És un dia gris de tardor a Barcelona. El tipus de dia amb un cel plomís i apesarat que convida a la introspecció i a la melangia sòbria, així que pujo fins a la Fundació Joan Miró a la muntanya de Montjuïc amb la basarda que imposen alguns matins tristos. No obstant això, en travessar el llindar d'aquest edifici blanc dissenyat per Josep Lluís Sert —amic i col·lega de Perriand des dels temps del taller de Le Corbusier i els congressos CIAM—, l'atmosfera canvia radicalment. A l'interior, una multitud heterogènia de visitants transita, fascinada, entre explosions de color, fusta i metall que semblen destacar més de l'habitual sobre aquest fons anodí.
Soc aquí per a visitar Charlotte Perriand. La llibertat de repensar el món, la primera gran exposició monogràfica dedicada a la llegendària arquitecta i dissenyadora francesa en l'estat espanyol, que té lloc del 9 d'octubre de 2026 al 28 de febrer de 2027 en la Fundació Joan Miró de Barcelona. Abans d'endinsar-me a les sales, m'envaeix un garbuix d'enlluernament i estupor, perquè ja previsualitzo peces icòniques que em resulten familiars.
Són mobles, cadires, esquemes de prestatgeries que he contemplat abans –a vegades en llibres de disseny, unes altres en publicacions d'arquitectura i interiors— i m'adono d'una cosa desconcertant: durant anys vaig donar per descomptat que moltes d'aquestes obres havien estat concebudes per un home.
"Durant anys vaig donar per descomptat que moltes d'aquestes obres havien estat concebudes per un home"
Aquesta revelació cou. M'entristeix profundament comprovar fins a quin punt la figura de Charlotte Perriand va quedar eclipsada per l'allargada ombra de Le Corbusier. Aclareixo que l'obra del cèlebre arquitecte suís-francès m'apassiona i sempre m'ha semblat brillant; no es tracta de negar la seva genialitat. Però resulta dolorós reconèixer com el cànon historiogràfic va tendir sistemàticament a relegar a les dones creadores al rol de col·laboradores secundàries o muses, reduint la seva autoria a un mer peu de pàgina en els grans tallers del segle XX.
Aquesta mostra en la Miró ve precisament a reajustar la balança, atorgant l'espai, el volum i la llum que li corresponen a una pionera sense la qual el fet d'habitar modern simplement no s'entendria.
El recorregut expositiu no es limita a exhibir objectes, sinó que planteja un viatge intel·lectual i, sobretot vital, per les geografies que van modelar la sensibilitat de Perriand. En aquest periple, em resulta especialment curiosa i reveladora la seva estada a les illes Balears. L'estiu de 1932, Perriand va decidir circumnavegar la costa de Mallorca en canoa, un viatge iniciàtic que la va posar en contacte directe amb el Mediterrani, la seva llum, la seva artesania popular i la rotunditat de les formes orgàniques.
És fascinant reconèixer com l'observació de les pedres polides per la mar, els troncs de fusta a la deriva —el que ella anomenava objets trouvés o "art brut"— o l'arquitectura vernacla insular van infondre en el seu treball inicial una calidesa única i una sensibilitat cap a la matèria primera en estat pur.
No obstant això, aquest organicisme primordial no es va quedar en un simple gust pel rústic. A mesura que avança l'exposició, es percep com aquesta primera influència es va filtrant i transformant en una espècie d'ordre rigorós, una geometria funcional. Aquesta evolució està marcada pels seus intensos intercanvis creatius amb el pintor Fernand Léger —amb qui va compartir una profunda amistat i una visió de l'art integrat en la vida quotidiana— i pel seu contacte amb l'avantguarda soviètica durant la seva estada a Moscou.
Perriand entenia que el disseny havia de respondre a les necessitats reals de la societat, un ideal de democratització on l'espai habitat influïa directament en l'emancipació de l'individu.
Però si hi ha una fita geopolítica i vital que va reconfigurar de manera definitiva el seu llenguatge plàstic, va ser la seva partida al Japó l'any 1940, just en els inicis de la Segona Guerra Mundial. Convidada pel govern japonès com a assessora d'art industrial, Perriand va descobrir allí un univers on l'economia de recursos, la flexibilitat espacial (els panells corredissos, el tatami) i el respecte pel material natural aconseguien cotes d'absolut mestratge.
L'empremta oriental en tota la seva producció posterior és enlluernadora: va aprendre a entrellaçar el bambú amb l'acer cromat i a concebre l'espai no com una caixa rígida, sinó com un buit articulat i fluid.
Descendir al pis inferior de la Fundació Miró és, sens dubte, una de les experiències més estimulants de la visita. Aquí l'exposició abandona la distància contemplativa per a tornar-se experiencial. L'espai acull cuidades reproduccions i prototips històrics de les seves peces més emblemàtiques: des de les mítiques cadires i butaques fins a la famosíssima Chaise Longue LC4 (tantes vegades atribuïda en exclusiva a Le Corbusier i Pierre Jeanneret, quan el toc humà i la lleugeresa ergonòmica van venir de la mà de Charlotte).
El que em deixa rotundament fascinada en aquesta planta és una sort de recreació habitable a escala real que evoca els seus innovadors mòduls d'habitatge mínim i interiors prefabricats (com els seus cèlebres projectes per a les residències universitàries o els refugis de muntanya desenvolupats al costat de Jean Prouvé i Pierre Jeanneret). Recorda, de manera inevitable, als millors mòduls de les exposicions contemporànies tipus Ikea, però amb una elegància, una calidesa i una precisió arquitectònica a la qual el disseny massiu actual rares vegades aspira.
Perriand pensava en l'alçada dels sostres, en la rotació dels braços en cuinar, en la llum natural que havia de banyar una taula de treball i en com optimitzar cada centímetre quadrat sense asfixiar la mirada. Veure aquest estàndard d'"art de viure" (l'art d'habiter) dissenyat fa tantes dècades provoca una profunda admiració. Llavors, la modernitat real no consistia en el luxe superflu, sinó en la dignitat de l'espai quotidià.
"La modernitat real no consistia en el luxe superflu, sinó en la dignitat de l'espai quotidià"
En aquesta secció poso de nou en valor la importància vital de comissariar mostres com aquesta. Dona una profunda satisfacció comprovar com les institucions culturals comencen a donar l'espai que mereixen a aquestes grans creadores que tant van fer per l'arquitectura i interiorisme contemporanis. Dones que, malgrat enfrontar-se a la desconsideració institucional de la seva època, mai van renunciar a la llibertat de crear ni a l'ambició de transformar el món a través del disseny.
Surto de l'exposició reconfortada, però també amb un pessic en recordar el meu propi entorn domèstic. Mentre observava els meravellosos mòduls d'emmagatzematge modulable (les cèlebres prestatgeries Nuage creades per a la Maison du Brésil o la Cité Universitaire) —on els panells corredissos d'alumini de colors organitzen l'espai amb una harmonia matemàtica i gairebé poètica— no podia evitar pensar en l'estat de la meva pròpia casa.
En aquest instant, mentre escric aquestes línies veient caure les últimes llums d'aquest dia gris, contemplo la muntanya de llibres apilats que desborden per arreu en la meva llar. Què no donaria jo per trobar una prestatgeria com les de Charlotte Perriand.
Un moble que no només sostingui el pes de les pàgines, sinó que porti al meu caos quotidià una mica d'aquesta llibertat, d'aquest ordre intel·ligent i d'aquesta lluminosa bellesa amb la qual Perriand va demostrar que habitar una casa és, en el fons, una manera noble i lliure de repensar el món.