat de tants noms il·lustres de la ciutat.
I la veritat, i ara toca parlar breument de la filosofia d’aquesta sèrie, és que, si només ens haguéssim centrat en aquests hotels de gran renom, els 27 capítols anteriors haurien estat massa fàcils. A Hotels amb Història vam arrencar amb un dos estrelles i hem passat per establiments de cinc estrelles i Gran Luxe, tot i que també per hotels familiars i altres de nova planta. L’important és que formen part de la història de la ciutat i que en ells s’han viscut històries de tota mena.
Una d’aquestes històries va marcar tots els hotels de Barcelona i tothom la recorda: la pandèmia del 2020. El Peninsular va tancar i ho va fer tapiant amb maó portes i finestres, per por que l’ocupessin. Durant dos anys, la seva façana va ser una de les imatges més fotografiades de la ciutat aturada. Va aguantar perquè no hi havia hipoteca ni lloguer a pagar: sense aquest avantatge, diuen, hauria estat impossible. Va reobrir el 10 de febrer del 2022. Silvia admet que va ser una etapa singular i que mai hauria imaginat que, per alguna cosa ‘que no era una guerra’, es quedarien tant de temps sense hostes. ‘Quan van poder, van reobrir els grans establiments amb preus impensables i no tenia sentit reobrir nosaltres quan podíem haver-ho fet’, reconeix.
El curiós, tornant a l’interior de l’hotel, és que el pati no té cap protecció patrimonial. És modernista, és bonic i no consta autor, i cap llei impedeix que algú el canviï. En una ciutat que ha tirat a terra edificis modernistes o fins i tot murals de grans artistes, això fa por. Avui el pati segueix dempeus gràcies a una família que estima molt casa seva i el seu sustento, i això és tot.
Hi ha altres coses: l'escala de marbre que conserva els ganxos on penjaven els llums de gas, el terra escaquejat, els detalls de fusta i fins i tot la caixa per a les claus de les habitacions. Però del que parlo quan parlo d'aquest hotel és de com l'han cuidat sense retocar-lo. Entres, puges un parell de plantes, et recolzes a la barana i no saps si ets el 1865, el 1920 o el 2026.
Des del carrer no t'imagines el que hi ha dins: unes banderes i un cartell de lletres verdes sobre fons blanc, Hotel Peninsular. Un històric detingut en el temps, amb preus raonablement moderats per ser en ple centre i en un sector on les tarifes s'han disparat.
Avui continuen arribant clients de tot el món que, buscant la seva habitació, caminen fascinats per unes galeries plenes de plantes penjants, en el mateix solar on fa molt, molt de temps passejaven en silenci els frares agustins.