La gent sóc jo

Fa un any, ara mateix, estàvem confinats. L’esclat de la primavera ens va agafar rere els vidres de la finestra, enyorant l’olor i el color de les plantes. La mareselva, el pol·len per terra, els presseguets petits als arbrers fruiters, les dimorfoteques a tots els testos, o aquella planta—com m’agrada—que veus en tants jardins, que sembla una escombreta de vàter vermella i que es diu, esclar, escuraxemeneies. Ara no, ara podem sortir. Ara la ciutat torna a ser plena de gent que compra, ensuma, i surt a sopar. I hem perdut l’hàbit, que és un hàbit que teníem, suposo, d’esquivar-nos entre nosaltres, de caminar com formigues atrafegades, cada una la seva ruta, sense fer-nos nosa. Estupefactes, ens sorprèn quanta gent hi ha al carrer, sense pensar que, sempre, la gent també som nosaltres.

Camino de pressa, sempre m’ho han dit, em costa caminar a poc a poc. Sé que aquest és un retret que fan alguns monologuistes i alguns ecologistes als de ciutat. “La gent té molta pressa a Barcelona! Se’ls escapa el tren? Per què caminen tan ràpid?”. Bé, de vegades sí, sí que se’ls escapa el tren, però per què no retreuen mai que algú camini a poc a poc? O que camini a poc a poc en companyia, ocupant tota la vorera. O que camini a poc a poc, en companyia, ocupant tota la vorera, agafant-se de les mans.

Ja he perdut la paciència per esquivar. Ja em costa la multitud. Em costava abans? Diria que no. La Plaça de Catalunya i el portal de l’Àngel, el carrer Petritxol, les galeries “del camell”, la Rambla… Tots aquests llocs sempre eren plens de gent, gent que badava, que ballava, que esquivava la Guardia Urbana, que entrava i sortia de les botigues…

“Hi ha massa gent”, dic, després del passeig amb la filla, en cerca d’un banyador per a les colònies que, aquest any sí, podran fer. I no me n’adono que jo també sóc la gent, que també faig nosa, que voldria que no hi hagués ningú i que fos jo la única que ha tingut la pensada d’anar a comprar el banyador. Que no he sigut la única ho demostra el fet que a l’Oysho, la botiga de roba interior, hi han posat tamborets, com de barra de bar, pels que s’esperen, pacientment, fora de l’emprovador.