“M’obsessionen molt l’espai i el temps i et diria que tot el que escric pivota al voltant d’aquests dos eixos”. Encara que es faci fosc, Jordi Corominas s’ha acotat a la barra demanant un vermut i deixant-se sorprendre per una selecció musical que, per al cas, és el Doctrine of love de Jalen Ngonda. El parroquià somriu, a gust.
Inquisitiu i inquiet, des de nen gaudeix inventant històries o reinventant-les. “I suposo que el fet de ser fill d’una professora d’Història de l’Art i d’un enginyer m’ha permès combinar una part molt metodològica amb una altra de més artística, sempre amb una marcada consciència historiogràfica de la vida”. A això, cal sumar-hi una memòria prodigiosa, que li permet retenir una gran quantitat de dades que, des dels vint-i-tres anys –“quan vaig saber exactament que el que volia fer en la vida era escriure”– li ha permès pergegar una vasta diversitat d’obres que abasten novel·la, poesia i assaig.
Una visió que barreja dada, lirisme, imaginació, el gust per bussejar en el passat per interpretar el present (i, si s’escau, veure venir de cara el futur) i un profund vincle europeista amb una Barcelona “que no estimo tant com molta gent es pensa”, encara que no ha deixat de glossar-la.
L’obsessió amb l’espai la sublima a través d’una intensa activitat viatgera, amb especial predilecció per Itàlia (va viure a Roma alguns dolços anys estudiantils), França i Alemanya, a la recerca dels lèxics i substrats intel·lectuals que ens agermanen als europeus més enllà de les misèries i petiteses dels nacionalismes. Tot això, rematat amb una incurable afició per fotografiar llocs, racons i detalls.
“Com a autor, tinc la sensació que tinc una veu pròpia que abasta el que dic i com ho dic, i que aquesta veu creix, evoluciona, madura, en un procés que et descobreix nous defectes que has de corregir i vicis que t’has de treure”, reflexiona. I, després d’un glop, determina: “en aquest sentit, escriure hauria de ser igual que viure: una qüestió de continuar aprenent, polint-te i llimant les teves obsessions”.
Escriure hauria de ser igual que viure: una qüestió de continuar aprenent, polint-te i llimant les teves obsessions.
Honrant la promesa a José Luis
L'obra de Jordi Corominas és tan variada, que resulta impossible encertar qualsevol quiniela sobre quin pot ser el seu següent projecte. A la vegada, el rastre literari que ha anat dipositant al seu pas deixa entreveure amb claredat quins són els ingredients ètics, intel·lectuals i lírics que defineixen la seva veu. No sabem molt bé el què, però sí el com.
En el seu haver hi ha de tot. Novel·les, com Una dona que sap jugar amb els peus, Colors, José García o l'aguda reflexió de Lo invisible, “sobre el que no ocorre perquè no queda consignat en cap xarxa social, malgrat que sí que ha succeït”. Llibres de viatges com Nortes o El último libro de los viajes a Europa. Volums vehementment barcelonins com Bohigas contra Barcelona, La ciudad violenta o Barcelona 1912: el caso Enriqueta Martí.
Biografia, com Las muchas vidas de Pier Paolo Pasolini. O Poesía, traduciendo a Cocteau o amb obres com Oceanografías, Los lotófagos o Loopoesía(s), que deu el seu nom al projecte fundat pel parroquià que, des de 2009, uneix versos, música, teatre i projeccions audiovisuals. Un corpus ampli i divers on estils i enfocaments s'entremesclen, ballen junts, com en la vida mateixa.
El seu nou llibre, Esplendor (RBA) és en si mateix una vibrant suma de retalls vivencials, però no del seu autor, sinó d'un personatge amb el qual va travar una amistat profunda i bella. “José Luis era un personatge que pul·lulava entre el Guinardó i Gràcia. Un tio molt intel·ligent i, per a mi, el millor escriptor àgraf d'Espanya. Quan va morir, el 2020, em vaig proposar honrar una promesa que li havia fet: narrar la seva vida”.
La novel·la recorre la vida de José Luis, un personatge ple de llums i ombres, que amb la seva mort s'ha emportat “una certa Barcelona que ja no existeix més enllà del record”. Un homenatge filat amb un afecte infinit que barreja el real i el ficcionat, amanint-lo amb molta poètica.
Articles per a mitjans com Eldiario.es, El Confidencial, el programa Sota sospita de Radio 4 (presentat juntament amb Laura Gonzàlez) o el seu podcast cultural 15 al dia li permeten parlar de llibres, pensadors, idees i una Barcelona on no és or tot el que rellueix.
La gent s'ha volgut creure el relat de marca de Barcelona i confon aquesta marca amb la ciutat.
Una ciutat sobrevalorada
“La gent s’ha volgut creure el relat de marca de Barcelona i confon aquesta marca amb la ciutat”, lamenta l’escriptor, que detecta el principal problema en un presentisme que omet el passat de l’urbs i no arriba a entendre la seva veritable pluralitat social i cultural. “Els barcelonins d’avui no tenen la consciència col·lectiva necessària per a repensar una ciutat, a pesar de la importància dels moviments veïnals del passat”.
L’excés d’institucionalització i politització “fa que aquí no s’entengui la cultura com a vehicle per a avançar, sinó com a fórmula per a pillar un carreguet, i això em fa ser pessimista”, lamenta qui fa molts anys que estudia la història i els barris d’una ciutat de la qual defensa una gestió basada en alcaldies de barri, “per a recuperar la seva identitat i que això deixi de ser una postal de Gaudí i Messi”. I, abans d’acabar el seu vermut, afegeix, amb un pòsit de melancolia: “encara que sé que sempre la duré dins, sento que algun dia hauré de deixar Barcelona”.
–Potser decideixis quedar-te aquí després de tastar la nostra oferta gastronòmica. S’acosta l’hora de sopar i tenim carta, entrepans, tapes, plats combinats… tot molt bo!
Jordi Corominas no aconsegueix reprimir una riallada i accepta l’oferta.
“A veure què tens de tapes i amb quin vi les puc acompanyar”, replica. I, després d’uns segons, agrega, somrient: “i també quines postres hi ha, que sense postres no és el mateix”.