El 2007, la dissenyadora Teresa Helbig ja feia anys que dissenyava i treballava al seu taller de Barcelona, però encara no havia presentat les seves creacions en una passarel·la. La primera vegada va ser a la 080 Barcelona Fashion, que aquell juliol celebrava la seva edició inaugural. Hi va presentar Capri, una col·lecció que tenia una particularitat: com que encara no tenia models, era ella mateixa qui es provava les peces. Una solució improvisada que, vista amb perspectiva, tenia alguna cosa d’independent i experimental. La crònica de La Vanguardia del 9 de juliol del 2007, però, destacava sobretot el “glamour, la delicadesa i l’elegància” de les creacions d’Helbig, en contrast amb l’esperit innovador, experimental i avantguardista que reivindicava la nova passarel·la que s’estrenava per primera vegada aquell any al Raval.
Gairebé vint anys després, el panorama és un altre, tant per a Helbig com per a la 080. Ella va ser distingida amb el Premi Nacional de Disseny de Moda l’any 2023 i ha consolidat una firma amb identitat pròpia i projecció internacional. La 080, per la seva banda, també ha evolucionat: va néixer com una plataforma per donar visibilitat als dissenyadors independents i connectar la creativitat amb la indústria, i avui reuneix marques consolidades i talents emergents en una cita amb una gran vocació internacional, que aplega més de 15.000 visitants presencials i convoca més de 600 periodistes i creadors de contingut nacionals i internacionals.
Dues trajectòries que han avançat en paral·lel, sobre un escenari que, en realitat, té una història molt més llarga. Perquè Barcelona ja havia estat una potència tèxtil i un centre de referència de l’alta costura molt abans que la moda tornés a desfilar pels seus carrers.
Per trobar els orígens de la indústria tèxtil moderna a Barcelona cal retrocedir fins al segle XVIII, quan la ciutat va començar a transformar una llarga tradició artesanal i comercial en una activitat manufacturera de gran abast. Les indianes, uns teixits de cotó estampats amb motius decoratius que havien triomfat als mercats europeus, van esdevenir una de les primeres grans manufactures de la ciutat. Concretament, el Museu d’Història de Barcelona situa cap al 1736 els inicis de les manufactures barcelonines d’indianes.
Al Raval, de fet, encara es conserva la casa-fàbrica del carrer de les Tàpies, considerada pel Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya l’únic edifici manufacturer d’indianes que es manté en bon estat de conservació a Catalunya. La casa està documentada des del 1782 i la feia servir inicialment de magatzem de cotó Ramon Nadal, un comerciant català d’infianes de i de cotó.
“Molt abans que Barcelona desfilés davant del món, ja havia après a fabricar, innovar i comercialitzar teixits”
I amb la mecanització, les manufactures d’indianes van donar pas progressivament a una indústria tèxtil de més abast, que es convertiria en un dels motors de la industrialització catalana. Al seu voltant van créixer les fàbriques, els negocis de maquinària i les xarxes comercials, en paral·lel a la transformació de la societat urbana. Així, molt abans que Barcelona desfilés davant del món, ja havia après a fabricar, innovar i comercialitzar teixits.
De la indústria a l’edat d’or de l’alta costura
Aquella potència manufacturera va proporcionar una base industrial i tècnica sobre la qual, a principis del segle XX, també es va desenvolupar una escena pròpia d’alta costura a Barcelona. El 1919, Pedro Rodríguez va obrir la seva casa de costura a la ciutat; un any després, la firma parisenca Lanvin hi va establir una sucursal. El 1935, Cristóbal Balenciaga també s’hi va instal·lar.
Barcelona disposava d’una indústria tèxtil potent, de tallers especialitzats i d’una burgesia que demanava vestits a mida seguint les últimes tendències de París. Al costat de noms com Rodríguez i Balenciaga, firmes com Asunción Bastida, El Dique Flotante i La Innovación van contribuir a donar forma a una escena local de la moda.
I la moda no es quedava als tallers ni a les cases de costura. També començava a ocupar espais públics i a presentar-se davant d’un públic més ampli. El 1922, la inauguració del Saló de la Moda, al Palau d’Art Modern, es va celebrar amb una desfilada que testimonia aquesta voluntat de donar visibilitat a les creacions. Durant els anys vint i trenta, les desfilades van continuar en espais com aquest, mentre la moda també es feia present en esdeveniments comercials i exposicions. La ciutat, que havia après a fabricar i comercialitzar teixits, consolidava així una altra dimensió del sector: la de mostrar les creacions, generar expectació i convertir la moda en un esdeveniment.
Així, durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, Barcelona va viure la seva etapa daurada de l’alta costura. La ciutat no només confeccionava peces per a una clientela distingida, sinó que també disposava d’un ecosistema de cases de costura, tallers i professionals que li donava personalitat pròpia.
“Les transformacions de la indústria i l’arribada del prêt-à-porter –la producció en sèrie– van malmetre el model de l’alta costura”
Però aquesta tradició, no va seguir una línia ascendent ininterrompuda. Les transformacions de la indústria i l’arribada del prêt-à-porter –la producció en sèrie– van malmetre el model de l’alta costura, i Barcelona va haver de buscar noves maneres i espais per presentar-se i trobar mercat.
Un d’aquests espais va ser el Saló Gaudí, creat el 1984, que durant dues dècades va reunir dissenyadors i marques a Barcelona. La seva trajectòria va coincidir amb una transformació més àmplia: la moda deixava de dependre exclusivament de les cases d’alta costura i es desplegava en un univers més divers, on convivien marques comercials, creadors independents i noves formes de presentar les col·leccions. Quan el Saló Gaudí va deixar pas a altres formats el 2006, la ciutat es trobava davant d’un nou repte: com donar continuïtat a la seva tradició creativa en un sector cada vegada més internacionalitzat.
Joana Ortega, presidenta del Cercle de la Moda, apunta que en aquella època Barcelona compartia conversa amb París, Milà i Nova York, i sosté que la desaparició de la Passarel·la Gaudí i “el cert desinterès institucional durant uns anys van afeblir el sector, el van fer perdre impuls”.
De fet, quan s’estrena el 2007 la 080 Barcelona Fashion la passarel·la es plantejava com una plataforma per donar visibilitat als dissenyadors independents i afavorir la comercialització de les seves col·leccions. La idea no era només tornar a posar Barcelona al calendari de la moda, sinó connectar el talent creatiu amb la indústria i el mercat.
Del talent a la projecció internacional
Avui, connectar la creativitat amb el mercat continua sent un dels grans reptes de la moda barcelonina. La 080 no només vol donar visibilitat als dissenyadors, sinó també facilitar que les seves col·leccions arribin als compradors. A través del programa 080 Barcelona Fashion Connect, una cinquantena de marques catalanes han pogut establir contactes amb més de 350 agents, distribuïdors i compradors de més de 35 països. Perquè la projecció internacional no es mesura només en desfilades i aparicions a la premsa, sinó també en les oportunitats de negoci que se’n deriven.
Un dels àmbits en què aquesta projecció s’ha fet especialment visible és la moda nupcial. La Barcelona Bridal Fashion Week, que en l’edició del 2026 va reunir prop de 450 marques i uns 23.500 visitants —el 81% procedents de fora d’Espanya—, mostra la capacitat del territori per atraure professionals i compradors internacionals. Ortega destaca el pes de Catalunya en aquest segment i afirma que un de cada deu vestits de núvia comercialitzats al món és fet aquí, així com el 80% de la producció espanyola de moda nupcial.
I aquest potencial es recolza en una indústria que va molt més enllà de les passarel·les. Segons ACCIÓ, el sector de la moda a Catalunya aplega prop d’un miler d’empreses, genera 73.600 llocs de treball directes i factura gairebé 17.600 milions d’euros. És un sector, a més, en creixement, amb l’activitat altament concentrada a la província de Barcelona (aglutina prop del 90% de les empreses i més del 95% de la facturació i dels llocs de treball) i que está centrat, sobretot, en la roba: representa més de la meitat del sector.
La dimensió industrial, però, no explica tota sola la projecció de Barcelona. La ciutat continua sent un pol de formació i creació, amb escoles de disseny que alimenten noves generacions de professionals i una escena on conviuen firmes consolidades i projectes independents. Noms com Custo Barcelona, Dominnico, Escorpion, Simorra o Lola Casademunt exemplifiquen la diversitat d’aquest ecosistema: des de marques amb una trajectòria internacional fins a propostes que busquen fer-se un lloc a través de nous llenguatges creatius.
El sector de la moda a Catalunya aplega prop d’un miler d’empreses, genera 73.600 llocs de treball directes i factura gairebé 17.600 milions d’euros
El repte, tanmateix, és que el talent format aquí hi pugui desenvolupar una carrera i consolidar els seus projectes. Xavier de Balaguer, vicepresident de ModaFAD, ho resumeix així: “Som una referència de talent, però que ens falta vendre’ns molt millor”. El diagnòstic apunta a una qüestió que va més enllà de la visibilitat: cal connectar les escoles, els creadors, la indústria i els canals comercials perquè la formació i la creativitat es tradueixin en empreses sostenibles i en oportunitats professionals.
La història de la moda barcelonina no és només la d’una ciutat que va saber fabricar teixits, vestir una clientela distingida i fer desfilar les seves creacions. És també la història d’un sector que ha hagut de reinventar-se una vegada i una altra. El repte ara és que el talent no només hi trobi una passarel·la per desfilar durant quatre dies, sinó també les oportunitats per créixer i arribar al món. I d’aquestes oportunitats en parlarem aquests dies, a La setmana de la moda.