L’art en temps de la SIDA

[dropcap letter=”Q”]

uan Tony Kushner va escriure Àngels a Amèrica –una de les obres de teatre clau de finals de segle XX, un díptic que va endur-se el Pulitzer als Estats Units de George Bush pare–, ja comptava que el muntatge i el seu tractament descarnat de la SIDA i l’homosexualitat encendria als sectors més conservadors. De fet, això és el que va passar a Catalunya quan la primera part del díptic va inaugurar el desmesurat TNC el 1996, durant l’època daurada del pujolisme: els escarafalls de la plana major del Govern van ser sonats, amb nombroses patums escandalitzades davant de tanta depravació.

El que segur no s’esperava Kushner és que, vint anys més tard, en el segon muntatge de l’obra a Catalunya, seria la raça, i la seva representació, el que provocaria un cataclisme encara més gros arran de la polèmica representació d’un personatge negre per un actor blanc que vam explicar fa uns dies a l’article sobre el blackface a Catalunya.

Sigui com sigui, el subtítol d’Àngels a Amèrica és «fantasia gai sobre temes americans», i les aproximacions a la SIDA que s’hi representen són múltiples i complexes. A l’escenari de la Sala Fabià Puigserver –el fundador del Lliure va morir de SIDA el 1991– causava impacte la reacció de rebuig que té un dels personatges, el jove Louis Ironson, quan descobreix que la seva parella té la malaltia. Aquell negacionisme i la incapacitat d’acompanyar-lo durant tota la davallada –llavors no existien els tractaments antiretrovirals– resultaven devastadors.

Però Àngels a Amèrica és només una de les moltes creacions que van posar la SIDA al centre de la producció cultural als anys noranta, sobretot quan la malaltia va començar a afectar les elits –blanques– del país. Entre elles hi ha la pel·lícula Philadelphia (1993), que a banda de fer vendre un munt de discos a Bruce Springsteen, va situar la malaltia al mapa per a bona part d’una audiència planetària, i va desestigmatitzar la pandèmia –fins llavors, el “càncer dels gais”– amb un actor amb ganxo i un insòlit repartiment interracial.

A les arts visuals hi van haver aproximacions a la SIDA de tendències oposades: alguns creadors van acostar-s’hi des de la provocació, com la sèrie Lethal Weapons de Barton Lidice Benes, que exhibia pistoles d’aigua i ampolletes de perfum plenes de sang infectada, o les performances de Ron Athey, plenes d’esquitxades de sang. A l’altre extrem d’aquests acostaments tant directes hi trobem mirades més poètiques i metafòriques, com les instal·lacions que el cubà Felix Gonzalez-Torres (mort de SIDA el 1996) va dedicar a la seva parella Ross, víctima de la malaltia uns anys abans. Els Retrats de Ross fets a base de piles de caramels ensenyen el declivi del cos i el veure com algú “anava desapareixent davant dels teus ulls” a mesura que els caramels van desapareixent perquè el públic se’ls endú. Evitant les referències directes a la SIDA, Gonzalez-Torres aconseguia desarmar la crítica homòfoba i transformava les seves peces en clams universals sobre l’amor i la pèrdua, com en la instal·lació amb bombetes Last light de la col·lecció del Macba, on hi ha en dipòsit dues obres més de l’artista.

Precisament al Macba s’acaba d’inaugurar l’Anarxiu SIDA, un treball d’investigació de l’equipo Re sobre la dimensió cultural i social de la SIDA a Espanya i Xile durant els noranta, que es podrà veure fins a l’abril al Centre d’Estudis i Documentació, a tocar del retratadíssim mural Todos juntos podemos parar el SIDA de Keith Haring, recuperat pel museu fa quatre anys i pintat originàriament a la plaça Salvador Seguí el 1989, quan aquell racó del Raval era un cementiri de xeringues.