Francès, la llengua que la majoria dels catalans havien estudiat a l'escola fins a mitjan segle passat, com a primera llengua estrangera, ha anat perdent parlants aquí, a l’altre costat dels Pirineus. D’uns anys ençà, només els qui tenen vincles amb França o els altres països de parla francesa, els qui estimen la cultura francesa, sigui el cinema, la música o la literatura, o els qui han de fer servir aquesta llengua per la feina, l’aprenen. L'anglès es va imposar en tots els centres d'educatius com una gran piconadora que va deixar el francès arraconat com a optativa.
Per tant, en les aules de Francès avui hi ha, sobretot, una selecta varietat d’alumnes que, quan troben una professora com la Marie, cerquen molt poques excuses per perdre’s classe. La Marie Martínez és cap del departament de Francès a l’EOI Barcelona Vall d’Hebron, però no és precisament en la burocràcia organitzativa del funcionar d’un centre oficial com aquest on troba el gust i el gran al·licient de la seva feina: això ho viu a dins de l’aula.
“No hi ha res que m’agradi més que fer classe”, diu, amb aquella seguretat i fermesa que ve de lluny, i de molt endins. Aquesta professora estima l’ofici que dona corda a aquesta llengua en vies de recessió a Catalunya. Cada començament de curs, la Marie descobreix els nous inscrits, curiosa per descobrir què els interessa més d'una llengua com el francès, per què l'estudien, com l'estudien...
“A francès és com un luxe tenir adolescents a classe que sempre acostumen a anar bé en anglès, i a qui els agraden els idiomes. N’hi ha que comencen a primer i van traient tots els cursos fins a treure’s el C1, i potser no han viscut ni viuran mai a França. Estudien francès com un plus, que és bàsicament el que ara, en aquest temps, s’està perdent”, explica.
Perquè l'aprenentatge d'una llengua estrangera ---com diu la Marie--- és un trajecte de llarg recorregut, però sempre hi ha qui “es matricula per a estudiar un idioma com qui s'apunta al gimnàs. Comencen amb moltes ganes, però després deixen de venir. Avui, que tot és pitjar un botó i aconseguir la resposta, el nombre d'alumnes que es matriculen ha baixat”. Pensen també els professors d'idiomes que la intel·ligència artificial ha tingut bastant a veure amb aquest retrocés d’inscrits. “La IA arribarà a suplir l'aprenentatge d'idiomes, sí, amb traductors automàtics i aplicacions per aprendre. Però el que no podrà substituir la intel·ligència artificial és l'intercanvi amb l'altra persona. Els gestos, la mirada als ulls, tota la comunicació no verbal es perd”, puntualitza la professora de francès. En les classes, s'aprenen simultàniament totes les competències lingüístiques: a llegir, a escriure i a parlar l'idioma. Però a més ---explica Marie--- “s'aprèn molt més que gramàtica. Podràs tenir automàticament una traducció perfecta, però la cultura del país i l'intercanvi d'experiències amb la llengua i el seu país d'origen entre els alumnes i amb el professor, tot això també passa a l'aula”.
Preparar creps i degustar-les, o descobrir els formatges elaborats en obradors francesos són activitats que formen part del curs de francès a l’EOI, moments per a enfortir més el vincle amb el grup, amb el comú denominador de la llengua francesa. A més ---afegeix la Marie---, “el procés de pensar en un altre idioma, conèixer les expressions, al costat d'aquestes pinzellades de cultura, és una riquesa”. És aquest compartir anècdotes a l'aula allò que dona el toc diferencial en l'aprenentatge de la llengua. “I jo vull creure que tornarà a valorar-se més”, confia.
Classe a les nines
La Marie Martínez va néixer a la ciutat de Mulhouse, a Alsàcia. Era molt petita i ja s'entretenia jugant a allò que més tard ha acabat sent la seva dedicació laboral. Taules, doncs, es pot dir que ja en tenia quan era una nena. “A casa, col·locava cadires i asseia les meves nines en elles, unes quatre o cinc, i jo pujava a una cadira i escrivia darrere d'una porta, com si fos una pissarra. I la meva mare i el meu pare es posaven histèrics. Després ja em van comprar una pissarreta i guixos de colors, i amb això continuava explicant lliçons a les nines”.
“La IA arribarà a suplir l'aprenentatge d'idiomes, sí. Però el que no podrà substituir és l'intercanvi amb l'altra persona”
A l'escola, ella personalment també hi anava molt a gust. “El col·legi m'agradava, però no per les matèries. Per a mi, era un lloc on se socialitzava”, recorda. I és això mateix, precisament, el que ara ella valora i destaca més de la dinàmica de les classes en una escola com és l'oficial d'idiomes. “A l'aula de l’EOI es barreja gent de diferents edats, formacions i treballs. Venen a classe a aprendre no sols l'idioma, també aprenen a compartir l'experiència de l'aprenentatge, cadascú al seu ritme. Es fa pinya entre tots ---també creant un grup de Whatsaap---, un microcosmos amb molt bon ambient, en el qual hi sol haver sempre la rateta de biblioteca, el perfeccionista, el que s'apanya, el que se’n surt malgrat tot el que li costa. I això a mi m'encanta”, diu. “Em meravella els qui treballen tot el dia i a les set de la tarda venen fins aquí per a passar-se una hora i mitja a classe, dues vegades per setmana. Això per a mi, com a professora, és un luxe.” I la Marie també sap que és un luxe que a Espanya es pugui disposar d’una escola pública d’idiomes, cosa que no passa en altres països.
Andalusia, Lleó, Alsàcia i València
Els pares de Marie van néixer a Andalusia, i van anar a viure un temps a Lleó, abans d’establir-se a França. “Però, com tots els emigrants, volien tornar al seu país, i ho van fer. Van tornar i es van quedar entre els dos mons, perquè, després de passar tants anys fora, és com si ja no fossin d'aquí”, explica la Marie. Quan els seus pares van tornar a Espanya, ella tenia vint anys. Recorda que va trucar per telèfon a la UNED per a informar-se sobre els estudis de filologia francesa, que era el que el seu professor d'espanyol, a París, li havia recomanat estudiar si volia venir a viure a Espanya i treballar com a professora de francès. “Jo mai havia sentit parlar de filologia, vaig haver de demanar que em lletregessin la paraula”, recorda.
Els seus pares es van instal·lar a València. “Jo vaig venir per un any, però ja em vaig quedar”, explica. A València va fer la carrera de Filologia francesa, però a Barcelona tenia al seu xicot, que estudiava a la Universitat de Barcelona, i va voler venir a fer el doctorat de francès aquí, encara que no el va arribar a acabar perquè no li va agradar. “Em vaig posar a treballar de cambrera, primer, i després en una acadèmia d'idiomes, que va ser la meva taula d'enlairament com a professora de francès”, reconeix. També va fer classes de francès en centres de Secundària i, finalment, on ho fa encara, a l’Escola Oficial d’Idiomes. Comptava amb el certificat d'aptitud pedagògica (CAP), en el curs per a l'obtenció del qual va tenir dos professors que van deixar empremta en ella. “Em van semblar espectaculars i vaig sentir que volia fer classes com ells”. Després, va aprovar les oposicions.
Veure com els seus alumnes segueixen les classes i s'enganxen al francès li demostra que ha aconseguit emular bé els professors que a ella més li van agradar. Amb el gran avantatge que ara ella i els seus alumnes compten amb molts més complements per continuar en contacte amb la llengua, fora de l'aula. Plataformes de música, cinema i documentals, accés a premsa i mitjans de comunicació francòfons… “Tot això són facilitats per aprendre francès. El fil conductor és la cultura i, com a qui li agrada l'art, si s'està motivat, aprendre sobre això et resulta fàcil. Encara que sempre hi ha qui té molta més facilitat per als idiomes, això ho veus de seguida”, conclou.