La Barcelona que m’agrada

No et reuneixis amb més de sis persones. No parlis amb estranys. De fet, ni tan sols t’hi acostis. Renta’t sovint les mans i vigila què toques. Si pot ser, no cantis ni cridis. Prohibit sopar a fora. Ah! I et vull a casa abans de les deu de la nit!

Podrien ser les normes que un pare sobreprotector i autoritari imposa al seu pobre fill adolescent, però en realitat són algunes de les restriccions vigents des de fa mesos per mirar de frenar l’expansió de la Covid-19.

No dubto que es tracta de mesures absolutament necessàries i que el govern, el d’aquí i el d’allà, en cap cas pretén limitar les llibertats dels ciutadans. Dit això, sovint em pregunto si aquesta mena d’onada d’obligat puritanisme que ens ha portat el coronavirus no ha vingut per quedar-se. ¿I si resulta que un cop deixem enrere la pandèmia no ens llancem en massa als carrers ni ens entreguem a la disbauxa com pronostiquen alguns experts d’ara no recordo què?

Sovint em pregunto si aquesta mena d’onada d’obligat puritanisme que ens ha portat el coronavirus no ha vingut per quedar-se

Imagineu-vos que per una bona temporada som una ciutat de persones que només es relacionen amb la gent del seu cercle de confiança, perquè “no saps mai qui pot tenir el virus”. Que no queden per anar a sopar perquè “com a casa, enlloc”. Que no surten mai de nit perquè, “com que ara sopem tan d’hora, a les deu ja som al llit”. Que no trepitgen una pista de ball ni que les matin, perquè “amb tanta gent allà ficada és molt fàcil que t’encomanin alguna cosa” o que només fan vacances de proximitat, perquè “almenys aquí, si et passa alguna cosa, saps que tens bons hospitals a prop”. No us sembla terrible?

Doncs encara hi ha una cosa pitjor. Imagineu-vos ara que la figura del veí-policia tan en voga aquests últims temps també es perpetua entre nosaltres. Penso en aquell ciutadà modèlic que perpetrat darrera la persiana del seu menjar sempre estan a punt per denunciar el veí que treu el gos a fer pipí fora d’hores, com si es tractés d’un delinqüent. Que no entén que els adolescents, amb les hormones revolucionades, els sigui impossible mantenir la distància de seguretat quan queden al banc de sota de casa i els fa fotos d’amagat que comparteix als xats d’amics o familiars per demostrar “com n’és d’irresponsable la joventut”. Que quan passa per una terrassa i veu cinc o sis persones a la mateixa taula mastega fastiguejat entre dents: “Es mereixerien acabar a la UCI!”. Tant de bo que, quan tot això s’hagi acabat i ja no tinguin cobertura legal o moral per fiscalitzar a tothom, deixin d’expedir carnets de bon ciutadà.

Espero amb candeletes el retorn de la Barcelona canalla i gamberra. La que no té hores, perquè mai en té prou

Espero amb candeletes el retorn de la Barcelona festiva, canalla i gamberra. La que no té hores, perquè mai en té prou. La que omple bars, restaurants i discoteques. La que canta i balla rodejada de desconeguts. La que abraça i petoneja. La del viure i deixa viure. La Barcelona que m’agrada.