L'etern debat de la convivència entre els decibels de la música en viu i el dret al descans dels veïns és un dels més constants a la nostra societat. L'origen d'aquest xoc es remunta a la desescalada de la pandèmia, quan les ciutats es van acostumar a un silenci excepcional que va xocar frontalment amb el posterior boom de la música en viu. Des de llavors, el creixement de macroconcerts i esdeveniments al carrer no ha parat de tensar la corda entre veïns i promotors.
Amb aquest panorama, la xerrada celebrada al Primavera Pro 2026, sota el títol Regulació acústica i música en viu. És possible l’equilibri?, ens proposava un intercanvi de retrets. Però la sorpresa ha estat una altra: després de gairebé cinc anys de negociacions i esborranys apocalíptics, les administracions públiques i sector musical han tancat les bases d'un acord amb un final clarament optimista. I la manera com s'ha aconseguit té un punt altament curiós.
L’efecte Bernabéu i el gir de guió que ha salvat el teixit cultural
La història d'aquest decret va començar a Madrid. Fins ara, les lleis de soroll (obsoletes, de l'any 2003) feien recaure tota la responsabilitat dels decibels en el promotor del concert. Però la crisi acústica de l'Estadi Santiago Bernabéu a Madrid va canviar les regles del joc: els jutges van començar a assenyalar també l'Administració pública per haver permès l'activitat.
Així va ser com els tècnics van redactar una primera proposta de decret "ultra conservadora" i restrictiva. Volien blindar-se. Però el sector musical a Catalunya, amb representacions com l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), va mostrar una dada que ho va capgirar tot: a casa nostra, el principal promotor de concerts a la via pública no són les empreses privades, sinó la mateixa Administració.
Amb el text restrictiu a la mà, els ajuntaments haurien hagut de prohibir les Festes de Gràcia, les de Sants o el Mercat de Música Viva de Vic. L'Administració s'estava autoprohibint les seves pròpies festes majors. Aquesta paradoxa va ser la clau que va forçar la política a seure, rebaixar les pretensions i obrir el tauler de joc. Edgar García, director de l'Institut Català d'Empreses Culturals (ICEC), va confessar l'estratègia de silenci que van seguir per protegir la negociació: "Hem intentat evitar que el debat sortís a la llum pública abans que l’acord fos prou madur".
La debilitat d'una sola denúncia
El debat va deixar anar una altra dada sorprenent per al gran públic: la fragilitat jurídica dels grans esdeveniments. Lluís Torrents, codirector de Razzmatazz i president de l'ASACC, va lamentar que el pes polític de vegades quedi aixafat per la burocràcia tècnica, tot i que va reconèixer un canvi de tendència: “Sembla que ara estiguem més a prop”. Torrents va posar sobre la taula el cas de plataformes com Stop Concerts al Fòrum (un recinte envejat internacionalment, però no exempt de conflictes): "N'hi ha prou amb una sola persona darrere d'una pancarta per obrir un procés que tombi un festival".
L'advocada Belén Alvarez va confirmar aquesta realitat amb un precedent ben curiós: el Carnaval de Canàries va haver de canviar el seu recorregut històric per la denúncia d'un sol veí. L'advocada va recordar la necessitat d'elevar el pes de l'art en el marc legal actual: "La importància de la cultura en la societat no es pot oblidar a l’hora de regular les manifestacions culturals a les ciutats".
Fins ara, les normatives passaven per sobre del dret a la cultura. La gran notícia del nou decret català és que per primera vegada obligarà a fer un "judici de ponderació" que unifiqui els criteris de suspensió temporal del soroll. "Catalunya marcarà un precedent a la resta del país; per això és important fer-ho bé", va sentenciar Alvarez.
Més flexibilitat i tecnologia per al nou escenari
Edgar García celebra l'obertura d'aquest nou escenari, on la responsabilitat es traslladarà directament als municipis amb una llei molt més generosa: "El tauler de joc s’ha obert i és el moment de veure com es perfila tot això". El calendari d'aplicació ja està fixat per a l'any vinent.
A més, el sector ja no fia la convivència a solucions del segle passat. Jeroen Paymans, de la consultoria Axioma, va apuntar que l'ús de limitadors acústics tradicionals és "ridícul" en un festival com el Primavera Sound. El futur passa per una tecnologia d'àudio que ja permet dirigir el so de manera quirúrgica cap al públic, evitant que s'escampi cap a les finestres dels veïns. De fet, respecte a l'esborrany que gairebé prohibeix la música, Paymans va respirar alleujat: "Ha estat un debat apassionant i ara ens trobem en una versió molt més lleugera".
La conclusió de la taula rodona no pot ser més positiva. Després d'un ensurt majúscul que va fer témer el pitjor, la música en viu a Catalunya ha guanyat una batalla legal clau. Els altaveus podran continuar sonant, emparats per una llei que, per fi, entén que el teixit cultural també és un dret fonamental.
L'escenari del Primavera Pro ha deixat clar que la convivència és possible quan la tecnologia i la voluntat política s'alineen. El futur decret reconeix, per fi, que la música és un dret fonamental a protegir. Un full de ruta clar que garanteix el dret al descans sense haver de renunciar, en cap cas, a la riquesa de la cultura en directe.