Unes caixes de fruita de fusta apilades al costat de la fruiteria del barri esperen ser recollides pels operaris del servei de neteja. Però, abans que això arribi a passar, hi ha una veïna que passa per allà i les rescata. És la Laura, sempre a la caça de la caixa bonica. En les mans d’aquesta arquitecta, les caixes que en principi són per llençar, esdevenen matèria primera per donar forma a bells dissenys d’arracades i pins que reprodueixen els dibuixos i colors de rajoles d’interiors de portals, pisos i voreres de places i carrers d’aquesta ciutat.
Laura Martinell és arquitecta i fa taxacions de pisos i locals. És una activitat que li obre les portes de molts edificis singulars i domicilis particulars a Barcelona. Sobretot en les finques règies, antigues, modernistes, troba sovint aquesta rajola hidràulica que a principis del segle passat va acomodar-se en tants llocs i que d’ençà de fa un temps ha tornat per ocupar el terra de molts habitatges, recuperant aquells dissenys en els quals la Laura s’inspira.
Ho va començar a fer l’any 2018. La maternitat li havia regalat molts moments per a la reflexió sobre la relació entre la creativitat, el consum i la sostenibilitat. “En aquell moment jo ja estava creant productes amb materials en desús”, recorda. Amb els ous Kinder de xocolata, un cop buits els petits contenidors grocs on els infants troben un petit objecte sorpresa i que ja començaven a acumular-se a casa de la Laura, va idear uns minicactus. De cada part del recipient en feia un test per a un baby cactus, com els hi deia.
I justament quan treballava uns petits penjadors per aquests mini testos a partir de petits bocins de fusta de caixes de fruita va veure que n’aprofitava només una petita part i, ja que ja dominava la manipulació d’aquella fusta, va pensar que podria donar forma amb ella a alguna altra creació. I aleshores al seu cap van venir els mosaics que tant li han agradat sempre: les rajoles hidràuliques, el terra d’interiors de cases particulars, estances de palauets, portals senyorials i molts dels pisos de l’Eixample barceloní.
Així van néixer els motius de les rajoletes emulades en arracades i pins. Amb la fusta de les caixes, un cop tretes les grapes, netejades, repassades, amb el disseny que dibuixa la Laura, cada peça es talla amb làser i ella les pinta a mà una a una. “Amb el programa Autocat dels arquitectes faig el dibuix”, explica. Ja té ben entrenats els ulls per localitzar pel carrer les caixes amb les quals imagina què en farà. “Tan aviat les veig, allà estic jo. Me les enduc a casa i les recupero. M’ho passo molt bé, és fantàstic”.
Creació sostenible
La fa molt feliç haver sabut lligar la creativitat amb el reciclatge. “He recuperat un material que havia perdut el seu valor comercial i li he donat una nova vida, una nova funció i un nou significat. És una manera de generar valor afegit a partir d’allò que ja existeix. No es tracta només de reutilitzar un material, sinó de descobrir-ne el potencial i convertir-lo en alguna cosa que torni a tenir sentit per a algú”.
He recuperat un material que havia perdut el seu valor comercial i li he donat una nova vida, una nova funció i un nou significat.
De fet, hi va arribar després de plantejar-se: “Si ja vivim en un món saturat de productes i materials, quin sentit té crear-ne més utilitzant matèries primeres noves? ”. Per tant -diu- “em satisfà haver creat un producte capaç de despertar l’interès de les persones i provocar una compra, però haver-ho fet d’una manera respectuosa amb el medi ambient, i així treballo de manera més coherent amb els meus valors”.
En la seva formació com a arquitecta, la Laura ja recorda com reforçaven ja el concepte de la sostenibilitat. “Durant la carrera, especialment cap al 2005, ens insistien molt en la importància de la sostenibilitat energètica dels edificis. Ens explicaven que les decisions que prenem com a arquitectes tenen una incidència molt important en el consum de recursos i en l’impacte ambiental dels edificis. I allò em van fer prendre consciència de la responsabilitat que tenim a l’hora de dissenyar i construir”.
I així, ara quan pensa en el projecte de les arracades amb fusta reciclada, la Laura no el veu únicament com una manera de dissenyar arracades o altres objectes. És també una manera d'entendre la creació: "observar allò que tenim al nostre voltant, descobrir el potencial dels materials que han quedat en desús i transformar-los en productes que les persones puguin valorar i estimar”.
Cada vegada que rep una comanda, afirma, “em fa pensar que potser cada cop hi ha més consciència sobre la importància de reutilitzar, recuperar i donar una segona vida als materials. Per tant, sento que, encara que sigui a petita escala, he pogut contribuir una mica a produir i consumir de manera més conscient i en benefici del planeta”.
He pogut contribuir una mica a produir i consumir de manera més conscient i en benefici del planeta
“Em fa molta il·lusió i em fa gràcia pensar que hi ha tanta gent que porta les meves arracades”, diu la Laura. I, a més, sap distingir dos tipus de clients d’aquestes joies artesanals: “D’una banda, hi ha les persones que compren les arracades perquè els agrada el disseny, perquè els entren pels ulls o perquè els recorden Barcelona, sense conèixer necessàriament la història que hi ha al darrere. Però també hi ha qui coneix el meu projecte, sap com estan fetes les peces i entén el valor de treballar amb materials recuperats. En aquest cas últim, sento que és una compra més conscient”, comenta. El reaprofitament ja fa part de la manera de treballar de la Laura. Amb els descartes d’arracades grans, en fa de petites.
De Casa Batlló a la Casa del poeta Joan Maragall
El món dels paviments sempre li havia interessat. “En el moment que començava a fer les arracades es parlava força de la recuperació de les rajoletes hidràuliques procedents de pisos que es reformaven i que, massa sovint, acabaven a les runes. Jo mateixa en tenia algunes que havia trobat pel carrer, dins de sacs de runa, i vaig començar a experimentar amb aquelles peces per crear arracades inspirades en els seus dibuixos”.
S’ha de dir que un cop va tenir fetes les primeres mostres, les va dur a BdeBarcelona, la botiga de l’avinguda de Gaudí, on tots els objectes que venen es fa en petits tallers d’artistes locals i la seva propietària, Maite Guillem, ja era fan dels baby cactus de la Laura. La novetat de les arracades com a nova creació de la Laura li varen encantar. Un motiu tan barceloní havia de triomfar. I així va ser.
La Maite va animar-la a seguir aquest filó que avui ja compta amb diferents col·leccions. “M’he centrat en les arracades perquè acompanya més la cara, és més vistós, perquè la ubicació a les orelles fa una presència més estratègica per posar una joia. I és més pràctica la peça petita”, argumenta.
Un motiu tan barceloní havia de triomfar. I així va ser.
És inevitable que a la Laura allà on va la vista se’n vagi a les flors, línies geomètriques, tots els motius que decoren estances i espais oberts de la ciutat. I en té algunes de predilectes. “Les rajoles de Casa Vicenç m’agraden molt. I a les golfes de Casa Batlló hi ha una rajola amb una flor que també m’encanta”. Abans de la pandèmia de Covid va crear la sèrie Gaudí, amb motius d’edificis de l’arquitecte.
I al darrere de cada parell d’arracades, hi ha un petit mapa en el qual s’indica la localització del lloc on hi ha la rajola original on s’inspira la joia. En té de diversos racons de la ciutat. En sales d’espera en consultes, com la del seu quiropràctic, també n’ha descobert, “un que em sembla meravellós”, expressa.
I, de la seva mirada, passen a la càmera i de la càmera a la seva taula de treball. En el disseny de l’empaquetatge, hi ha imprès el dibuix de la rajola sencera tal com la veiem als carrers: Verdi, Pau Claris, Enric Granados, Mallorca, Alfons XII, a dins de Casa Batlló, en un petit hotel ecosostenible del carrer de Trafalgar, l’Hotel Yök... “M’agraden els terres, i un que destaco és a la Casa-Museu i Arxiu del poeta Joan Maragall, al carrer Alfons XII, tocant a la plaça Molina. Les rajoles allà són de Miguel Nolla, un industrial valencià que les va portar d’Anglaterra”.
Aquests terres són un patrimoni que tenim i que penso que no està valorat i és preciós.
L’experiència artística de la Laura permet, per una banda, recuperar materials, reciclar-los i, ja en mans de qui adquireix les seves creacions, recordar la ciutat cada dia lluint els pins i arracades inspirats en els paviments d’aquesta ciutat. “Aquests terres són un patrimoni que tenim i que penso que no està valorat i és preciós”.
Cada cop que mengem maduixes, pomes, taronges o qualsevol fruita o verdura fresca, podem pensar que és un producte arribat en caixes de fusta que algun dia pot ser que acabin mostrant-nos la bellesa decorativa de rajoles a terra, acompanyant el rostre d’algú. Qui sap si també de qui va consumir la fruita de les caixes que hauran seguit el virtuós camí del reciclatge que tan bé ens fa.