“Jo sempre he estat una mica al marge. Em considero artista tèxtil, dissenyadora i artesana, però mai he encaixat del tot en cap d’aquestes categories. Això m’ha permès ubicar-me en un espai lliure on sempre he fet el que m’ha donat la gana, al marge de modes i tendències”. Vespreja i Kima Guitart aprofita un moment de silenci al Bar per acostar-se a la barra i demanar un te amb gel. “Per sobre de tot, he buscat sempre la meva veu i que aquesta fos recognoscible, independentment de si treballava en un vestit, un mocador, una catifa o una instal·lació”.
Es va criar al taller de costura de la seva mare, “on, sense adonar-me’n, vaig aprendre moltes coses sobre les teles, les seves formes i caigudes”. Es va formar a La Llotja i al taller de Montserrat Xicola treballant l’esmalt sobre coure, però una beca a Florència li va fer adonar-se que allò que realment volia era pintar sobre seda. “Me’n vaig anar a París a aprendre les tècniques orientals i després les vaig perfeccionar a Menorca, pintant paisatges sobre teles”. Capvespres, reflexos del mar, sols i ombres. “Aquella illa em va ensenyar a mirar”. Va tornar a Barcelona i aquí ja va ser una qüestió de temps. “Al principi alternava el coure amb l’art tèxtil, però poc després la seda es va imposar”. Ja no hi va haver marxa enrere.
Amb Blai Puig van crear una empresa, Plec, a la qual literalment li plovien encàrrecs de tota mena, “i amb cadascun d’ells jo anava aprenent”. Allò hauria pogut durar per sempre, però hi havia desitjos que només es podien satisfer fent un cop de timó. “Vaig pensar que, allà on fos, hi serien les meves mans per treballar. Així que vaig vendre la meva part de l’empresa i me’n vaig anar a Nova York, ciutat amb la qual vaig mantenir un anar i venir durant quatre anys.".
La Kima que va tornar de la metròpoli novaiorquesa era una altra. “Aquella experiència em va obrir moltíssim el món, a tots els nivells”. El 1984 va ser la primera a exposar indumentària en una galeria d’art. Una barrera que va tornar a traspassar l’any següent, a ARCO. Van començar les exposicions, i també les desfilades. “Les meves creacions van desfilar a la Gaudí i a la Cibeles, encara que ben aviat vaig prescindir de models professionals”. L’art és per a tothom i no ha d’estar supeditat a absurds cànons de bellesa. I, sobretot, l’art és en tot el que es fa. “No distingeixo entre tipologies d’obres. Dono el mateix valor a un mocador, a una tela exposada o a un vestit que és, per a mi, una seda mural que surt al carrer, va al teatre, al restaurant i es complementa amb la personalitat de qui el porta”.
Segon cop de timó
A finals dels 80, Kima Guitart es va traslladar a Madrid, “on vaig estar cinc anys en què no van parar de passar coses”. Més encàrrecs al·lucinants com la tapisseria del teatre Rojas de Toledo o una sèrie de ventalls per al MoMA novaiorquès. Començar a treballar amb un equip. Introduir-se en el món dels estampats. “Vaig tornar a Barcelona per a les olimpíades, en un moment emocionalment vertiginós, en què els meus pares van morir, em vaig casar, vaig ser mare…”. Mentrestant, més feina: encàrrecs i projectes personals “als quals dedico, per igual, el meu afecte i esforç”. Exposicions als Estats Units i al Japó… I, de sobte, el 2015, tot va parar una altra vegada. Va arribar el segon cop de timó de la seva vida.
“Vaig tancar el meu estudi i em vaig quedar sola de nou, amb la idea de prendre’m un any sabàtic”. Però estar-se quieta no era una opció i, el 2017, va debutar en el món de l’escultura i les instal·lacions amb la seva obra Plouen pregàries 1. Des de llavors ha treballat en ambicioses instal·lacions i escultures basades en la lectura de grans mites femenins com Cassandra, Dafne o Medea, vistos a través del prisma de Christa Wolf. La seva manera d’incidir en un present “en què moltes dones continuen sent assassinades o silenciades”.
Orgullosa d’haver “transitat un terreny que en la meva joventut semblava utòpic”, en aquests últims anys ha treballat per donar forma –juntament amb la historiadora d’art Pilar Parcerisas– al llibre Pintar la seda (Museu Tèxtil de Terrassa) en què es recull la dilatada trajectòria d’una Kima que, com a bona artista, viu aliena a qualsevol forma d’etiquetatge fàcil.
Enuig amb el present
“Soc originària d'Esparreguera i vaig venir a Barcelona als disset anys per estudiar. Ara fa molts anys que és la meva ciutat, i el que més m'enamora és el mar. L'he gaudida moltíssim en diferents etapes de la meva vida, però m'alegro d'haver viscut en altres indrets, perquè això et dona una perspectiva molt més profunda”. L'artista acaba el seu te.
“Si et dic la veritat –prossegueix–, ara mateix estic enfadada amb Barcelona, per tot aquest excés de gent, aquesta homogeneïtzació i pèrdua de caràcter”. Com a tants altres barcelonins, li costa reconèixer una ciutat que cada vegada sembla més un decorat i per la qual costa caminar de tanta massificació.
– Una cosa que et podria reconciliar una mica és la nostra oferta gastronòmica. S'acosta l'hora de sopar i en aquesta cuina es fa autèntica màgia. Et deixes temptar?
Kima Guitart somriu. Gaudeix de l'insòlit silenci i s'anima.
“Si teniu menú, li faré una ullada”, replica, qui sap si pensant que els colors, aromes i textures del menjar poden acabar plasmats, d'alguna manera, en alguna de les seves creacions.